D'on venim?

Com en la majoria dels dies, un dels mestres passejava pels jardins del seu monestir.

Un deixeble el va veure de lluny i se li va apropar corrents per a estar al seu costat i preguntar-li un dels seus dubtes o reflexions que no arribava a trobar una resposta adequada segons ell.

Quan va estar al seu costat, va saludar al seu mentor dient:

-         Bones tardes mestre.

-         A què ve aquest córrer fins a la meva persona?

-         Mestre, vull fer-li una pregunta.

El mestre, sense deixar de passejar, va mirà al jove i li va somriure.

-         Bé, si has creuat tot el jardí per a venir fins aquí, ha de ser important el que vols saber.

-         Sí, mestre. Fa temps que a vegades tinc la sensació que no sóc d’aquí.

El mestre l’escoltava atentament seguint el seu camí.

-         Es com si estigués aquí, en aquesta terra, però no fos d’ella. a vegades tinc la sensació que estic en un lloc que no em correspon, com si no fos aquesta la meva llar. És una cosa que no sé com explicar-ho, però és el que sento. Sembla com si tingués aquest cos, però no és el meu cos. Tinc una imatge, però jo no m’identifico amb aquesta imatge. És com si algú estigués en un cos però no fos d’aquest món. Podria posar una mica de llum en el meu interior, mestre?

-         La fulla d’un arbre, abans de ser fulla, on era?

-         Dins de la llavor de l’arbre.

-         Així és, estimada ànima. Al créixer la llavor, es va creant l’arbre, i al manifestar-se, permet que les fulles surtin i mostrin tot el seu resplendor. La fulla és l’arbre?

-         No mestre, sinó una part d’ell.

-         Això és. Les teves paraules saben del camí de la teva resposta. La fulla és una part del tot que permet recollir la llum del sol i permetre que tot el que aquest arbre pugui florir i donar, així sigui. Té la seva funció, el seu paper a realitzar, i aparentment, només és una fulla.

-         …

-         Arriba el dia que aquesta fulla es marceix i deixa l’arbre. Es deixa emportar per la brisa d’aquell dia i arriba a un altre lloc per a abonar la terra. Ajuda a la terra fèrtil perquè, com el seu arbre, en el seu moment pugui brotar i florir aquell espai de terra en el qual va ser portada. (Pausa). D’alguna manera, tu ets aquesta fulla. Pertanys a l’essència de la creació que adobes allà on ets, i alhora, segueixes el teu curs per a arribar a mostrar la bellesa que ets.

-         Per això em sento estrany?

-         La teva consciència et va mostrant el camí, i tu vas veient la llum del mateix. Saps del teu aprenentatge, però no sempre entens la teva transmissió als altres.

-         …

-         Ets abonament, saba nova per a aquells que t’envolten. Estàs aprenent a veure la llum en tu. La teva essència, com la de tota ànima, no és matèria, sinó un recolzament per a les altres ànimes, i juntes poder enlaira el nostre sentit existencial.

Després d’una petita pausa, mirant el deixeble a ninguna part i per moments amb la mirada profunda i perduda, mira al seu mestre i li diu:

-         Llavors, mestre, tu també ets una fulla que en aquests moments està adobant la meva ànima. 

-         Això és – va dir assentint amb el cap.

-         I els mestres que vas tenir, van alimentar la teva.

-         Exacte – digué somrient.

Després d’una nova pausa, el jove va digué:

-         Si tots estem aquí per a abonar a les altres ànimes, vol dir que tots pertanyem a alguna cosa superior, és cert?

-         Així és – li respongué el venerable.

-         Si tots pertanyem a alguna cosa superior – continuà el deixeble, vol dir que no som d’aquí, sinó que la nostra llar pertany fora d’aquest món i que venim a aquí per a ajudar als altres – va dir com si estigués reflexionant en veu alta.  

De sobte va aturar les seves explicacions i mirant al mestre que estava al seu costat preguntà:

-         I d’on venim?

-         Quan veus un camp ple de flors amb els seus diversos colors, la vall a la posta de sol, o escoltes les melodies dels ocells cantar pel matí, què veus o què sents?

Prenent-se un petit instant com si s’ho estigués pensant, va fer un petit somrís i després digué content:

-         Amor.

-         Això és, estimada ànima. Entens ara per què has vingut a aquest món?

-         Per a sentir l’amor i transmetre’l – respongué.

-         Veig que has entès i tu mateix t’has respost a la teva pregunta. És l’amor que hi ha en tu el que fa que tu, com a fulla, mostris el teu resplendor i abonis la terra on els teus peus es trobin.

En aquests moments, el deixeble va fer un pas endavant fins a posar-se davant el seu mestre. Va fer una reverència amb el cap i se’n va anar corrents, tal com va arribar.

El monge va voler reiniciar el seu passeig, quan va sentir una veu que li deia:

-         La fulla està a mercè de l’amor, i sempre ho estarà, oi?

El mestre s’aturà. Es va girà i veient a certa distància al seu deixeble li va somriure, sent ell qui fes, ara, una salutació amb el cap donant-li a entendre de la veracitat de les paraules expressades per aquella ànima despertant la seva consciència.

Es va tornà a girar i continuà el seu passeig.