Tot té un sentit

Veig allunyar-se el seu cos mostrant el desgast del no ser.

Veig com la seva ànima es resigna per les decisions no preses al llarg de la seva vida.

Una dona, en mig d’un declivi humà i estimada pels qui l’envolten, continua el seu procés, ara ja no controlable pel seu ser. 

Al llarg de les seves passes, del seu caminar, ara arriba a una incapacitat per la negativa de no escoltar el seu cor al llarg dels anys. El seu passeig ja no és el que era.

Estic al seu costat. Ric amb ella i el meu cor abraça el seu passat que l’ha portada fins el present tal com és.

El seu caminar ranqueja cap a l’esquerra quan els seus peus es desplacen vers on ha d’anar.

Estimo a una dona. L’abraço sovint i sento el meu amor vers ella. dir-li ja no té gaire sentit, perquè la veu que pot arribar-li és oblidada en el mateix moment que l’escolta. Només la seva ànima és conscient del rebut.

Ara, viu el present. Per fi! Amb tot el que això comporta, malgrat que en aquest ara no és conscient d’ell. Ara el viu, però no per ella, sinó per qui l’envolta. Ha viscut tota la seva vida actual acompanyada per algú que l’ha portada a creure en el temps. El passat i futur han estat les seves guies al llarg de la seva passarel·la existencial.

Mantinguda al marge de la consciència individual, ha necessitat el que ara viu per a sortir-se’n del temps i quedar sola davant el present. Només existeix el present a la seva vida. Res recorda. Res la preocupa, adonant-se exclusivament del que viu i sent a l’ara.

Actua espontàniament, d’una manera il·lusòria degut al món que s’ha creat i s’ha tacant en ell. Viu en una irrealitat distorsionada per l’aposentament del seu passat en les seves cèl·lules, ignorat ara per ella i reaccionant segons les emocions no expressades al llarg dels anys. Tot i així, està més tranquil·la, alegre i somrient.

La seva situació té el seu sentit.

Quan la consciència espiritual s’absenta, predomina i et guia la racional. En el punt arribat, aquesta bella ànima en un cos de vella dona, el raciocini està desapareixent fins al res. Viure a través de les rutines, l’oblit i l’obsolet et porta a una dependència i a certes rebequeries interiors degut al “i per què a mi? Pobra de mi!”

No hi ha converses sobre el viscut, ni opinions sobre el present, o decisions sobre el què fer perquè no troba les paraules per a dir, un criteri sobre els fets, ni una atenció sobre el què vol. Tot això està desapareixent acceleradament. El temps ens va indicant el grau del seu procés. A mesura que passen les setmanes, els dies, està deixant de ser qui és per a mostrar-se i senzillament estar.

Vol el millor per a tots, tenint un gran sentiment d’estima, protecció i cura pels nens, recordant en el seu inconscient quan era nena i li van tallar les ales. Ara no vol que cap nen deixi de volar i no pateixi. Està molt sensible a qualsevol imatge o noticia sobre nens o nenes que ho passen malament o han abusat d’ells.

Aquesta dona està vivint en el present, sentint-se estimada i recolzada per aquells que viuen amb ella; les seves expressions, però, són del passat.

Estimo i acompanyo a una dona que ja no decideix, només està en el present, deixant-se emportar com una fulla per la brisa. Res es planteja. Res proposa, recelant de tot allò que pot ser nou a la seva vida. Cap pas dóna vers ella mateixa, estant sotmesa, per la seva passivitat, a qui en el seu moment va accedir compartir la seva vida i crear una família.

Sento compassió, acceptació, respecte i amor pel procés creat per a enlairar la seva ànima. Una dona que viu en aquests moments, des del sentiment i les emocions que són pautes bàsiques per a viure el present. La seva vida té a veure amb el que sent i com es troba. Res més enllà existeix. Els meus records, però, porten del passat tot el que ha fet pels altres i la seva dedicació a la família.

Hi ha una part de mi que agraeix la seva presència tal com va ser, malgrat hagi arribat fins al punt que ha arribat. Ha aconseguit invertir la seva vida. Ara és aquesta qui fa que tot el que ha donat als altres, ho rebi d’ells, a través de les atencions, decisions i dedicació. Els termes s’han invertit: abans “ella era com si no existís”, i ara, “és l’atenció” d’aquells que se l’estimen.

Hi ha tant d’aprenentatge a fer!

Gràcies estimada dona, perquè sense tu, jo no seria tal com sóc ara.

Veig a una dona que es va allunyant cada vegada més de qui era, sentint l’alegria de la seva ànima per a acabar el seu procés.

El seu estat té un sentit superior, tant per ella, com per qui conviu amb ella. Els enforteix i els fa acceptar una realitat no volguda i des del cor.

Quina gran mestra, estimada dona, al oferir-te com a voluntària en un ambient rígid, mental i racional fins als nivells més alts! Des que vas voler “estimar i sanar” una situació que no era la teva, l’ambient s’ha flexibilitat i s’ha acceptat sense dramatisme, fent que allò que has estat donant a la teva vida, d’alguna manera se’t retorni. Ara estan per  tu. Ara vetllen per  tu i et tenen present com no t’han tingut fins ara, reorganitzant les seves vides per a incloure’t d’una manera molt conscient. Ja no se’t pot deixar sola la major part del dia.

T’estimo, i veig com, amb aquell qui ha compartit la teva vida amb tu al llarg dels anys, ara us heu unit des del cor, no des del paper d’home que treballa i dona que atén a la família. Ara us esteu unint des del cor, que és on resideix el veritable amor. Ara ja no us complementeu. Ara us apropeu i us uniu.

La meva ànima abraça a la teva, a la vostra, estimada parella.

Sense saber-ho aportes la teva mestria aquí on ets, expressant als quatre vents que el més important és el PRESENT, perquè és l’únic moment que existeix; que el temps no existeix, i que vivint des del cor és quan crearem VIDA i podrem manifestar l’AMOR que tots som.

L’Alzheimer és una gran mestra amorosa per a l’ànima.

Gràcies per ser i estar, estimada dona. Gracies.

El meu Amor és en tu i vosaltres dos.

La sanació continua. Tot té un sentit.