Una vegada, la Carlota, una nena de quatre
anys va preguntar al seu pare:
-
Pare,
per què tu no plores mai?
El
seu pare veient la espontaneïtat de la seva estimada filla li va respondre:
-
Les
llàgrimes són per quan es necessiten.
-
Pare-
continuà preguntant la nena -, com saps que s’ha de plorar?
-
Escolta
el teu cor. Quan arribi el moment oportú, llavors ho sabràs perquè sentiràs la
necessitat de plorar.
-
Tu
mai has sentit aquesta necessitat?
-
Algunes
vegades, però el meu cor em deia que encara no era el moment.
-
Per
què?
Aquell pare agafà en braços a la Carlota
i tenint-la amb ell li agafà una de les seves manetes i la posà sobre el seu
cor.
-
El
sents? – li preguntà a la nena.
-
Sí.
-
Doncs,
a vegades, quan el cor va molt ràpid, pot ser un senyal que ja arribat la hora.
Llavors la Carlota va ser deixada al
terra i començà a jugar. Corria amunt i avall del jardí de casa seva, i
llavors, quan va ser la hora de sopar va entrar dins de la casa i es va apropar
novament al seu pare.
-
Pare,
el cor em va de pressa i no tinc ganes de plorar- li va preguntà.
-
Estàs
trista?
-
No.
-
Quan
estiguis trista, llavors haurà arribat el moment.
La nena sopà i
s’anà a dormir.
Al
dia següent, després de tornar de la escola, Carlota va tornà a preguntar al
seu pare:
-
Papa,
avui m’he enfadat amb la Júlia (una companya de la classe) i m’he posat a
plorar perquè m’havia agafat uns colors i eren els meus.
-
Estaves
trista? – preguntà el pare.
-
No!
-
Estaves enfadada?
-
Eren
meus!!!
-
Veus?
Quan estem enfadats, a vegades també plorem.
Va anar passant els
dies fins que va arribar a un que Carlota va entrar a casa plorant. El pare que
va sentir els gemecs i plors de la seva filla, va anar cap on ella era i li
preguntà:
-
Què
et passa, filla?
Carlota
no podia parlar pel plor que tenia. Les seves llàgrimes lliscaven per les
galtes. El seu plor era desconsolador.
El pare la va agafar en braços i li
preguntà què li passava, per què plorava d’aquella manera. La nena li va
contestar com va poder:
-
Han
atropellat a un gos – digué entre gemecs.
-
El
cor et va de pressa?
Ella
es va posar la seva maneta dreta i després de molt poca estona, va assentí amb
el cap.
-
Estàs
trista?
-
Sí
– respongué en mig del plor.
-
Doncs
ja és hora de plorar. Plora, filla, plora.
El pare la va
abraçar prement-la sobre el seu pit. Al cap d’una estona, Carlota es va
tranquil·litzar i va voler baixar al terra.
-
Pare
– preguntà la nena quan va ser al terra – tu mai has plorat?
-
Sí,
una vegada – li respongué.
-
Estaves
trist?
-
Sí.
-
El
teu cor anava de pressa?
-
No
gaire.
-
Com
vas saber que havies de plorar?
-
Per
què estimava.
-
Estimaves
a qui?
-
A
la mare, quan se’n va anar. Oi que t’ha sabut greu que atropellessin a aquell
gos?
-
Sí
– respongué ella.
-
L’estimaves?
-
Sí.
Jo estimo als gossos......i als gats també. (Després d’una petita pausa, digué:)
i als conillets!
-
Te’n
recordes de la mare?
-
No
gaire.
-
Quan
tu tenies onze mesos se’n va anar cap “a casa”.
-
A
l’altra casa?
-
Sí.
Llavors vaig plorar perquè ja no la veuria més. Però, saps què? Estava
equivocat perquè durant molt de temps ens venia a veure. Quan dormíem ella es
presentava i parlava amb nosaltres i ens deia que allà on era estava bé i que
no ens havíem de preocupar. Ella ens estimava i la seva estimació sempre serà
amb nosaltres. Te’n recordes Carlota, quan aquella nit vas veure una llum a la
teva habitació estant tu al llit?
-
Sí.
-
Era
ella que t’havia vingut a veure.
-
Per
cert, mai t’ho he arribat a preguntar: com et vas sentir? Vas tenir por? Et va
dir alguna cosa?
-
A
vegades també la veig. Em diu que no em preocupi i que tu m’estimes molt. Ella
em va dir una vegada que a la casa on és, algun dia nosaltres també hi aniríem.
-
Encara
que hagi marxat, continua sent amb nosaltres.
-
Pare,
quan va morir la mama, estaves trist?
-
Sí,
filla, sentia un nus aquí dins (assenyalant-se el cor) i vaig adonar-me que
havia arribat la hora de plorar.
-
No
has plorat més?
-
No
he sentit que havia de tornar a fer-ho.
-
Pare,
t’estimo – digué la Carlota apropant-se al seu pare i fent-li una abraçada.
-
Jo
també, filla. Jo també t’estimo.
La
Carlota ara ja és una noia de divuit anys, sabent que el seu cor i el seu
interior li diran quan caldrà plorar i quan no. Amb els anys ha anat aprenent
que no sempre es plora per tristesa, per dolor o pena, sinó que també es pot
plorar per alegria, per emoció i fins i tot, quan es riu molt a gust i
profundament.
Amb els anys ha anat aprenent que el plor
és un mitjà que tenim els sers humans per a expressar el nostre interior i
alliberar allò que no ens fa sentir bé i es troba dins nostre.
El ser humà hauria d’aprendre a plorar,
com va fer la Carlota, que va trobar aquest “gest” com el més natural, tal com
el seu pare li va ensenyar.
Quan sentiu que us ha arribat el moment
de plorar, feu-lo i us sentireu alliberats per la emoció, sentiment o dolor que
pugui albergar el vostre interior. Aprengueu a fer ús de tot allò que surt de
dins.
No hi ha res que surti de nosaltres que
no tingui una funció en el nostre camí d’evolució personal.
La Carlota ara és una noia que sap
expressar els seus sentiments, segura i plena d’amor provenint de la comprensió
del seu pare i la seva actitud sincera davant els actes relacionats amb les
emocions. El seu pare li va parlar des del cor, i tot el que prové d’ell, només
crea amor, acolliment, seguretat i veritat.
I tu, has sentit algun moment que ja
t’havia arribat la hora de plorar?
Actualment deixes que el plor surti quan
el teu cor t’ho diu?
No el privis de sortir, perquè ell
t’alliberarà del neguit, la pena i la tristesa que puguis arribar a tenir. És
un pas d’Autoestima important per a preparar-te i donar el següent.
Deixa que aquest regal que la vida ens ha
ofert, sigui manifestat per a tornar a trobar l’equilibri, la harmonia i
l’assossegament en nosaltres.
Que l’Amor i la Pau siguin en tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada