Donant passos d'acomiadament

Hola Mare! Sé de la situació que vius, i amb els anys que porto al teu costat, m’adono que ja has començat a acomiadar-te d’aquells que t’envolten, sent tu partícip de les seves creacions i vides. Per a aquells oberts de Cor, poden adonar-se com ja vas acomiadant-te dels sers més propers. Els senyals comencen a aparèixer.

En un principi et vas treure la medalla on constaven totes les inicials dels teus fills i la vas posar en un lloc amagat. Tu no ets conscient d’aquest fet. Després d’un parell de setmanes, i de buscar-la per tota la casa, vaig poder trobar-la.

A continuació vas perdre l’anell de casada. Aquest cop, la teva parella i marit va poder trobar-la al cap d’unes hores. Tampoc vas ser conscient d’aquest pèrdua.

Tot el representatiu, a través de les joies que tu tant has valorat al llarg de la teva vida, comences a donar els primers passos d’alliberament, com si ja tinguessis present el marxar-te d’aquest món, de la teva família més propera a través de la simbologia de les joies: els teus fills i el teu marit.

Els ulls conscients poden donar-se compte del què ha representat aquestes pèrdues inicials, encara que després varen trobar-se com si volguessin dir:

-         Encara no és l’hora, però ja es percep.

Estimada mare, cada vegada vius més en el teu món irreal abraçat pel teu passat. El teu ser va desapareixent d’aquest realitat que vius. Aquella mare que recordava i podia arribar a tenir opinió, ja no hi és. Fas presència en aquest món, i aquells que et veuen pel carrer no saben dels moments que estàs vivint, a no ser que nosaltres, la teva família més propera, els haguem explicat la situació. No aparentes tenir els símptomes que manifestes en la convivència diària amb els sers que en aquests moments tenen cura de tu.

No tens opinió, ni capacitat de decisió, perquè tot el relacionat amb el teu empoderament ha estat bloquejat pel procés seguit al llarg de la teva vida.

El teu cor, tot i així, encara s’adona quan algú t’estima o no i quan se’t respecte.

No discerneixes el que et convé i el que no. La teva ment ja no és la que era, i la teva paraula un cúmul de dubtes, equivocacions o silencis per no saber quina paraula és l’adequada segons el que has de dir a cada moment.

A vegades et dono conversació perquè practiquis i no acabis d’oblidar del tot el llenguatge que has anat fent servir al llarg de la teva vida actual.

En algun moment t’has enfadat una mica perquè se’t deia que facis alguna cosa pel teu major bé, degut que ja no recordaves el motiu d’aquell pas a donar.

Tot i així, ara ets feliç. Ara, en aquests darrers anys, des que torno a estar amb tu, t’he vist somriure, riure sola i activar el teu sentit de l’humor que mai has manifestat. M’alegro que la meva presència hagi activat això en tu. M’agrada veure’t riure i sentir-te bé. Això m’alegra perquè no recordo haver-te vist mai riure de cor, a gust. No tenia aquests records de tu quan era petit estant al teu costat; en canvi ara, ets la donar més feliç perquè et sents estimada, respectada i tractada de tu a tu, sense un passat a recordar.

Només existeix el present en aquests moments per a tu. T’has alliberat de viure en el temps, i ara només ets present, on pots gaudir plenament de la vida.

T’estimo i veig com el teu físic va deteriorant-se cada vegada més, amb més acceleritat. La teva ment.......cada vegada s’acomiada més de tu, tot i així, intentes mantenir la imatge d’estar com tots els teus anys anteriors fins fa poc, encara que hi ha dies que t’haguem de dir què posar-te perquè si fos per tu et posaries qualsevol cosa que no sintonitzaria amb el lloc on hauries d’anar.

Només aquells que vivim amb tu sabem de la situació que vius, i quan algú s’adona del veritable estat interior, queda afectat en més o menor grau depèn de la relació que hagi pogut arribar a tenir amb tu.

No podem dir que les coses ja no són com abans, sinó, com el mes passat, o fins i tot, les coses ja no són com la setmana passada. Tot s’accelera.

Estimada mare, has volgut abraçar l’Alzheimer i acceptar-lo com a part de tu. Ja no ens podem dirigir a tu com ho fèiem abans. Ara hem de deixar la ment a un costat i apropar-nos, només, des del Cor, sent així com ens podem relacionar i acceptar-nos. Ja quasi no hi ha ment,, només el present, i és en cada present a la teva vida terrenal que fa que donis sentit a la teva existència. Sempre el mateix. Pel matí aquí o faig això, i per la tarda anar a allà o fer allò. La teva vida s’ha convertit en una rutina que et permet saber què fer aquell dia, i que aquest tingui sentit per a tu.

Al vespre, llavors, és quan expresses:

-         Un dia més! – com si ja fos l’hora d’anar a dormir.

Així cada dia.

El que no saps, mare, és que aquells qui amb tu estem, hem tingut que canviar les nostres vides. La Llum de la teva situació ha fet que tinguéssim de fer canvis a la nostra quotidianitat i tenir-te més present a cada moment.

Ja no pots viure sola, però tu això no ho saps.

Hem hagut de prendre una nova decisió en relació a tu, degut que ets tu, amb la teva simptomatologia, qui ens va dirigint sobre quines decisions prendre. Tu no ets conscient del que t’està passant. Per a tu, tot continua igual, a excepció del teu cos que ja no et respon com temps enrere. D’això sí que ets, en certa manera, conscient.

Et tenim present, com part estimada de nosaltres, però no podem preguntar-te sobre el què fer. ara les decisions essencials hem de prendre-les nosaltres perquè has fet que ens concedissin la teva tutela a les nostres mans. Tu, això, tampoc ho saps, només el fet de sentir-te estimada i respectada per la persona que vas acceptar com a marit, i el teu fill gran, encara que a vegades em dius “el meu fillet”, que compartim les nostres vides amb tu.

Tot el viscut amb tu m’ha permès arribar fins aquell qui ara jo sóc. Sincerament, sense tu, jo ara o seria qui sóc.

En els darrers anys han estat un “màster existencial” pel meu ser, podent-te entendre com no ho havia fet fins ara, amb la claredat de la Veritat.

M’alegro estar al teu costat en aquests moments que vius.

La teva ànima ja no troba sentit continuar aquí on ets. Però tu no ho saps. Aquest cos teu ja no et respon com ho feia anys enrere. Els detalls de les pèrdues comentades, i d’altres, denoten que estàs esperant el moment de transcendir. Però tu no ets conscient. Continues vivint el teu món, rient, fent broma i sentint-te recolzada pels qui amb tu estem.

Arribarà el dia que veuràs la Llum, i quan potser ja no recordis els nostres noms, i la vegis davant teu, no tinguis por mare. Apropa’t i entra en ella, perquè sers estimats t’estaran esperant per a donar la benvinguda. Sabràs que dins d’aquella Llum seràs estimada. Sabràs que tot el viscut tenia uns sentit, ajudant-nos a tots aquells que amb tu haurem estat al teu costat. Mentre, continua en el teu dia a dia, aplicant les teves rutines i comentaris intranscendents i distorsionats, perquè són els que donen sentit a la teva vida actual, dins del teu món irreal.

El Amor de qui vivim aquest procés amb tu, t’abraça i t’acompanya enlairant la teva ànima i la nostra, en aquest procés de gran aprenentatge, comprensió, acceptació i Amor.

Gràcies per la teva Llum, estimada mare.

Gràcies per la teva situació, perquè sense tu saber-ho, has permès que sers del teu entorn poguessin apropar-se a tu des del seu cor. Els has ensenyat a obrir els seus cors, perquè és la única clau que pot obrir la porta de poder viures aquests moment al teu costat fins el final, amb la naturalitat, acceptació i serenitat necessàries, donant-te l’Amor que en aquests moments necessites.

Per a nosaltres has estat, i continues sent, una gran Llum, encara que no tots siguin conscients.

“...i la barca s’allunya, deixant enrere una vida plena d’anhels i moments esperançadors per a poder expressar a aquell qui habita dins d’un mateix.

La nau s’endinsa en el curs de les aigües celestials per a il·luminar a aquell ser i poder pujar nous esglaons en el seu procés d’Ascensió”.

T’estimo mare, i des del meu cor, abraço la teva ànima.