dijous, 19 de maig del 2016

El moment per a plorar

 Una vegada, la Carlota, una nena de quatre anys va preguntar al seu pare:
-         Pare, per què tu no plores mai?
El seu pare veient la espontaneïtat de la seva estimada filla li va respondre:
-         Les llàgrimes són per quan es necessiten.
-         Pare- continuà preguntant la nena -, com saps que s’ha de plorar?
-         Escolta el teu cor. Quan arribi el moment oportú, llavors ho sabràs perquè sentiràs la necessitat de plorar.
-         Tu mai has sentit aquesta necessitat?
-         Algunes vegades, però el meu cor em deia que encara no era el moment.
-         Per què?
Aquell pare agafà en braços a la Carlota i tenint-la amb ell li agafà una de les seves manetes i la posà sobre el seu cor.
-         El sents? – li preguntà a la nena.
-         Sí.
-         Doncs, a vegades, quan el cor va molt ràpid, pot ser un senyal que ja arribat la hora.
Llavors la Carlota va ser deixada al terra i començà a jugar. Corria amunt i avall del jardí de casa seva, i llavors, quan va ser la hora de sopar va entrar dins de la casa i es va apropar novament al seu pare.
-         Pare, el cor em va de pressa i no tinc ganes de plorar- li va preguntà.
-         Estàs trista?
-         No.
-         Quan estiguis trista, llavors haurà arribat el moment.
La nena sopà i s’anà a dormir.
      Al dia següent, després de tornar de la escola, Carlota va tornà a preguntar al seu pare:
-         Papa, avui m’he enfadat amb la Júlia (una companya de la classe) i m’he posat a plorar perquè m’havia agafat uns colors i eren els meus.
-         Estaves trista? – preguntà el pare.
-         No!
-          Estaves enfadada?
-         Eren meus!!!
-         Veus? Quan estem enfadats, a vegades també plorem.
Va anar passant els dies fins que va arribar a un que Carlota va entrar a casa plorant. El pare que va sentir els gemecs i plors de la seva filla, va anar cap on ella era i li preguntà:
-         Què et passa, filla?
Carlota no podia parlar pel plor que tenia. Les seves llàgrimes lliscaven per les galtes. El seu plor era desconsolador.
El pare la va agafar en braços i li preguntà què li passava, per què plorava d’aquella manera. La nena li va contestar com va poder:
-         Han atropellat a un gos – digué entre gemecs.
-         El cor et va de pressa?
Ella es va posar la seva maneta dreta i després de molt poca estona, va assentí amb el cap.
-         Estàs trista?
-         Sí – respongué en mig del plor.
-         Doncs ja és hora de plorar. Plora, filla, plora.
El pare la va abraçar prement-la sobre el seu pit. Al cap d’una estona, Carlota es va tranquil·litzar i va voler baixar al terra.
-         Pare – preguntà la nena quan va ser al terra – tu mai has plorat?
-         Sí, una vegada – li respongué.
-         Estaves trist?
-         Sí.
-         El teu cor anava de pressa?
-         No gaire.
-         Com vas saber que havies de plorar?
-         Per què estimava.
-         Estimaves a qui?
-         A la mare, quan se’n va anar. Oi que t’ha sabut greu que atropellessin a aquell gos?
-         Sí – respongué ella.
-         L’estimaves?
-         Sí. Jo estimo als gossos......i als gats també. (Després d’una petita pausa, digué:) i als conillets!
-         Te’n recordes de la mare?
-         No gaire.
-         Quan tu tenies onze mesos se’n va anar cap “a casa”.
-         A l’altra casa?
-         Sí. Llavors vaig plorar perquè ja no la veuria més. Però, saps què? Estava equivocat perquè durant molt de temps ens venia a veure. Quan dormíem ella es presentava i parlava amb nosaltres i ens deia que allà on era estava bé i que no ens havíem de preocupar. Ella ens estimava i la seva estimació sempre serà amb nosaltres. Te’n recordes Carlota, quan aquella nit vas veure una llum a la teva habitació estant tu al llit?
-         Sí.
-         Era ella que t’havia vingut a veure.
-         Per cert, mai t’ho he arribat a preguntar: com et vas sentir? Vas tenir por? Et va dir alguna cosa?
-         A vegades també la veig. Em diu que no em preocupi i que tu m’estimes molt. Ella em va dir una vegada que a la casa on és, algun dia nosaltres també hi aniríem.
-         Encara que hagi marxat, continua sent amb nosaltres.
-         Pare, quan va morir la mama, estaves trist?
-         Sí, filla, sentia un nus aquí dins (assenyalant-se el cor) i vaig adonar-me que havia arribat la hora de plorar.
-         No has plorat més?
-         No he sentit que havia de tornar a fer-ho.
-         Pare, t’estimo – digué la Carlota apropant-se al seu pare i fent-li una abraçada.
-         Jo també, filla. Jo també t’estimo.
La Carlota ara ja és una noia de divuit anys, sabent que el seu cor i el seu interior li diran quan caldrà plorar i quan no. Amb els anys ha anat aprenent que no sempre es plora per tristesa, per dolor o pena, sinó que també es pot plorar per alegria, per emoció i fins i tot, quan es riu molt a gust i profundament.
Amb els anys ha anat aprenent que el plor és un mitjà que tenim els sers humans per a expressar el nostre interior i alliberar allò que no ens fa sentir bé i es troba dins nostre.
El ser humà hauria d’aprendre a plorar, com va fer la Carlota, que va trobar aquest “gest” com el més natural, tal com el seu pare li va ensenyar.
Quan sentiu que us ha arribat el moment de plorar, feu-lo i us sentireu alliberats per la emoció, sentiment o dolor que pugui albergar el vostre interior. Aprengueu a fer ús de tot allò que surt de dins.
No hi ha res que surti de nosaltres que no tingui una funció en el nostre camí d’evolució personal.
La Carlota ara és una noia que sap expressar els seus sentiments, segura i plena d’amor provenint de la comprensió del seu pare i la seva actitud sincera davant els actes relacionats amb les emocions. El seu pare li va parlar des del cor, i tot el que prové d’ell, només crea amor, acolliment, seguretat i veritat.

I tu, has sentit algun moment que ja t’havia arribat la hora de plorar?
Actualment deixes que el plor surti quan el teu cor t’ho diu?
No el privis de sortir, perquè ell t’alliberarà del neguit, la pena i la tristesa que puguis arribar a tenir. És un pas d’Autoestima important per a preparar-te i donar el següent.
Deixa que aquest regal que la vida ens ha ofert, sigui manifestat per a tornar a trobar l’equilibri, la harmonia i l’assossegament en nosaltres.


Que l’Amor i la Pau siguin en tu.