Al Servei Diví

Hi ha ànimes que es troben entre nosaltres que han vingut a fer alguna cosa més del convencional o l’establert.

Permeteu-me que us presenti un d’aquests casos. A la nostra ànima li direm Alba.

Alba va néixer sent una ànima procedent dels estels. Ella va acordà néixer i envoltar-se d’un entorn molt racional i terrenal, on la imatge i totes les possessions materials predominaven com a creences per a etiquetar a algú conforme ha tingut èxit a la seva vida, independentment del seu estat interior. Tot es va confabulà perquè la seva presència en aquest planeta pogués realitzar-se segons es va acordà des de la Llar.

Veia com els joves i adults del seu entorn acceptaven l’injust per a obtenir alguna cosa a la seva vida, encara que aquesta no fos de benestar. Us sona això?

Va anar creixent i anava veient com els comentaris i actituds davant la vida es basaven en les possessions materials i econòmiques per a arribar a ser algú.

Alba va viure moments molt durs en el seu procés, acceptant-los i aprenent de cadascú d’ells.

Va arribar a la seva maduresa, a aquest estat adult conforme un no se sent com a tal però que la societat t’etiqueta acompanyant-lo d’uns tòpics referents a l’edat. Alba se sentia molt llunyana a tot el que escoltava i se li comentava al respecte. Ella no s’identificava en res amb el que s’expressava en el seu entorn.

Va arribar a un punt del seu camí que va haver d’anar al seu interior per a esclarir una sèrie d’aspectes relacionats amb la seva existència. Es va prendre el seu temps, però tot es va accelerar alhora. La seva predisposició li va permetre obrir portes interiors que fins ara no havia pogut, i fins i tot, ni les havia vist. En aquells moments es trobava preparada per a saber d’ella mateix més a fons i obtenir una llum i claredat a la seva vida conforme no havia obtingut fins llavors.

Després de cada retir, que alguns d’ells varen ser de mesos, es manifestava amb grans canvis en el seu interior, mostrant-se algú diferent a poques setmanes enrere. Aquesta nova imatge duraria fins a la propera que tornés, voluntàriament, a endinsar-se en sí mateixa i tornar a obrir portes que li permetrien obtenir una nova saviesa, que no tenia res a veure amb el que estava vivint en aquest pla terrenal.

Alba se sentia com una intrusa, voluntària, on el que li envoltava no coincidia amb el que ella sentia i percebia. Sabia que no era d’aquest món, i que la seva presència en ell, era motiu d’un sentit, una missió que decidí complir des del seu naixement actual.

Gran part del seu entorn treballava i treballava per a obtenir uns ingressos mensuals o temporals i poder subsistir. La nostra ànima, sentia que no havia d’acceptar aquest joc terrenal per a sortir endavant, perquè s’adonava que només era una limitació per a controlar a tot ser que s’incloïa en aquella societat.

Un dia, i amb el temps varen ser molts més, decidí lliurar-se a la seva Divinitat perquè sentia que el que havia vingut a fer tenia relació amb ella. Sentia amb totes les seves forces i amor, que havia de lliurar-se a les mans de la seva Divinitat. Així ho va fer, deixant de controlar la seva vida i d’organitzar per a obtenir. Es va desfer de tota iniciativa per a aconseguir alguna cosa d’ingressos per què sí.

Alba s’alliberà de tota por que pogués albergar en el seu interior. Va començar a viure exclusivament en el present, tenint una Fe absoluta conforme tot el que necessités se li donaria sense ella fer cap esforç.

La nostra ànima s’alliberà de tota intenció prevista per a valer-se per si mateixa i ser ella qui mostrés la iniciativa a la seva vida. Es va lliurar del tot. 

Sobre aquestes decisions i actituds no les va exterioritzar amb les persones que l’envoltaven, perquè no estaven preparades per a entendre la seva nova visió davant la vida i la seva actitud de plena confiança i lliurament.

Vivia cada dia com si fos l’únic, acceptant-lo i fent només, allò que el seu cor li dictava. Mentre, en el seu procés, res li faltava.

Va arribar el dia on s’adonà que Déu començava a manifestar-se a través d’ella. La nostra ànima volia que no només fos un dia o de tant en tant, sinó contínuament, o la seva presència fos la de la seva Divinitat.

Els dies van anar passant i s’adonava que la vida la portava a situacions no previstes on la seva presència ajudava a algú. El seu cor era la seva guia. Veia la bellesa i el sentit amorós en tot el que els seus sentits podien arribar a percebre.

Era una ànima d’un altre món, encarnada per a un fi superior. Va sanar i alliberar el seu karma, sent un ser totalment lliure al servei de la Divinitat Superior.

Pel matí s’aixecava del llit i sentia l’amor en ella. Esmorzava o prenia alguna cosa i en el seu interior sentia la plenitud i una gran gratitud per a trobar-se en aquesta vida en el lloc que es trobava. L’univers li havia fet canviar moltes vegades de domicili pel seu procés evolutiu i portar la seva missió a terme.

Ja no organitzava res si no ho sentia. Tota la seva vida era una sincronització constant perquè la seva presència i els seus passos la portessin allà on tindria un sentit de ser.

Podia estar passejant, i de sobte, rebre una trucada per a una sessió individual.

Podia estar a casa i sentir que havia d’anar a comprar alguna cosa, i quan es trobava al carrer, apropar-se-li algú i explicar-li la situació que vivia. Alba escoltava i sentia compassió per aquell ser. En el fons, sentia compassió per tots els sers encarnats.

Podia anar a una trobada prevista, i rebre un llegat econòmic, en efectiu sense que ella ho sabés. Els que assistien a les seves sessions individuals, a vegades, també li feien regals amb un extra de l’aportació de les sessions.

La nostra ànima lliurada rebia de diferents maneres tot allò que necessitava i es trobava en el lloc adequat per a harmonitzar les energies del lloc o donar un consol o una esperança a algú que ho pogués necessitar. Sempre tenia un somrís per a tothom.  

A les botigues on anava a comprar, sovint rebia detalls al seu favor de part dels dependents. Ella res demanava i sempre es relacionava amb el respecte i l’amor que algú encarnat mereixia. Era una ànima lliurada a la seva Divinitat, i aquesta, mai la deixava de cantó o s’oblidava d’ella. Era vetllada, estimada i guiada.

Quan algú lliura la seva vida, la seva ànima i tot el seu ser al Déu que és, la vida es converteix en una aliada, creant i atraient tot el que hom necessita.

Alba deixà de demanar, senzillament si alguna cosa necessitava ho obtenia. 

Amb el temps es convertí en una Llum pel nostre món. Connectà amb la Saviesa Universal i la Llar de la qual tots procedim. Se sentia millor amb ells que amb els terrenals. Mai va estar sola, i cada vegada més, podia arribar a sentir-los i veure’ls, rebent tot tipus d’informació al respecte, activant-se el seu potencial espiritual més enllà de l’habitual. Les seves comunicacions eren directes i clares.

Avui, aquest ser real, és un ser ple de Llum i Amor.

Alba sap qui és i què ha vingut a fer en aquest món.

Segueix els passos del seu cor i no aparenta, la seva manera de ser, amb els tòpics convencionals existents sobre l’edat i l’actitud.

Aquells oberts de cor saben d’aquesta ànima, sent un pilar important pel nostre món.

Molts es troben molt bé al seu costat. Senten la pau i la tranquil·litat de l’univers a prop d’ella.

Ens trobem en temps de grans canvis, i l’univers ens ha enviat sers com aquesta ànima perquè puguem tenir un mirall on reflectir-nos i adonar-nos de qui som i poder seguir la direcció adequada en el nostre camí per a arribar a nosaltres mateixos.

La seva paraula és un bàlsam i la seva presència una font on beure la nostra ànima i sentir aquell qui en veritat som: Amor.

Gràcies ALBA.