L'hora del vol

Una vegada, un deixeble passejant pel recinte del monestir on era instruït va veure al seu mestre assegut a un banc contemplant la vall que s’estenia als seus peus. Arribant davant d’ell va abaixar el cap, saludant al seu mentor, i digué:

-         Bon dia mestre!  Hi ha una cosa que voldria saber i fins ara no he pogut trobar la resposta. 

El venerable li tornà la salutació i digué:

-         Algun dia jo ja no hi seré. (Pausa).  Portes ja un temps entre nosaltres. Has après i has sabut obrir el teu cor i escoltar la teva veritable veu que habita dins teu. (Pausa). Com faries per trobar la resposta a les teves preguntes?

-         Aniria a un altre mestre – li respongué.

Llavors, fent un petit silenci, l’ancià se’l mirà i amb els ulls bondadosos i comprensius vers aquell jove que tenia davant, continuà:

-         I així podries anar buscant i buscant fins trobar a algú que et respongués a allò que neix dins teu.

-         Si! – digué el noi.

El mestre va moure el cap com assentint les paraules del noi, però sense deixar de mirar la vall que estava contemplant.

-         Arriba un moment del camí que el recolzament que tenies desapareix. Saps per què? – li preguntà amb una suau i amable veu.

-         Per què mestre? – preguntà el deixeble.

-         Perquè la llavor s’ha de convertir en fruit. De què serviria si sempre se la resguardés de les inclemències del temps i quedés guardada en una petita capsa?

-         No és aquesta la finalitat de la seva existència – respongué el noi.

-         Bé! Veig que has après – digué somrient el savi, al veure que aquella ànima ansiosa d’aprendre va donar una resposta adequada. Doncs així succeeix amb cadascú de nosaltres. No estem aquí per aprendre i aprendre, tenint a algú com a Font. Hem de trobat la nostra pròpia Font dins nostre. (Pausa llarga).

A continuació continuà:

-         Veus els ocells volar? – mirant en direcció on eren.

-         Sí! – respongué i mirant cap a ells.

-         Doncs ells aprenen segons veuen i senten. Arriba el moment que han de valdre’s per si sols. I ho fan prou bé! – digué fent un somrís. Així tu ets igual que ells. Estàs al niu fins que arriba el moment de volar sol, i aquest ja t’ha arribat.

-         Prou estimat mestre! si encara no sé tot el que tu saps! Encara haig d’aprendre molt sobre mi i la vida!

-         Aprenent de tu, aprendràs de la vida, i per aprendre a sentir la teva ànima, només et necessites a tu. Escolta-la i sabràs el què et diu. (Pausa). Tot el que has après aquí és perquè aprenguis a volar. Quan ja ho saps, has de deixar que allò pel qual has vingut a fer, sigui portat a terme. Només tu saps el què és.

-         Però jo no sé què he vingut a fer, encara?

-         L’ocell tampoc sap el què fer en totes les situacions que pugui trobar-se, però ha après a volar, i és en els constants vols que va fent, que aprèn tota la tècnica del deixar-se emportar per les brises i anar on trobar el seu nou aliment. (Pausa). Estimat aprenent i mestre de la meva ànima, no sóc jo qui t’ha de indicar totes les decisions que has de fer. Només tu saps el camí del teu tresor. Has après a caminar i a discernir. Ara – continuà – has de emprendre el vol per a arribar a la finalitat de la teva ànima.

-         Però jo no vull deixar-te, mestre! – digué el noi inquiet pel que acabava d’escoltar. Encara haig d’aprendre molt.

-         La direcció del teu vol és diferent a la meva. Agraeixo la teva presència en mi. Em sento honrat per haver estat al teu costat durant tot aquest temps, però el mestre ha de continuar el seu camí, i el deixeble convertir-se en el mestre que és, no amb qui jo sóc.

El noi quedà pensatiu, i després d’uns instants el venerable ancià s’aixecà del petit banc de fusta on era i es disposà a marxar, quan el jove li digué:

-         Així ja no ens veurem?

-         Oh, ja ho crec que tornarem a veure’ns!, però no serà tal com ens veiem ara.

Llavors donà unes passes i s’aturà.

El noi l’observava i no apartà la vista d’aquell ser tan estimat per ell durant tot aquell temps.

-         No tinguis por de ser tu, perquè en el vol que faràs et recordaràs de mi i de tots aquells que amb tu hem estat. No estaràs sol – acabà dient allunyant-se del jove aprenent preparat per a mostrar el mestre que era, sense ell saber-ho.

               Quan el noi va veure al seu mentor a certa distància, el va cridar:

-         Mestre!

Aquest s’aturà. Girà el cap i veié com aquest venia corrents fins arribar davant d’ell. Llavors, el noi el va abraçar i li va dir:

-         Gràcies!