Amb David sobre el Tot i els canvis en el ser

 

       Hola David!

Ell assenteix amb el cap, alhora que respon:

-         Hola, bona tarda!

-         Què és el Tot per a tu?

-         Quina diferència hi ha entre dues gotes d’aigua?

-         Cap – li responc.

-         Bé. Tu i jo som dues gotes d’aigua que, o bé pertanyem a un cabdal d’aigua d’un riu o dues gotes que cauen des dels núvols en un lloc concret que permeten regar aquelles terres o convertir-nos en gel perquè quan arribi el moment del desgel, poder alimentar a les terres corresponents o donar de beure als sers que allà habiten. (Petita pausa). Cadascú pertany a un Tot, com a l’exemple que t’he posat de ser, podent ser un riu, un núvol, o qualsevol altre medi per a arribar a la Terra. (Nova pausa). Aquest riu o mitjà pel qual estem nosaltres aquí, té una finalitat, i un sentit major, que és el d’alimentar a tots aquells que comparteixen  aquest espai en mig de l’univers anomenat Terra, encara que alguns la coneixen com a Gaia, Pachamama, etc. Hi ha una intencionalitat superior i aquesta, té a veure amb l’Amor.

A continuació em mira i amb els seus ulls plens d’entusiasme i serenitat alhora, continua dient-me:

-         Aquest Tot que m’has preguntat, és l’Amor. És l’essència que a tots ens uneix, i ens va apropant els uns als altres, fent que la Unicitat entre els membres d’aquest planeta sigui cada vegada mejor. Tot tendeix a l’equilibri. Així ha de ser i és el procés que la humanitat està seguint. (Pausa llarga). Pertanyem a un Intencionalitat Superior, en connexió amb l’Univers i tots els sers que l’habiten.

-         No és només amb la Terra? – pregunto.

-         És com si estiguéssim dins d’un Gran Pla Superior, on tots tenen la seva funció. Hi ha moltes gotes distribuïdes al llarg del firmament. Hi ha altres nivells de vida que també necessiten de les gotes que allà abasteixen. Tots estem units. La nostra existència ajuda els ajuda, i ells ens estan ajudant a nosaltres. Diferents formes de vida a l’uníson – diu com esperançat i ferm alhora. El que tu fas, repercuteix en mi. El que nosaltres fem, repercuteix en ells. Som part de l’univers, i el nostre grau de consciència enlaira a totes les ànimes. El nostre procedir fa que d’altres sers d’altres dimensions, també puguin continuar el seu camí d’evolució. Com bé saps i dius, no estem sols. Tots estem units, i la Unicitat que abans he comentat, no només és pels habitants de la Terra, sinó a nivell universal.

-         …

-         Una vegada vas dir un exemple que representa el que estem ara comentant. És com aquell joc de les madones russes, on una figura russa està continguda dins d’una altre i aquesta altre, en una altra. Tot està relacionat i inclòs en un sentit superior. al final trobarem l’Amor, amb totes les seves conseqüències.

-         I aquest amor és el que fa que ara el món es trobi com està – afegeixo.

-         Així és. Tot és sincronització, i a mesura que anem sentint el record de qui som la divinitat que som, més canvis s’aniran produint. Quan l’amor fa presència a les nostres vides, produeix canvis en nosaltres i el nostre entorn. Esvaeix el passat per a donar lloc al potencial espiritual de cadascú en el present. Les limitacions aniran a menys. La Voluntat de cadascú, a més. El cor del ser humà prendrà el paper que li correspon per a portar a terme allò pel qual ha vingut a aquest món. Ens trobem en una simple i amorosa sincronicitat, on tots estem units des del cor. Quan més ressonem amb ell, i escoltem la seva guia, més anirem apropant-nos els uns als altres, i més s’enlairarà el planeta Terra, alhora.

-         No podem quedar-nos enrere, pel que estàs dient – comento.

-         Un arbre pot deixar de créixer quan se li abona la terra i se’l rega cada dia? Impossible!. Una gota de pluja pot quedar permanentment en suspensió mentre està caient, trobant-se ja a prop del terra? No! – respon ell mateix. La tendència és dirigir-nos a l’entorn i moments idonis per a la nostra ànima i el que hem vingut a fer. No podem donar l’esquena a l’amor. Pots resistir-te i no acceptar el que està succeint, però el malestar creat és gran. Estem units i interrelacionats, i quan vols sortir de la unió amb els teus semblants, et sents cada vegada més perdut i desemparat. Amb el temps, ens adonem que només ens queda un camí: el de l’acceptació. Quan acceptem, llavors tot comença a sincronitzar-se perquè puguis avançar i sanar la teva condició humana per a arribar al Déu que ets. És llavors quan la vida flueix i comences a sentir el benestar dins teu.

-         Segons tu – pregunto a David -, què es el que més costa acceptar al ser encara no conscient?

-         El nou. Acostumats a viure, sentir i actuar des de la por, el no conèixer alguna cosa nova, es tanca en si mateix, en la falsa seguretat del que coneix, encara que li aporti malestar. El desaferrament de l’obtingut i viscut fins ara. Una vegada deixes que el que va ser no tingui presència en el teu present, llavors és quan comencen a sentir en nosaltres que alguna cosa nova ens depara per a un major bé nostre. Apareixen les incerteses, els dubtes, la desconfiança moltes vegades, però només és l’ indici que el nostre interior ens empeny al canvi, a dirigir-nos vers nosaltres mateixos. No és dolent sentir i viure tot això. És part de la nostra sanació i alliberament del passat. Pot ser nou per a nosaltres, i les pors han pogut portar a aquest ser a arrecerar-se en el conegut. És quan es produeix l’aferrament a qui no som. No sempre el nou és acceptat. (Pausa). Quan més conscient sigui aquest ser, menys por tindrà per a avançar ers el seu recordar i sentir la plenitud i la llibertat de ser ell.

-         Segons tu, creus que podem fer alguna cosa per algú que coneixem que es negui al canvi?

-         Respecta la seva decisió, i siguis tu. Les energies del teu se, de la teva presència amb ell, alleugerà els seus temors i li reconfortarà el fet de tenir una referència per a seguir: tu! No hem d’interferir en el procés d’algú que veiem que podem ajudar-lo. Deixeu que segueixi el seu camí. Quan necessiti una mà, allà podràs estar, però respecta la seva decisió. Volem ajudar a qui ens envolta, però no tots estan disposats a deixar-se ajudar. (Petita pausa). Acabo de dir que siguis tu mateix. Quan la llum d’un brilla amb la intensitat, il·lumina el camí a seguir dels que l’envolten i poden trobar-se perduts en aquell moment. Sigues tu i brilla com una gran llum. Un far està allà, quiet en el lloc adequat per a saber on dirigir-nos. Sigues així tu com un far que està en la discreció, però permet il·luminar el camí. La foscor s’esvairà, i si el ser està preparat, veurà què fer i cap on dirigir-se. Deixem que cada ànima triï el següent pas. Tu, sigues tu. És així com podem ajudar als altres. (Pausa). Respectant el que es coneix com a lliure albir de cadascú, és com més ajudarem, sent nosaltres en tot moment. Sentiu l’Amor en vosaltres! Sentiu la Pau en el vostre interior!, i actueu segons el vostre cor us dicti. No dubteu. No us qüestioneu. Accepteu i sigueu aquell qui sou.

-         El que està succeint en els nostres temps, podríem dir que és degut a una sanació planetària, a la instauració de l’Amor aquí?

-         El que succeeix és posar a cadascú en el lloc que li correspon. Els ciments d’un passat ja no tenen lloc en el present. La visió de la vida d’anys passats, tampoc tenen lloc ara. Les consciències ja no són les mateixes, nosaltres hem “crescut”, i per tant, no podem continuar portant la mateixa roba, els mateixos vestits que fa trenta, quaranta o cinquanta anys enrere. Ja nos ens caben. Hem de posar-nos uns més en acord a com som nosaltres actualment. (Pausa). Moltes ànimes ja s’han anat d’aquest planeta, però hi hauran moltes més que també ho faran. L’Amor posa a cadascú en el seu lloc perquè els que habitin aquest espai on ens trobem, puguin continuar portant a terme la Intencionalitat Divina Universal, i poder manifestar la divinitat que cadascú és. 

-         Gràcies David, novament, per aquesta trobada i poder transmetre les teves paraules per a tots aquells que les necessitin. Gràcies.

-         A tu – em respon.