Ser lliure

El ser humà viu immers en un ritme i costums de vida, que amb els anys li han anat marcant una manera de pensar, actuar i viure. Continuen passant els anys i allò que se li va inculcar degut als condicionaments del seu entorn familiar i social, ara es troba integrat en cada una de les seves cèl·lules. La identificació és tal que un arriba a ser el seu entorn, no sent ell. Hi ha qui es resisteix a acceptar el que veu i escolta, i aquests prenen una actitud de tancament i rebel·lia amb el que l’envolta. Tampoc arriba a ser un mateix.
Aquests últims es defineixen com a lliures, però la seva actitud no així ho manifesta degut a l’estat de defensa constant que està per que el seu entorn no li envaeixi i l’alteri, sentint-se malament. Un arriba a tancar-se en sí mateix per no ser atacat i ferit per les influències externes. Amb el temps arriba a acostumar-se a aquest estat interior i actitud davant la vida, aconseguint sentir-se bé degut que “està sent ell/a”.
Aquesta defensa està basada, generalment, en el ressentiment, la ira i un dolor viscut en el seu passat. La rebel·lia només és una actitud externa per a no deixar-se manipular per allò que veu que no és el correcte per a un mateix. Aquesta incomprensió del per què “els grans” volen que faci allò o això, fa que la persona es tanqui en sí mateixa i adopti l’actitud d’atac, contestació o indiferència, segons cadascú.
Anem creixent més, tenint present en no caure en el que els altres fan, estant a la defensiva del què puguin arribar a dir o inculcar, que no en ser un realment. Lo primer crea dolor, perquè representa lluita. Lo segon representa benestar, perquè seria una actitud de naturalitat. La primera postura es la intervenció de la ment; mentre que la segona, la manifestació del cor. Qui és més lliure, el primer o el segon?
Degut a la incomprensió, manca d’afecte i estima de petits, la persona, a mesura que va creixent, va tancant el seu cor, arribant a engarjolar-lo de tal manera que ha arribat a perdre la clau per a obrir el candau amb el qual l’ha tancat. La persona, llavors, es torna dura, a la defensiva constantment davant la vida, per a no deixar-se manipular, volent fer sempre allò que ella vol i aferrant-se a les seves idees, encara que aquestes siguin limitadores. Tot i així, el ser humà s’adapta a totes les situacions i és capaç de viure amb el dolor integrat en ell mateix sense adonar-se fins que canvia d’actitud i llavors es dona compte que “es troba millor, més relaxada i amb un major benestar.”
Aquesta situació podria representar-se com la metàfora d’un huracà.
La persona se sent amenaçada per ell (l’entorn). Arriba un moment que aquest l’atrapa i pateix pel que viu. Tota la seva vida es un desconcert i no arriba a controlar-la, fins que arriba un punt que s’adapta a la situació posant una mica d’ordre. Ha arribat al centre, a l’ull de l’huracà. Aquí sembla que hi hagi calma i la persona se sent millor. Sembla com si ja hagués posat ordre a la seva vida i tot fluís, però el que no sap aquesta persona, és que es troba atrapada en mig de l’huracà. S’ha tancat en ella mateixa. Ha tancat el seu cor sense adonar-se, però les pors, la rebel·lia, continuen allà amb ella. Allà on va l’huracà, allà va ella per no sortir-se del centre on sembla que tot ho té controlat.
El ser humà està atrapat. Creu que és lliure, però la seva por li impedeix manifestar-se tal com és. El dolor del seu passat és tan gran que s’ha tancat en sí mateix i per això no vol sortir de l’ull de l’huracà. La seva aparent llibertat li oprimeix el cor cada vegada més fins que la vida et dóna una oportunitat perquè deixi el seu dolor i sigui lliure de cor.
A vegades ens creiem que som lliures, però només ens trobem dins de l’huracà. Tenim por de sortir fora d’ell perquè no coneixem el millor que ens té preparat la vida, perquè mai hem sentit el veritable amor en nosaltres. Ens dóna por obrir el nostre cor i sentir la plenitud del què és estimar i sentir-nos estimats, sense condicions, just com nosaltres hem somniat que ens estimin.
La llibertat es troba fora de l’ull de l’huracà, no en el seu interior. La llibertat aparent és un estat il·lusori que nosaltres l’identifiquem amb la realitat, quan aquesta és una de molt diferent. Vols conèixer-la? Obra el teu cor i no tinguis por del bo que la vida et te preparat per a tu.
Molts sers viuen enganyats dins del seu món, el seu ull de l’huracà. Pensen que són feliços, i que per fi se senten bé, però quan algú els proposa donar un pas més cap a la seva felicitat, sovint, depèn del seu grau de tancament i dolor viscut en el seu passat, ho rebutgen, patint encara més en la seva vida. Després diuen: “amb lo bé que jo em trobava i ara aquest, o aquesta situació, em descentra”.
No us enganyeu, perquè la veritable felicitat no es troba en el tancament, sinó en l’obertura del vostre interior sense condicions. Obrint el vostre cor arribareu a percebre el molt amor que us envolta i està allà per a vosaltres. Només estant oberts podreu adonar-vos d’ell.
Mentre vulgueu interpretar el vostre entorn des del vostre dolor intern, distorsionareu la visió de la vida i us creareu més dolor, ressentiment, tancant-vos encara més.
Deixeu que l’amor sigui en vosaltres i sortiu de l’ull de l’huracà. Tindreu que donar un pas ferm per a alliberar el dolor que va ser en vosaltres, però ara ens trobem en uns nous temps de materialització, amor i felicitat. Obra’t per a viure aquests meravellosos moments que aquest any 2008 t’està oferint per a tu, per a la teva vida i la humanitat. Aprofita aquesta oportunitat perquè una com a aquesta no tornarà a presentar-se. Deixa que el que va ser s’allunyi de tu i el teu cor, i tu, puguis tornar a ser aquell meravellós ser que sempre has estat, però aquest cop, lliurement, sentint el calor de l’amor en tot el teu ser i esperit.
La llibertat consisteix en ser tu, no en aparentar ser.
Que l’amor i la pau siguin en tu.