L'estel del cel

Hi havia una vegada un estel que es trobava a la Terra. Estava desconcertat, com perdut per tot el que estava veient en el nostre món.

Un dia va voler visitar aquest planeta, i li va agradar tant certs paisatges que va decidí quedar-se un temps.

Ara, després d’estar uns dies, el nostre estel va mirà cap amunt i va veure als seus companys, a la seva família com l’observaven cada nit en tot allò que feia. Parlaven un temps, i després s’acomiadaven després d’escoltar tot el eque l’estel els explicava.

Un dia va tenir l’oportunitat de poder trobar a una nena jugant sola en el seu jardí en mig de la natura. La nena el va veure i se’l quedà mirant. L’estel s’apropà per a poder estar una estona amb ella i conèixer-la més. els dies que portava aquí a la Terra, només havia connectat amb tota una sèrie d’arbres, plantes i d’altres sers coneguts com animals. De sobte es troba a aquesta nena jugant amb una expressió que li recordà quan ell es trobava amb la seva família.

-         Qui ets tu? – preguntà la nena.

-         Soc un estel que ha vingut d’allà dalt – assenyalant amb una de les seves puntes cap el cel. I tu qui ets? – va preguntà l’estel.

-         Sóc Estela – li respongué.

-         Et diverteixes aquí on ets?

-         M’agrada jugar i m’ho passo bé.

Quedant-se com pensativa, va fer una pausa i la nena li preguntà:

-         Com has arribat fins aquí? El cel està molt lluny – va dir.

-         Nosaltres podem baixar sense esforç. Podem anar on volem i on hem d’anar per a ajudar a d’altres sers com tu. A què jugaves? – li preguntà l’estel.

-         A saltar amb un peu i amb els dos – assenyalant el terra on havia uns pals.

-         Puc jugar? – li preguntà.

-         Bueno – li respongué la nena.  

Llavors l’estel, sense esforç i com si levités, va començà a passar per sobre dels pals i tocant dues de les seves puntes,, ara una i ara l’altra quan fos necessari i fer com la nena feia.

-         Com ho fas? – preguntà la nena referint-se al levitar i desplaçar-se sense esforç.

-         Vosaltres no ho podeu fer? – preguntà l’estel.

-         No – respongué la nena.

Després afegí:

-         Jo també puc fer-ho?

-         El que jo sóc, també ho ets tu. Dins teu hi ha moltes coses que en el seu moment les trobaràs i les aprendràs a fer-les servir.

-         I ara puc?

-         Si vols si- li respongué la llum.  

Llavors l’estel li va dir a aquella nena que pensés en un dia que s’ho va passar molt bé i va ser feliç- així ho va fer i a la seva cara reflectir un somrís i una gran benestar.

Després la llum li digué que sentís l’Amor en el seu cor, sentint-se estimada per tots. Estela així ho va fer i de sobte va sentir com si el seu cos no  pesés res. L’estel va agafar una mà de la nena, i juntes, s’enlairaren il·luminant tot el jardí en el qual estava jugant.

Al final varen tornar a descendir en el mateix lloc on va començà la seva trobada. Era com si no s’hagués mogut però amb la sensació d’haver-ho fet. El que havia sentit aquella nena va ser immens i inoblidable.

Després de jugar una estona amb ella,, l’estel s’acomiadà d’aquell ser que li va fer veure conforme aquest món no està sol, perquè hi ha sers com Estela que sostenen aquest món des dels seus cors.

La nena no deixava de dir adéu amb la mà a aquella llum que li va fer sentir com no havia senti fins llavors des que va venir a aquest món. A partir de llavors, de tant en tant feia el mateix exercici que li va ensenyà  la llum i tota ella resplendia allà on es trobava. 

No estem sols. Hi ha sers de Llum que es troben entre nosaltres, però sobre tot, hi ha uns sers que són els que ens ajuden a l’evolució del nostre món i a tenir un somrís i una felicitat quan més ho necessitem: els nens.

Sentiu aquell qui sou, i sabreu del vostre nen interior. Només l’Amor podrà fer presència en el vostre interior. Ell us portarà a sentir la veritat del que viviu.

Tots som la nostra pròpia Llum som la Font que rega la nostra existència i el procés de la nostra estimada Terra.