I els meus passos avancen

Hi ha moments que sento la solitud de la meva consciència habitant segons l’acordat en els meus orígens. Entre sers tancats en les seves creences, desapareix la comunicació des del cor. El superflu de la nostra existència actual passa a un primer pla per a poder tenir una relació de convivència.

Com empès per una energia superior a mi, vaig ser portat on ara em trobo. Ja fa quasi tres anys des de la meva arribada, i el meu ser va haver d’adaptar-se a un nou lloc per a poder viure segons anava sentint en el meu cor.

Podria dir que em sento sol, però no és cert.

Podria dir que em sento incomprès,...bé, d’això bastant.

Podria dir que no se’m valora. Continuo sent no valorat i un desconegut per aquells que es troben al meu costat.

Tot i així, em sento acompanyat, comprès, valorat i estimat per aquells que pertanyen a la Llar d’on procedeixo.

Vaig venir aquí per a complir una Voluntat del Pare, i allò pel que vaig venir, ja quasi està realitzat. Sé que deixaré aquest lloc per a continuar el meu camí, perquè els meus passos continuen avançant entre la espessor dels aferraments que m’envolten, les pors i les creences limitadores del meu entorn. El dolor m’envolta, sentint els cors ferits i els cossos ressentits per aquest motiu. Per a la gran majoria, jo sóc com ells, el ser humà que viu una condició humana no podent fer res per la situació que viu i fent-se seves totes les pautes mentals adquirides a nivell social, polític, econòmic i religiós.

Els meus passos avancen sabent la direcció a seguir. La Llum m’indica el camí a seguir i, aquesta, de moment, es troba on estic en aquests instants.

Em veuen com qui no sóc.

Creuen en mi, com ells em veuen segons les seves creences. Per això no puc fer res per ells, ni creuen en mi conforme puc alleugerar les seves vides.

Respecto el lliure albir. Els estimo, i per això, senzillament estic i deixo que tot sigui. Per això, accepto la situació, perquè la meva consciència sap del meu paper en aquest lloc.

A vegades em reconforta el saber, degut a la meva consciència desperta. La meva ànima segueix el seu curs i s’alegra pels moments viscuts, encara que, en algun instant pensi que no hi ha que demorar més la meva marxa d’aquí on sóc, degut que no puc realitzar allò que el meu cor sent, segons els meus anhels.

La meva vida està al servei de la Font Creadora de Tota Vida. La meva ànima és guiada pel sender de l’Ascensió, la Llum i el servei d’Amor segons la Voluntat Divina.

Estar sol, sovint, fa que el meu interior senti la pau i el goig de saber qui sóc i qui em guia. Són moments de recordar la meva Llar i el que he vingut a fer. La meva paraula és el silenci en els moments que la meva presència es fa visible aquí on em trobo. Malgrat tot això, sento que els inicis d’una nova etapa comencen a donar-me de la mà per les sincronicitats que van succeint a la meva vida i els senyals que apareixen davant meu.

Per instants em trobo com algú que, amb tot el que hi ha per a fer, es troba en una gàbia amb la porta oberta, donant pas a una gàbia major i aquesta a una altre encara major. En algun moment he pensat que la porta oberta era per a la plena realització, però en canvi, encara que amb més espai, sento que on estic no és per a realitzar la meva voluntat, sinó la Voluntat Superior que hi ha en mi i dirigeix els meus passos. 

En aquests instants sento el meu cor, i trobo la fortalesa i el coratge de viure, sentint la plena llibertat, comprensió i alegria pel que estic fent.

Accepto el meu paper aquí on sóc. L’accepto, sincerament, amb alegria, humilitat i goig de servir al Pare. Estic veient els resultats de la meva presència aquí, així com les portes obertes des de que sóc aquí.

Aviat la meva vida tornarà a canviar, i aquest cop, amb la plena realització segons la Llum i l’Amor que guien els meus passos. Hi ha alegria en el meu ser i la serenitat sembla manifestar-se, cada vegada més, en la meva actitud davant l’entorn que m’envolta.

Accepto la Voluntat Divina, percebent que res em falta, i, des de la Llar se’m dóna tot el necessari i protecció. L’Amor procedent d’on la meva ànima pertany, activa la meva comprensió de la meva situació actual i el motiu pel qual furant anys he estat rebent una instrucció concreta per a la meva ànima i el que, anys més tard (ara), hauria i ha de passar en relació a la meva vida.

Accepto la solitud que estic vivint. La visió enlairada de la meva consciència em permet senti l’energia de la intencionalitat divina en mi. M’obro a ella i deixo que guiï els meus passos fins a portar-me just allà on la meva presència sigui necessària.

Sento el convenciment, la seguretat de saber que allò que sento acabarà sent.

Bé, abans he comentat el de les gàbies. En aquests moments sento la llibertat del meu ser, de la meva ànima, malgrat els possibles pesars de la meva situació. La meva condició divina m’allibera del terrenal al recordar qui sóc i el motiu de tot el que estic vivint. Sento un profund agraïment per aquests moments i poder servir a la Font Creadora de Tota Vida, a Déu.

Per més moments d’aparent solitud que pugui tenir, res és. En tot moment estic acompanyat pe aquells que pertanyen a la meva veritable essència, els meus germans de la Llum. La Llar està amb mi. Jo Sóc la Llar. Ells són la Llar. Ells i jo som Un. Allà on estic, ells també.

Tinc Fe, sabent amb certesa, de les meves paraules i el que sento. No és esperança, sinó FE, convenciment diví del meu camí. Quan així és, la vida ja no és d’aquest món i la visió que tens d’ella s’alimenta de l’Amor d’aquesta intencionalitat divina que ens uneix a tots i allibera els nostres cors i les nostres ments fortament arrelades a unes creences basades en el raciocini i l’ego.

Sento l’Amor del meu ser en mi.

Allò que aparenta ser a la meva vida segons els cànons de la dualitat, no és.

Hi ha molt de silenci a la meva vida. En ell trobo la veritable naturalesa del ser. La meva paraula és discreta davant el meu entorn, perquè no sempre l’expressat és comprès i acceptat per aquells que es troben a prop meu, per aquest motiu, sento i expresso la Llum i l’Amor en mi des de la meva presència silenciosa, mostrant alegria i comprensió vers aquells que la seva ànima es troba engarjolada per les rigideses de les seves ments plenes de por, dolor i ignorància a tot el que és nou.

Per la meva situació, la meva presencia on estic,...GRÀCIES PARE!!

 

Que l’Amor i la Paus siguin en tots vosaltres.

 



Reflexió: I tu? Treballes o Vocaciones?

Estem vivint temps on les estructures d’un passat es tambalegen, perdent tot equilibri i fortalesa per a mantenir allò que allunya el ser humà de la seva naturalesa.

Les creences acceptades com a mostres del passat influenciades pel nostre ambient familiar, social, religiós i cultural s’estan debilitant i fent que el nostre avanç, condicionat a les limitacions que provenen del més profund del nostre interior racional, pugui ser més ràpid.

El món sembla trontollar tot ell, creant inseguretat allà on abans havia domini o sumisió: incertesa davant els esdeveniments dels temps actuals.

Com una peça d’un trencaclosques, cadascú de nosaltres és part d’un Tot, d’una Intencionalitat Superior a la nostra dimensió. Accedim a ser partíceps d’aquesta Voluntat Divina, on cadascú seria la clau per a la confecció d’un marc únic i universal.

L’aportació individual ens aproparia els uns als altres, i el grau de consciència que adquiríssim decantaria la balança vers la Llum o la foscor, tenint present que aquesta segona és l’absència de la primera. La ment es decanta cap a una altra direcció que ha anat aposentant-se fins el present, i el cor obre les seves portes per a fer-se escoltar i recol·locar a cadascú i cada situació en el lloc que li pertoca.  Una de les situacions a tenir present és el fet del que fem a la nostra vida: treballem o vocacionem? Busques alguna cosa per a guanyar diner, o fas allò que sents que has de fer?

Quan el que fem és treballar o buscar qualsevol feina, t’estàs posant a mercè d’alguna cosa allunyada del teu interior. Estàs activant el potencial del malestar en tu. Fer qualsevol cosa per a guanyar diners, sense més que per això, fa que el teu ser perdi poder i t’alienis amb el teu exterior. Ell podrà amb el teu se, imposant-te unes regles i els seus hàbits, cosa que amb el temps, et portarà a una rutina i a......., en fi, a perdre el sentit de la realitat de la teva existència en aquesta vida. En canvi, quan fas allò que sents en el teu cor, seguint l’impuls de la teva veu interior, llavors t’estàs dirigint vers la realització del teu ser enlairant la teva ànima vers la majestuositat del Gran Pla Diví. 

Quan el teu cor et guia, l’activitat que realitzes és la teva veritable vocació. Llavors, tot és possible. Pots esperar miracles a la teva vida i en el camí que realitzis, beneficiant a les ànimes que s’apropin a tu o amb les quals estàs.

Fer allò que sentim ens apropa més a la nostra divinitat. La vida ens bressolarà, i en el seu moment, ens anirà donant el que necessitem. Res hem de témer. Les portes en el nostre camí es van obrint a mesura que ens anem apropant a elles. Segons el camí del cor, ens portarà al què hem vingut a fer, aportant la nostra peça del puzle perquè la Confecció Divina pugui ser realitzada tal com ha de ser.

Les nostres societats han esclavitzat al ser humà, humiliant-lo i controlant-lo a través del treball. Les persones han acceptat integrar-lo en les seves vides per les pors adquirides degut a la ignorància. Encara avui en dia està sent així, amb la particularitat que, alguna cosa forta i reprimida arrecerada a l’interior de cada membre de la humanitat, està començant a activar-se i a mostrar a les creences adquirides fins ara, que el que va ser, ja no serà. L’Amor en cadascú comença  a xiuxiuejar a cada individu d’aquest planeta. L’Amor trucar a la porta per a despertar les consciències i relegar a l’ego al lloc que li correspon: al passat. Ara ja no té cabuda. Tot i així, en tot moment es respecte el lliure albir.

Si totes les ànimes d’aquest planeta escoltessin la veu del seu cor, aquest els indicaria quin és el seu lloc. Si tots féssim el que sentim, ens sentiríem útils, fent prosperar i ajudant, no tan sols a nosaltres mateixos, sinó també, a tots els sers del nostre entorn,...a tota la humanitat. Les classes socials es dissoldrien i la nostra vida adreçaria el seu rumb vers la plena realització i satisfacció interior conforme estem fent allò que hem vingut a fer, deixant-nos portar per al mà de la Gran Voluntat Divina que dirigeix els nostres passos. La nostra vida, llavors, tindria el sentit d’existir. Estaríem en el lloc adequat i en el moment oportú per a unir una mica més als sers d’aquest estimat planeta.

La nostra activitat ha de ser vocacional, sigui quina sigui, no agafar qualsevol cosa per a guanyar diner. La finalitat no hauria ser el diner, sinó la nostra realització. La remuneració econòmica vindria com a conseqüència del que fem. Res ens faltarà.

Treballar comportar una limitació, pel sol fet d’aconseguir un fi material.

Si la nostra essència es troba en aquesta dimensió per a passar de la terrenalitat a la divinitat, no creieu que ja és hora que escoltem el nostre cor per a saber de nosaltres i quin és el camí “de tornada a casa”?

El que és vocacional prové del cor, altaveu dels xiuxiueigs de la nostra veritable Llar i la nostra divinitat.

Que l’Amor i la Pau siguin en tu, i el teu cor guiï els teus passos.

Des del cim de la Creació

Els vents bufen cada vegada amb més força. S’apropen els símptomes dels primers canvis a la vida de molts. No descartis que tu puguis ser un d’ells.

En el més alt del cim, on l’àliga dibuixa els seus cercles per sobre teu, més enllà de la teva presència, puc sentir les primeres manifestacions del Gran Canvi anunciat. Anys d’esforç s’han necessitat per a poder arribar fins a aquí. Incomprensió per aquells que ens envoltaven, burles, cert menyspreu en les seves paraules cap a tu i una infravaloració del nostre ser, ens han portat a un enlairament de l’esperit que residia en nosaltres.

Els meus somnis m’han portat al més alt en aquests moments per a la meva ànima.

Sento la melodia celestial que amaina el meu ser, asserenant el meu esperit i sentint la Unicitat i l’Amor d’on procedeixo.

En el més alt d’aquest cim contemplo la bellesa de la creació i el silenci de la naturalesa, amb la vida resident per a alertar a la meva consciència conforme mai s’està sol. No només els meus germans de la naturalesa sento en mi, sinó també, a aquells altres germans procedents de la Llum que m‘acompanyen allà on vagi. Ara estan aquí amb mi. Tot és serenitat, pau, calma i harmonia.

Com ànimes celestials assegudes en el més alt d’un penya-segat, on es divisa la representació del ser que sóc, just allà em trobo amb els meus germans de la Llum, tots quiets allà, mirant com un nou dia s’alça per a la comprensió i el caminar dels humans. Pau! Absoluta Pau en els nostres cors units!

Amb mi estan els germans i mestres de la Llum que en el seu moment, i ara, estant tutelant la meva ànima en aquesta encarnació. Sento les seves presències en mi i el seu Amor emanant dels seus cors vers el meu.

Són moments de trobada per a saber que els canvis desitjats per cada ser humà han estat escoltats i posats en vereda per a la seva realització.

Hi ha un silenci profund, sagrat entre nosaltres, però sentint la Llar que tots som en cada un dels presents. És com una manifestació de totes les peces del meu ser. Junts, allà, sentint la unió de la Família.

Giro el cap i em veig envoltat de sers de Llum que m’estimen i m’accepten tal com sóc, sentint-se, cadascú, content, amb gran alegria per estar allà amb ells.

Mirant a la llunyania, puc veure en d’altres penya-segats, altres sers com jo, envoltats d’una gran lluminositat. També ells estan envoltats per aquells que tutelen les seves vides i la Llar.

Com escampats en las altures, es veuen concentracions blanquinoses semblants a la meva. M’alegro per ells.

Des d’aquí m’adono com el món no està sol, així com ben sostingut per aquestes llums que representen els pilars de la nova Terra i la Humanitat.

De tant en tant ens adonem que no estem sols, i junts, en el silenci i la presència, cadascú va irradiant la seva llum i el seu ser allà on es troba, transmutant en la discreció, la majoria de les vegades, la densitat terrenal en energies d’alta vibració. No esteu sols. Legions d’àngels estan al vostre costat i altres sers, procedents de les altes esferes de la Llum, guien els vostres passos i us protegeixen de les adversitats que podeu arribar a viure. Els vostres cors estan alertats i activats per a discernir el camí adequat per a portar a terme el vostre paper en aquesta experiència terrenal degut a la vostra intencionalitat.

Em satisfà veure com som més dels que ens pensem per a poder canviar les energies d’aquest estimat món físic. Les consciències van despertant de l’alletargament invernal dels temps on la dualitat es trobava fortament arrelada en el nostre ADN.

El Despertar ha provocat l’activació de les capes del nostre ADN i els nostres arxius akásics. Hi ha una evolució en el ser humà que el porta a la seva consciència divina, a obrir les portes per a connectar amb el veritable ser que és i la seva divinitat pot ser, no només activada, sinó també, manifestada.

Ens dirigim vers un nivell vibracional més alt, més pur de la nostra estimada Terra (Gaia). Aquest enlairament és fruit, en part, pel camí d’Ascensió recorregut per sers humans en fase de transformació que l’habiten. Som part d’ella, i ella de nosaltres.

Des del cim on em trobo puc sentir la connexió que hi ha en cadascú dels assistents des d’on la meva visió pot percebre. El meu sentir em porta més enllà del visible i veig com per arreu van emergent altres sers que fins ara es trobaven a la discreció i en un segon terme, obrint-se pas entre les seves vivències externes a través de la connexió amb els seus cor.

Hi ha un gran i unificat batec del cor de la Terra i els que l’habitem. Comencen a bategar a l’uníson. Quan tots s’hagin unit a aquest ritme procedent de la Creació i la Voluntat Divina, llavors, la Terra s’enlairarà fins aconseguir el màxim nivell d’harmonia, pau i vibració. Llavors, els sers humans deixarem aquest lloc per a anar a residir més enllà de les nostres limitacions físiques. Llavors ja no tindrà sentit viure en aquesta dimensió.

Alguns encara necessitaran acabar d’experimentar en la tercera, però no serà en Gaia.

Des d’on em trobo, no hi ha cabuda dedicar moments per a aquest fi, perquè sentir el present és el més important per a la nostra existència. Sentir la presència de la Llar en nosaltres, com a part d’ella, ens obra les portes de la comprensió amb plena acceptació del succeït i succeirà. L’enteniment és absolut, percebent l’amor en tot el que s’aproparà. Cadascú de nosaltres serà partícep del que ha de venir. El teu present anirà perfilant el nou pas a donar, per això, des del silenci i la quietud interior, veiem com tot es transforma en la màxima expressió de la Voluntat Divina.

Sento l’acceptació del moment present que tots els que ens trobem en aquests cims sentim. Hi ha una gran pau i serenitat en el meu interior.

La Llar és Una, i tu ets part d’ella. Obrint el teu cor et portarà al més alt del teu ser. Deixa’t portar i no temis deixar-te anar i acceptar l’inesperat i lo nou. És amb el nou que el teu ser s’enlairarà. Ves al teu centre i sent la pau i la calma dins teu. En ella enlairaràs la teva ànima.

Només hi ha un moment de poder, i aquest, és el present. Ell et donarà la felicitat tan anhelada.

No temis, perquè no estàs sol/a.

Des del meu cor, el meu ser i tots els que es troben ara amb mi, et desitgem que l’Amor i la Pau siguin en tu.

Recordatori

Us recordo que aquest proper dissabte per la tarda estaré a  Vic, en el Centre El Despertar, amb el Cicle Traspassant el llindar.

Començarem a les 16h. fins a les 21’45h.

Tots aquells interessats que vulgueu més informació o apuntar-vos, podeu posar-vos en contacte amb el mateix centre, trucant al 938835960, o bé passant personalment.

El Despertar es troba al c/ Ramon d’Abadal i Vinyals 10.

Una abraçada i que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres.

Quan ells et fan saber

Sento l’essència de les seves presències quan la Família vol fer-te saber que estan amb tu. L’essència amorosa d’ells et fan sentir el lliurament absolut del teu ser a les seves amoroses abraçades.

La Llar no és un lloc en un espai/temps, sinó el present de la teva veritable essència manifestada ara i aquí. No existeix cap altre instant on ells poden fer-te saber que hi són. Només en el present d’ara i aquí és la perfecte comunió entre tu, ànima encarnada en el procés de recordar i la Llar d’on tot ésser humà pertany. És una qüestió d’un estat interior per a poder obrir la porta d’altres dimensions, i llavors tota la Família es presenta davant teu, amb la seva lluminositat i puresa.

Ara em trobo envoltat en el no espai/temps, de tots aquells sers de llum i amor al servei d’una Voluntat Superior de la qual tots hem nascut. 

Sentir la immensitat de les seves presències només pot explicar-se sentint-ho i sent-hi. No calen grans desplaçaments, sinó un connectar amb la naturalesa que hom és i sentir la puresa del teu ser amb el cor obert de bat a bat per a unir-te amb totes aquelles llums celestials que t’envolten. Són la Família. Són la nostra Llar, la meva Llar. Ells volen que tots vosaltres arribeu a qui sou i a deixar que els nostres germans de la Llum siguin part de la vostra vida. Sentir-se un amb ells, fa que les vostres vides canviïn per sempre i la vostra voluntat s’uneixi amb la Font Creadora de Tota Vida.

Pocs són els que els han arribat a sentir-los plenament – em diuen.

Les portes del vostre cor han d’estar obertes i la vostra ment alliberada de la il·lusió de la vostra dimensió. Aviat molts de vosaltres donareu passos per a trucar la porta de la Llar Celestial on es troben tots aquells que en algun moment us han estimat en la vostra dimensió, han estat al vostre costat encara que no els hàgiu vist amb els vostres ulls (àngels, mestres ascendits i altres sers de Llum) i us han parlat a cau d’orella, tenint la sensació que en el fons del vostre cor sentíeu una veu que percebíeu una direcció a seguir o una presa de decisió. Sovint, molts, aquesta veu l’heu ignorada, però ara comenceu a adonar-vos d’ella. En els propers temps, sereu més qui l’escoltareu i tindreu el coratge i fermesa de portar a terme allò que sentiu. Nosaltres estarem allà amb vosaltres, al vostre costat. Expresseu la vostra intencionalitat de comptar amb nosaltres i, amb una sola paraula sorgida del vostre cor, donant-nos permís per a actuar al vostre favor, ho farem. El Cel té ganes de posar-se a treballar. Ha arribat l’hora que el Cel i la Terra siguin Un. 

Encara no enteneu del tot què vol dir part del missatge que se us ha anat transmetent al llarg dels darrers temps. Aneu al vostre interior i sentiu aquell qui sou, i llavors, sabreu la veritat i la direcció a seguir. Nosaltres estarem allà, al vostre costat per a ajudar-vos en el vostre procés.

No temeu. Nosaltres estem amb vosaltres.

Obertura i alliberament serien paraules de la vostra llengua que representen el que succeirà en els propers anys. El procés ja ha començat. Només és el principi del què ha de ser. Molts acabaran de despertar i nosaltres estarem amb ells, amb vosaltres.

Deixeu que la vostra vida s’obri per a integrar la Llar. Vosaltres sou part d’ella, i ells, els nostres estimats germans de la Llum (tutors, guies i altres sers al servei de la Font) us agafaran de la mà i us acompanyaran fins allà on heu d’arribar.

Cadascú té un sentit diví. Cadascú ha de portar a terme un pacte inicial. Recordar qui sou us ajudarà a recordar què heu vingut a fer. Quan més així sigui, més obrireu les portes d’una acceptació absoluta de la Llar de la qual tots procediu.

No esteu sols, ni mai ho heu estat. Deixeu que ells també puguin fer allò pel qual han estat enviats a prop nostre, en aquest estimat planeta anomenat Terra (Gaia). Tots ens beneficiarem i podrem continuar plegats, el nostre camí d’Ascensió.

Des d’aquí, es pot adonar i sentir com cada ànima està unida amb totes les altres del planeta, com ara sento que la meva és una amb la de cadascú de vosaltres.

L’Amor és pur i incondicional.

No veus com a individualitat, sinó com a Un.

No sents com a ser aïllat, sinó com a Un.

Quan dic Família, no hem refereixo a diferents membres, sinó a Un de sol, perquè la Llar és Una, encara que els components semblin ser molts. No hi ha diferència entre uns i d’altres. Tots estem units pel cor i l’amor que tots irradiem procedents de la llavor de la qual procedim.

Quan ens endinsem a l’estat de la Llar, tot t’és familiar, sentint-te acceptat, valorat i conforme compten amb tu, com a part d’ells que ets.

Us convido a sentir, a venir-hi i llavors, tot ho entendreu, comprendreu i sabreu, perquè quan s’és Un mateix, Déu en tu es manifesta. La divinitat es mostra amb tot el seu resplendor.

La senzillesa de ser, ens permetrà transmutar la nostra condició humana i obrir les portes d’allà on pertanyem. Quan així és, llavors, ja res és igual. La teva vida canvia i les pors s’alliberen, el cor et guia i les sincronicitats apareixen per a materialitzar el sentit del procés en el qual et trobes, portant a terme el què has vingut a fer. 

Amb Amor, des del meu cor i la Llar, us transmetem la meva Llum i la de tots aquells que ara estan amb mi (no us podeu arribar a imaginar, quants!).

Que Déu us beneeixi!

Atent al senyal

David es trobava novament sol, amb la única esperança de la seva presència. Esperava de nou l’aparició del que ell anomenava la Llar, amb l’únic propòsit de poder trobar la porta oberta que el portaria al seu ple alliberament, podent materialitzar la seva voluntat, coneixedor que tot el que sentia, així seria.

Novament sol davant una situació que li resultava familiar des de ja fa mesos, anys. La sensació d’un plor interior cridava a la seva porta per a ser expressat. Sabia el que representava. La sensació de trobar-se sol davant la seva vida, sense més que tot el rebut al llarg d’uns anys cap a aquí com a recolzament de la seva integritat.

David sentia que tot el que estava vivint i sentint tenia un fi. La seva humanitat reflectia el que la seva ànima alliberava: Els símptomes de l’Ascensió, havia llegit una vegada, i des de llavors, aquests s’ha anat presentant, ara un, ara l’altre, sense més actitud que el poder-los sentir i adonar-se d’on procedien. La seva experimentació i indagació de les seves presències li van obrir altres portes més enllà del tangible, endinsant-se on pocs han arribat i vivenciat. 

La seva sensació de no ser comprès per qui l’envolten, el porten a aïllar-se a la seva veritable Llar, allà on només el cor pot arribar.

David es lleva cada matí sabent que aquell dia el permetrà sentir el que hi ha en el seu ser. No sap el que li espera, però es lleva i dóna els primers passos confirmant la seva acceptació del que avui viurà.

David és un estrany en el seu món més proper. Té família, però no se sent identificat amb ella, encara que sap del paper que han representat a la seva vida. Els seus pares i germans es troben a l’altre costat de l’abisme que hi ha entre ells. Sent els patiments i dolor, però per més que s’apropi a ells, és rebutjat. Amb el temps va aprendre a mantenir-se a certa distància per a poder deixar que ells podessin seguir el seu camí. Ells se’ls mirava, contemplava i sentia la compassió que el seu cor podia manifestar. No els parlava ni comentava del seu camí, perquè era un total desconegut pels seus sers més propers.

David era un coneixedor del seu paper en tota aquesta situació. Quan es trobava sol, llavors se sentia lliure d’expressar els seus sentiments i emocions. Escrivia i escrivia segons anava recordant i sentint. Eren moments de plenitud i de sentir-se a la Llar.

No tenia una altra sortida que acceptar el que se li havia encarregat, amb el seu mutu acord, abans de la seva encarnació. Es trobava just en el lloc adequat per a poder enlairar la seva ànima en ple servei a la Creació. Va lliurar la seva ànima i tot el seu ser a les mans de la Gran Voluntat Divina, fet que va produir no poder mantenir una relació estable, ni domicili permanent, degut a l’amor que sentia en el seu interior i el que la intencionalitat divina li xiuxiuejava des del seu cor. Necessitava estar lliure de tot aferrament, possessió i amb una ànima lliure per a servir a qui l’havia creat.

Ara es trobava sol, en aquests moments on la vida es troba a un pas de creuar el llindar de la transformació. És aquest punt de tot procés on només et queda abandonar-te als braços de Déu. Ell, sentia amb força la seva Presència a cada recó del seu interior, on rebia el missatge que Ell i Ells, estaven amb ell en aquests instants d’aparent espera.

David es tancava al seu interior, acaronant el seu cor i esperant el moment, confiat amb ple convenciment que aquest arribaria.

Eren moments d’una gran solitud per un costat, i una plena sensació de Llum i Amor en ell, per un altre. Sol en el seu món físic, i ple en el món d’on pertanyia. Semblava com si només existís aquest espai subtil i etèric dins del seu univers interior. Era feliç, podent sentir la seva naturalesa en plena expansió. Sentia el veritable Amor de la seva Llar, en aquest estat de biologia.

Tota la seva vida, en aquests moments, era un sol instant. Havia après a viure plenament la seva existència en aquesta dimensió. Sabia que el seu present era el poder del seu ser, per això, quan es quedava sol es dirigia a la seva guarida interior per a sentir, percebre i veure als seus germans de la Llum.

David era una ànima d’una altra dimensió que vivia el present com quan es trobava en la seva veritable llar, per això, quan estava sol, o el seu cor li parlava, buscava sentir la immensitat del seu present per a recordar una i una altre vegada, d’on procedia i el que havia vingut a fer.

Els seus peus tocaven la terra del seu planeta, però el seu ser tenia en compta, i sentia constantment, el camí d’on procedia.

Tota la seva vida s’ha trobat sol, incomprès, no podent viure en l’estabilitat d’aquesta dimensió perquè la seva ànima així ho requeria. En el seu moment va començar a recordar, i llavors, la seva vida va semblar tenir menys sentit. Amb la seva experimentació del que li deparava a cada cantonada del seu camí, va entendre el per què de la seva vinguda i les característiques del seu ser en la forma. Quan més recordava, més distància posava amb els seus al·legats. Encara que sembli una contradicció, també més benestar sentia.

Va arribar el dia, que una vegada ja despert del seu aletargament existencial, va haver d’aplicar el que se li havia fet recordar per a poder sanar el realitzat i alliberar-se de l’acceptat, fins el punt d’haver donat el pas de el lliurament total a la Intencionalitat Divina, creadora de tota Vida. Llavors, tot va canviar. La seva Fe el va salvar.

Ara David viu en la consciència divina dins de la matèria. Sembla un més dels qui podeu trobar pel carrer, però la seva presència, la seva llum, la seva actitud i el seu amor delaten una manera de viure no convencional.

El Mestre necessita de la solitud i la mancança per a activar la seva divinitat. Els Mestres de la història del nostre estimat planeta així han viscut. Sempre han tingut allò que necessitaven per a portar a terme la seva obra, però, els temps que van viure exigien aquest guió per a fer reaccionar i despertar a aquells disposats a alliberar la seva ànima al Pare.

David és un d’aquests nous Mestres, encara desconegut per a la gran majoria, vivint a la discreció i en un segon terme, esperant el seu moment, ja establert, perquè tot estigui en el seu lloc quan ell es manifesti. El món sabrà d’ell i de la seva obra, però de moment, accepta el seu paper en la discreció perquè sap que el món es prepara per a la seva vinguda.

Accepta amb humilitat la Voluntat Divina en ell. És savi, amable, discret, comprensiu i amorós, amb una Llum que dóna calidesa i acolliment.

Ara sent, en aquests moments de solitud, els seus orígens i les vibracions que l’envolten procedents de la Llar.

David és un més de tot el Pla Diví que ens trobem. Uns activen, d’altres netegen, altres desperten, i en el seu moment, com esperant que tot es recoloqui, estan els Mestres dels mestres.

Aviat se sabrà de David. Els temps que vivim obriran les portes, trobant-se disposat per a servir a Déu a un nivell més ampli. Espera a l’avantsala d’aquest gran esdeveniment que és el Gran Despertar. El moment està previst i quan aquest arribi, un servent de Déu apareixerà il·luminant el veritable camí a seguir des de l’essència divina que hi ha a cadascú.

David espera tranquil, amb la seva humilitat i Fe, per quan vegi el senyal conforme la seva hora ha arribat. La saviesa de l’espera pacient mostra l’absolut lliurament de la seva ànima i el seu ser a les mans de qui el va crear.

Des del meu cor, una abraçada i que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres.

La quimera del diner

Fa poc vaig escoltar un comentari d’algú que es trobava sense feina i desesperat perquè no tenia diner, que li deia a un altre: “ si no existís el diner seria la persona més feliç. Llàstima que existeixi el diner.”

Aquesta persona, haig de dir, està passant tota la seva vida a la recerca d’una feina per a poder obtenir aquest diner. La seva preocupació ha arribat a extrems fins arribar al desequilibri i desestabilització interior notables. Està totalment aferrat al diner.

El món on vivim ha sobrevalorat amb excés el que entenem com a diner. Les seves vides s’han abocat a ell i han arribat a dependre exclusivament d’ell. Quan més així ha estat, més aferrats s’han trobat a ell i més dependència han adquirit, arribant a l’extrem que sense ell, es troben totalment perduts i a mercè de l’imprevist i la seva ment.

Les seves pors els corroeix, veient com les seves vides deixen de tenir el valor que tenen de per sí, i tot això, senzillament, perquè veuen com el diner no els arriba per a les seves necessitats bàsiques moltes vegades.

És un cercle sense parar i no saben com aturar-lo. A més preocupació, més dramatisme, a més dramatisme, més indefensos es troben, i a més indefensió, més infravaloració i sensació de no ser capaços de refer les seves vides i viure. Les seves pors frenen tota il·lusió perquè aquesta la sotmeten al fet de tenir diner. Tot el ser es desmorona i entra en un estat de decaïment, moltes vegades, fins a tocar fons. El victimisme amb el que s’han vestit els apreta i no els deixa veure clar.

Primer sobrevaloren el que no és, i després, degut també, a la societat que es troben, culpabilitzen a aquells que la dirigeixen per no fer res al respecte, quan la veritable essència del que ens succeeix es troba a les nostres mans, en el nostre interior. Nosaltres podem girar la situació i no veure-la des de el sofocament i la por, sinó, des de la responsabilitat i una actitud de valoració vers el nostre ser, visqui el que visqui.

Ens trobem en temps on les estructures socials, polítiques, econòmiques, religioses, i fins i tot culturals, s’estan debatent entre el subsistir o la renovació. Tot es tambaleja. La dependència que el ser humà ha creat amb tot el seu entorn ha arribat al límit de l’allunyament de la nostra ànima. És necessari que tornem al camí del sentit pel qual estem aquí. Ens hem allunyat de la nostra direcció i hem d’adreçar-la per a poder viure segons el nostre cor.

La nostra ment no ensinistrada ens ha portat a un extrem on ja no és possible viure així. Les pors, els egos i les creences establertes per una societat intel·lectual, basada en una ment racional ha distorsionat de tal manera la realitat que ha arribat al punt de dir: “Prou! Fins aquí hem arribat!”. 

El ser humà s’ha posat a mercè d’una dependència a alguna cosa petita, sense valor, que és un tipus de paper i monedes. Aquests elements han canviat la vida de milions i milions de sers, perdent el rumb del seu nord.

Quan posem la nostra vida a les mans d’alguna cosa insignificant com són unes monedes o un paper imprès, és que hem arribat a nivell molt baixos d’autoestima.

Quan ens centrem en adquirir més diner en menys de més pau i felicitat, llavors és que alguna cosa no està funcionant, i això, la nostra veritable Llar i els nostres germans de la Llum ho han vist i ens han respectat.

Ara ha arribat l’hora d’adreçar la nostra direcció. On abans hi havia ment, ara hi ha que deixar espai al cor.

On havia una atenció posada al nostre exterior, ara es comença a centrar en el nostre interior.

On havia una identificació amb el nostre entorn, ara una rebel·lia per a ser nosaltres, com sers individuals i únics. Reafirmar la nostra identitat ens va enfortint cada vegada més i unint els uns amb els altres.

Tot el sistema basat en propietats i creences basades en l’adquisició de bens materials i acumulació de diner comença a quedar obsolet, despertant les consciències i fent veure als sers humans que l’important és invisible als ulls físics. Per a això, els aferraments a lo terrenal ha hagut de sacsejar-se per a començar a dubtar de l’il·lusori segons la nostra ment i les creences adquirides per voluntat pròpia.

Estem a l’hora del Gran Despertar. Tot es sacseja, s’esquerda, removent-se els ciments del que va ser per a instal·lar i fixar uns de nous més en acord a la nostra veritable essència.

El que estem vivint en els nostres dies d’aparent caos i suposades adversitats, només és fruit de l’amor que la Llar irradia vers nosaltres. Hi ha ànimes que han pogut despertar abans que els altres, i aquestes ajuden que d’altres també ho facin. Una gran cadena amorosa ens està unint des del cor per a fer caure la quimera d’alguna cosa irreal, només fruit de la nostra ment no controlada i creada per unes pors adquirides voluntàriament.

El que sembla tristesa, només és el fi del que va ser.

El que aparenta un desordre mundial i caos, només és la recol·locació dels nous pilars. 

Res és el que sembla davant el ser humà vivint una experiència en la matèria. Res!

És necessari passar per on estem passant on alguns podem haver trobat un racó on estar i res ens falta, i d’altres, el sentir-se totalment desemparats per no saber què serà d’ells demà; al no tenir res i sentir-se totalment atrapats per una onada del que anomenem “crisi”.

Tot té un fi.

El que vivim ja no depèn del nostre exterior, sinó del nostre interior. A l’obrir les seves portes ens trobarem amb un ser totalment nou que ignoràvem que existís dins nostre. A l’arribar a ell, llavors, ja no voldrem tornar enrere i ser com érem. El canvi començarà en nosaltres, i quan així sigui, la vida, la nostra vida canviarà. Les percepcions seran diferents i la nostra actitud davant la vida, també.

L’objectiu s’haurà aconseguit: fer que el ser humà vagi al seu interior per a instaurar una nova terra i una nova humanitat.

Tot el que succeeix té un fi superior: l’amor, l’equilibri i el respecte entre els sers de la nova terra i el nostre estimat planeta. Llavors, l’essencial es postrarà davant de tots, prenent el paper que li correspon i la nostra ment es relegarà a un segon terme per a obeir allò que el nostre cor li dicti.

L’important es troba dins de vosaltres. Aneu al seu encontre!

Llavors, tot ho obtindreu, perquè us adonareu que sempre ho heu tingut.

Que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres.  

Activitat pel novembre

Hola a tots!

Em complau comunicar-vos que per a aquest mes de novembre, i per aquells que no vareu poder assistir al Cicle CREUANT EL LLINDAR, hi ha previst una nova convocatòria per a la seva realització el darrer dissabte d’aquest mes, dia 24, durant tota la tarda, des de les 16h fins a les 21’45h.

Si els vostres cors ressonen amb aquest encontre, i voleu més informació al respecte o inscriure-us, podeu passar personalment pel mateix centre EL DESPERTAR de VIC, situat al c/ Ramon d’Abadal i Vinyals, 10; o bé, trucar al 938835960.

Allà ens veurem!

Fins llavors, una abraçada.

Si voleu que aquesta activitat es realitzi en el vostre centre, associació o població, podeu enviar un e-mail a emaeljordimorella@hotmail.com , o bé trucant al 606098752.

La fi de la Sala dels Espills

“Això pot passar en qualsevol dia de la nostra vida. Un dia vas a un lloc, i ves per on, que alguna cosa desperta dins teu que et fa veure la vida d’una altra manera. “

Fa molts anys vaig anar a un parc d’atraccions que hi ha a Barcelona. Allà vaig anar a parar a una sala on havien uns miralls. Eren grans, i a mesura que anava passant per davant de cadascú, el que veia era grotesc, tot jo deformat, mostrant una imatge caricaturesca. La gent que passava per allà i s’hi mirava, es posava a riure i s’ho passava d’allò més bé. Jo també em mirava i qui veia, no era jo. No em reconeixia. La imatge que tenia de mi no es corresponia amb el que estava veient. Jo era això? – em preguntava. Era divertit, d’alguna manera, veure’m diferent a com em veia normalment. Tot estava distorsionat. La imatge que es veia no es corresponia amb la realitat. La gent s’ho passava d’allò més bé al veure les deformitats del seu cos, la seva imatge a mesura que anava passant per davant de cadascú dels miralls. Cadascú d’ells tenia el do de distorsionar-te i deformar-te d’una manera concreta. Per moments semblaves un nan, d’altres un ser espigat i alt, un altre amb un cap deformat i grooosss. Era la visió que teníem quan ens posàvem davant dels miralls d’aquella sala.

Era la Sala dels Miralls.

Hi havia qui sortia i tornava a entrar com per no oblidar i acabar de passar la bona estona que havien passat mentre estaven en ell.

Al final de tot, sortien i recordant com s’havien vist, reien i s’ho passaven d’allò més bé. Ai, quins records! – semblaven dir o pensar mentre es dirigien a altres atraccions.

No he pogut recordar i trobar millor metàfora del ser humà vivint en una sèrie d’encarnacions, i concretament, la vida actual.

La Sala dels Miralls és el planeta Terra i la nostra visió que tenim de nosaltres quan ens mirem amb els ulls físics. Distorsionem la realitat. Les nostres ànimes semblen passar-s’ho bé al viure el que vivim. Depèn de cadascú i del moment, ens veiem d’una manera o altre, però tot és fruit de la nostra ment, segons el filtre pel qual mirem.

Mentre estem dins de la sala, l’experiència terrenal, tot sembla una cosa, però el fons, només és fruit de la nostra ignorància. Quan més despertem de la somnolència espiritual, més ens adonem que allò que veiem només és fruit d’una interpretació basada en la nostra ment.

Hi ha molts que han entrat a la sala dels miralls sent conscients d’ells. Es miren en cada un d’ells i poden treure un somrís per sentir-se uns afortunats de saber que allò que es veu no és, i el que són els manté arrelats a la seva essència, per més que algú de fora (els miralls), els facin veure d’una altra manera. Hi ha qui es creu deformat, petit, prim o gros, però només és fruit de la nostra ment. Qui som realment no té res a veure amb el que ens volem fer veure.

Així ha estat amb el ser humà durant molts segles, i avui, en el nostre any 2012, hi ha molts que entren a la sala i pensen: “Tot plegat és divertit i et fa passar una bona estona, malgrat aquest que veig no sóc jo. Sé qui sóc i adonar-me de la distorsió que volen fer-me creure activa l’amor que hi ha en mi per abraçar a tot aquell que viu en el convenciment de la limitació, amb el meu amor i presència.

Sortim d’aquesta sala i tornem sovint, però cada vegada els espills que ens esperen tenen menys força i poder sobre nosaltres, encara que acceptem la seva visió sobre nosaltres, però ja no ens identifiquem amb ells.

Arribarà el dia que veure’ns deformats ja no ens farà cap gràcia. Llavors seran els miralls qui s’aniran retocant fins a mostrar-nos la imatge de qui som realment.

Quan, cada vegada, vagi entrant més gent en aquesta sala (planeta Terra), conscient de qui és, serem nosaltres que ens faran gracia els miralsl, no perquè ens mostraran qui no som, sinó perquè llavors, veurem al veritable ser que som, i ens agradarà el que veurem des del cor, adonant-nos de la grandesa i majestuositat de la nostra presència. Ens agradarà el que veurem i els miralls ens mostraran allò que realment som i no qui ells volen que nosaltres ens pensem qui som.

Viure adormits ens ha fet creure i veure la vida distorsionada. Ens hem cregut tot el que ens han dit.

Els temps han canviat. Les ànimes estan empenyent el mur de la limitació que no els permetia veure més enllà de la seva condició humana.

La Sala dels Espills té els dies comptats. El fi de la distorsió està arribant a la seva hora. Molts encara creuran el que veuran en ella, quedant atrapats en una il·lusió allunyada de la seva veritable naturalesa. Obriran els braços per a rebre més dolor del què han viscut fins ara. Arribarà el dia que no els tocarà més remei que abaixar-los i reconèixer l’inevitable: aquell qui realment són.

Quan el cor ocupi el lloc que li correspon en el ser de cadascú, llavors, el camí s’aplanarà i podrem gaudir molt més d’ell. A mesura que ho anem fent, el passat s’anirà allunyant de nosaltres, alliberant-nos d’un vell ser que ens hem anat identificant per a donar pas al veritable ser que som: ple de Llum i Amor.

Trobar-nos en aquella sala està bé per a adonar-nos qui no som. Ens distorsionen tant que ens fa riure, però en el fons, només és una mostra de com ens distorsionem nosaltres mateixos al voler fer predominar a la nostra vida la ment, oblidant allò que el nostre cor ens diu diàriament i nosaltres l’ignorem.

A vegades, per a adonar-nos ens han de ridiculitzar-nos i distorsionar-nos de tal manera per a dir: “Apa! Jo no sóc així!”. Bé, aquest dia ja va arribar. Des de llavors, la humanitat està despertant la seva consciència, fent que tot canviï. La Terra també segueix les pautes d’aquest canvi, i junts, enlairem la presència del Gran Pla Diví en el qual ens trobem.

La Sala dels Miralls ja quasi no va ningú, i quan de tan en tan algú s’atreveix a entrar-hi, no sap si riure o neguitejar-se. Aquí les limitacions es potencien.

Què tal si tanquem per sempre, aquests moments on ens sentim poca cosa, incapaços o inquiets preguntant-nos constantment: per què? Per què? Per què?....

Al final, aquest espai ja no tindrà sentit i desapareixerà.

Que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres.