divendres, 28 d’abril del 2017

Les nostres creences

Un dels moments clau de la consciència és el donar-se compte que el que denominem creences són una prolongació de com veu la vida el nostre entorn.
Cadascú es troba en un hàbitat, en una família concreta i en una població on predomina una cultura, unes tradicions, una religió i una manera de fer segons el lloc on ens trobem.
La nostra vida actual va ser construïda amb unes pautes mentals adquirides de la nostra família, escola i entorn en general. Els nens no sempre fan el que els seus pares o entorn els diuen, sinó el que veuen que els adults que els envolten fan. No sempre fan cas de les paraules rebudes, sinó del que senten dels seus sers més propers i el que fan.
En aquests nens, sovint, es crea una contradicció en el seu interior, conforme el que senten no és el que escolten i veuen dels adults.
El món interior de cada nen fa que no sempre sigui correspost amb el que s’esdevé en el seu exterior. Interior i exterior són mons paral·lels. Un es bassa en el que sentim en el nostre cor, i l’altre en els dogmes i maneres de comportament per a no destacar davant els altres. Ment i cor.
El nostre exterior ens va inculcant unes pautes mentals, que la majoria de les vegades, de petits, les acceptem com a pròpies.
Aquestes pautes fan que anul·lem les nostres, per a voler integrar-nos en el nostre entorn no volem sentir-nos sols. Ens sentim diferents, però accedim al que els nostres pares, família, escola, tradicions i religió establerta ens mostren com la manera de ser, suposadament, correcta i adequada. Llavors, només ens queda dir: i tot allò que sentíem en el nostre interior, on ha anat a parar? On es troba el nostre sentir i tot allò que ens feia diferents en relació al nostre entorn quan érem petits?
Quan aprenem a comportar-nos segons l’establert externament, llavors, és quan hem començat a anul·lar-nos i deixar que l’exterior predomini en el nostre interior. Això ens crea un dolor emocional que aprenem a viure amb ell.
Ja de petits accedim a ser coms ens van dir. Ens vàrem fer nostre les pautes inculcades, i ara creiem que aquestes pautes, aquest dogma, som nosaltres.
Tot té un límit.
A algú se li va preguntà: i tu qui ets? La seva resposta va ser llarga, enumerant tots els símptomes que al llarg dels anys ha anat mostrant segons els patrons externs: sóc una persona nerviosa, perfeccionista, lluitadora, que es preocupa dels seus fill, que li agrada divertir-se, com a tots, i que m’agrada ser detallista amb els altres. Segur que aquest ets tu? Llavors és quan se li diu: Jo no t’he preguntat cóm actues segons t’han fet, sinó, qui ets tu en veritat?
A continuació apareix el silenci perquè no sempre saben què dir.
Ens identifiquem tant en com ens han fet, que confonem la honestedat íntegra amb l’obediència vers l’inculcat. Nosaltres no som segons l’acceptat des de l’exterior, sinó que nosaltres som segons el nostre interior innat.
On és la integritat de la nostra essència innata? Aquest és el procés que cadascú ha de seguir per a arribar a connectar amb ell mateix.
No som els altres. Som nosaltres mateixos.
No som segons l’exterior, sinó segons el que sentim.
No som l’acceptat per obediència, sinó la manifestació del sentit en el nostre cor.
La ment ha anat acumulant tantes pautes possibles fins a activar la nostra inquietud. Els dubtes apareixen. Les pors floreixen, i la nostra ment continua mostrant-nos una i una altra vegada aquell qui no som per a permetre que l’exterior sigui part de nosaltres i ens convertim en un apèndix dels altres.
Totes les creences obtingudes segons el rebut o deduït sobre l’inculcat no són part de nosaltres, perquè nosaltres no som el contingut de la nostra ment, sinó el sentit des del nostre cor.
Els temps que vivim estan activant la consciència del ser encarnat per a començar a adonar-se de la veritat de la seva vida. Les consciències s’activen per a iniciar un procés de desprendre’ns de l’humà per a apropar-nos cada vegada més, al veritable ser que som: el ser diví, la nostra Divinitat.
Aquell qui som no té creences, només sent allò que el seu cor li xiuxiueja i l’indica. El veritable ser que sempre ha habitat en el nostre interior, dins de la nostra matèria, continua existint, però recollit en el més profund de les nostres entranyes, envoltat d’espessa boira i foscor degut al que en el seu moment vàrem decidir acceptar com a nostre per no voler defraudar o enfadar als sers més volguts. Ens vàrem tallar les ales, però continuem avançant amb unes de noves, més fortes i grans, esperant poder-se estendre per a emprendre el vol esperat de la nostra vida. Aquell nen o nena que va decidir no ser ell/a perquè al imposició des de l’exterior era molt dura i rígida, ara, en mig d’una vida a mitges, comença a tenir flashos conforme el viscut fins ara no és exactament allò que un sentia des del seu interior.
Les creences no ens pertanyen, sí el que sentim. Quan decidim ignorar el que el nostre món interior ens transmet, llavors, només podem esperar l’amargor i el dolor de la vida.
S’entén, llavors, el per què de les malalties mentals i físiques? Tot és emocional que ens porta a una manifestació segons la integritat amb nosaltres mateixos. Nosaltres triem el camí vers el nostre veritable ser.
Ha arribat l’hora de deixar l’exterior per a endinsar-nos en el nostre interior i començar a prendre contacte i consciència d’aquell qui en veritat som.
No som creences, perquè aquestes pertany a la ment bloquejada per uns pensaments limitadores, donant pas a la infravaloració, als sentiments de culpa. A una sensació de victimisme i a l’anul·lació del nostre ser al no mostrar-nos tal com sentim.  
No hi ha creences pel ser conscient, només sensacions i Fe de tot el que sent en relació als passos a donar a cada instant. No pensem. SENTIM!!! Aquesta és la nostra brúixola vers el nostre camí de la plena ascensió, portant a terme allò que hem vingut a fer. No tingueu por de ser vosaltres.
És l’hora de mostrar al “nen/a” que portem a dins i a la nostra part Femenina, que sempre dóna de la mà a aquest ser que emocionalment no ha crescut i es troba dins de cadascú per a poder-lo enlairar. Poder expressar-nos i manifestar-nos segons sentim i som, permetrà evolucionar emocionalment i poder contactar amb la nostra veritable essència: l’AMOR.
Som Déu, i qui som, transmuta l’entorn i no s’influencia d’ell.
Som Déu, i per tant, la nostra naturalesa Divina ens permet realitzar la nostra vida amb tota la nostra plenitud, majestuositat, salut i prosperitat a tots els nivells.
Ara les nostres ales estan començant a voler estendre’s i poder-se moure per a iniciar el procés per a donar el gran salt a la nostra vida que ens permetrà planejar i voler cap el més alt de lo mundà i poder contactar amb la nostra veritable Llar.
Les ales es mouen i t’estan suggerint que escoltis el teu cor per a poder volar, i des de les altures poder sentir, percebre i obrar davant la vida actual segons la teva veritable essència crística, innata i prístina.

Respecteu als nens. Deixeu que les seves paraules arribin a les vostres oïdes, perquè porten missatges d’allà d’on tots procedim. Deixeu que la seva mestria arribi al vostre interior. Permeteu que siguin ells perquè les seves presències no us pertanyen. Tot va ser un acord entre vosaltres per a poder enlairar, junts, la vostra ànima vers el recordar de qui sou en mig de la matèria, la densitat i lo mundà. Les vostres ales us enlairaran per a anar més enllà de la forma i poder tenir una visió clara del dons del viscut i el camí a seguir per a cadascú. 
Estimeu als nens! Estimeu-vos!, perquè el vostre amor us alliberarà i sentireu aquell qui sou: Divinitat!
No hi ha creences a la Llar d’on procedim, només AMOR.

Que l’Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres.