Tancant cercles amb les relacions viscudes

Quan algú estima, apropa els abismes.

Quan reconeixes a qui es troba a l’altre costat de l’abisme, tot el teu ser sintonitza amb el que va ser en altres temps.

Quan s’estima amb la puresa del cor, retalles les distàncies que hi ha entre vosaltres. Potser vau tardar un llarg espai del vostre temps, però al final, les vostres presències us van ser familiars i us vau apropar fins a sentir com el buit existent es converteix en terra sòlida on els nostres passos poden avançar fins trobar-nos un davant de l’altre.

Estant un davant de l’altre, pot passar que una de les parts no reconeixi a l’altre.

Les nostres relacions actuals tenen molt a veure amb el nostre passat, amb la capacitat de tancar els cercles no acabats.

A la meva vida he arribat, conscientment, a tenir dues relacions procedents d’altres temps amorosos quan els dos ens lliuràvem un a l’altre.

A les dues ocasions va ser en el període que érem indis nord-americans, sent jo el ser masculí. En relació a la primera, ens vam trobar en aquesta vida, i vàrem sintonitzar en el moment. Va haver una atracció entre nosaltres, a nivell físic i espiritual. en aquells temps vàrem ser parella y vàrem, també, tenir descendència. Estàvem connectats amb la terra y l’espiritualitat. En els nostres temps, quan ens vam conèixer, els dos també ens havíem endinsat en el món espiritual i volíem purificar i enlairar més les nostres ànimes. Tot va anar bé, d’amagat, perquè l’altre part tenia família en aquesta vida, fins que “l’encant” s’evaporà. Vàrem acabar com amics, continuant seguint cadascú el seu camí. Des del primer moment va haver familiaritat i uns anhels d’estar a prop de l’altre. Havia alguna cosa que ens va empènyer a estar junts. Eren els records en la nostra consciència cel•lular d’aquells temps.

En el segon cas, va haver un flash intuïtiu per la meva part vers l’altre persona que em va atraure, però després ens vam allunyar durant un període de temps. Va arribar un moment que vam coincidir novament, i aquest cop vaig sentir aquest amor especial vers ella. Si en el primer cas va haver una empatía conjunta, aquí només va ser per la meva part. Havia alguna cosa en ella que també li va fer decidir, amb els dies, el voler apropar-se i conèixer-me, però no era amb el mateix sentiment.

Amb aquesta segona persona, tampoc va ser la primera vegada que ens veiem en aquesta dimensió. Érem, també, com ja he dit anteriorment, indis nord-americans. En aquella vida, ella estava unida a un altre indi. En aquells temps ens trobàvem d’amagat, fora de l’aldea, de la tribu per a poder satisfer els nostres desitjos més íntims. Érem amants sense possibilitat de ser reconeguts davant de tots. Va ser una vida en secret el que portàvem. Bé, els temps que vivim ha fet que ens tornéssim a trobar, després de viatjar pel temps buscant-nos, i aquest cop, la vida ens ha donat alguna cosa diferent al que pensàvem.

Aquest cop, al trobar-nos, ella no m’ha reconegut, només jo a ella. Ha hagut un abisme entre nosaltres, i encara que li he donat i ofert el meu amor, ella l’ha rebutjat. Potser no era el moment. Potser ja no tornarem a estar junts perquè el que les nostres ànimes necessitaven en aquells temps era el saber estimar, acceptar des de la distància, la discreció, incondicionalment.

Ara ens hem tornat a trobar, però ella no ha acceptat el meu amor. Actualment la nostra relació és d’amistat, si així pot dir-se, degut que s’ha posat distància entre mig. Si era un cercle no tancat, ara no era el moment de fer-ho. Sí que he m’he adonat que a arrel del nostre encontre, el seu cor s’ha obert una mica més, i que estant al meu costat, ella ha arribat a reconèixer que se sentia bé, sentint l’amor en ella encara que no per a establir una relació afectiva de parella. Les coses han de seguir el seu curs i no quedar-nos atrapats en voler mantenir una situació on encara no es donen els pilars necessaris perquè fructifiquin. Sigui el motiu que sigui que en aquesta ocasió no arribéssim a connectar, la qüestió és que els dos vàrem sortir enfortits, cadascú seguint el seu camí.

Sent conscient, durant dues vegades m’he sentit atret per algú que ja ens coneixíem d’altres temps. Potser en aquesta segona ocasió, en el primer cas només va ser un contacte d’avís com volent dir que lo nostre ja ha acabat, i en el segon, em va aportà un gran aprenentatge per a la meva ànima i l’enfortiment del meu esperit i el meu ser per a poder portar a terme el que he vingut a fer en aquesta vida. He après molt, i sobre tot, d’aquest segon cas.

No sempre ens trobem en aquesta vida per a acabar coses d’un passat, encara que en ell no s’hagi finalitzat la nostra relació (la que sigui). A vegades, senzillament ens creuem en el camí per a fer-nos adonar dels sentiments més amorosos d’un mateix, així com per a sanar la nostra relació.

La nostra ment racional, a vegades, creu el fet de recordar aspectes de vides passades, que estem aquí per a finalitzar el que no s’ha finalitzat, quan el fet de tornar-nos a trobar és degut a donar-nos una empenta més per a avançar en el nostre camí o sanar la nostra relació, acceptant el que va ser en aquells temps inicials i volíem que fos d’una altre manera. Res més.

No sempre que ens tornem a trobar vol dir consumació o sanació; a vegades, és simplement una aportació a la humanitat per a enfortir el coratge de tots aquells que han despertat la seva consciència i segueixen el camí de l’espiritualitat. Som com un interruptor per a poder posar llum als que es troben en la foscor. Com els dos ja vam gaudir un de l’altre, aquest cop, els camins són diferents, però a la mateixa direcció, per això ens veiem, i d’alguna manera, ens sentim connectats.

A la meva vida m’he trobat amb persones, i em trobo, estant amb elles, que ja ens hem conegut en altres temps. Algunes estan aquí per a fer les paus, unes altres per a poder pujar nous esglaons vers l’Ascensió, d’altres per a sanar la nostra relació, i totes elles, sobre tot amb les que sóc conscient del què va passar en altres temps entre nosaltres, el nostre encontre actual serveix o ha servit per a sanar la nostra relació i aprendre a perdonar, com és en el cas dels meus pares.

Las empaties, rebuigs i coincidències es troben en el sac de l’aprenentatge en aquesta vida.

No sempre quan en un passat ha anat bé, ha de ser així ara també.

Estem tancant cercles per a enlairar la nostra energia i alliberar la somnolència de les consciències perquè les nostres ànimes puguin enlairar-se i sentir la plenitud en els nostres cors.

No hem de forçar situacions, només acceptar-les i aprendre d’elles.

El passat pot ser un trampolí per a la nostra vida, però no hem de permetre que sigui l’acomodament de alguna cosa que no pertany al present.

El que recordem de les nostres relacions han de servir per a poder estimar incondicionalment i apropar els abismes de les nostres diferències actuals.

Que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres.