A vegades ens podem preguntar per què ningú m’entén, o el sentir-nos sols/es amb tanta gent que ens envolta.
A vegades ens podem tancar en nosaltres mateixos i sentir-nos diferents en mig d’on vivim. Por moments ens sentim sols/es, com si no hi hagués ningú més que nosaltres. El que pensem no és el que pensa el nostre entorn. El que sentim és molt diferent al que expressa la gent que sent. La nostra visió de la vida no coincideix amb la dels altres. Què faig jo aquí? On he anat a parar?
No trobem a ningú en el nostre entorn que ens pugui comprendre o acceptar, moltes vegades, como som. Sembla que estiguem en un desert on l’únic supervivent fóssim nosaltres. Cóm és que la gent no veu la vida tal com jo la veig? Seré jo l’estrany/a?
A mesura que vas endinsant-te en el teu cor et vas adonant que la teva manera de ser no concorda amb la manera de ser de qui t’envolten. Semblem un color lila en mig d’un món vermell. Quan intentem expressar-nos o mostrar la nostra essència, no sempre som compresos, sinó que a vegades menyspreats i, en algun moment, ridiculitzats.
Ens podem trobar en un lloc on el que jo pugui arribar a sentir, percebre, veure i pensar no es correspon amb el que sent, veu i pensen els altres. Ja no dic el fet de percebre. Les seves ments no els permeten desenvolupar aquestes sensacions que pertanyen al cor.
Sincerament, per moments podem tenir la sensació que ens trobem en una altra terra que no és la nostra, en un altre planeta, on els seus habitants no veuen la senzillesa, la bondat, la comprensió i la tolerància vers la vida. Per què tanta distància del meu món interior amb els que m’envolten?per què em trobo en aquest lloc on no sóc comprès, i sovint no acceptat? Per què la gent no vol saber el que penso, segons jo ho veig, o es tanquen a les meves paraules? Sí, a vegades ens sentim desfasats en relació al lloc on vivim. A vegades ens sentim sols/es.
A tu, estimat ser que sents com si aquestes paraules fossin expressament escrites per a tu, et dic que res hi ha a l’atzar i el lloc on vius necessita de la Llum que hi ha en el teu interior.
Ens trobem en temps de grans canvis per a la humanitat i el planeta. Tot està en constant moviment i les consciències estan despertant a cada instant. A tu em dirigeixo, estimat ser de Llum, a tu em dirigeixo per a dir-te que la teva Llum farà remoure els fonaments d’on estàs per a que el despertar així sigui, segons la Gran Voluntat Divina.
Sembla que et trobis en mig d’un desert, sol/a, sense ningú més amb qui puguis obrir-te com tu saps fer-ho i sentir-te comprès/a i acceptat/da per qui pugui estar al teu costat. Durant anys has estat reprimint el teu estat interior. Has estat latent per a poder mostrar amb el temps, i aquest és l’ara, la teva Llum i el teu Amor cap els altres segons el teu cor. Els teus batecs han estat pausats per a no cridar l’atenció, però ha arribat l’hora que el far de Llum que ets, il•lumini fins a l’horitzó dels quatre punts cardinals d’on et trobes.
Ha arribat l’hora que les llums resplendeixin i es deixin veure. La foscor ha arribat a un punt on es necessita posar llum per a continuar el vostre camí. El planeta Terra ha seguit el seu procés fins arribar a un punt de foscor on els mateixos habitants han clamat al cel una mica de claror. Mentre, en mig d’aquesta foscor i protegits pel Gran Pla Diví, sers han anat sortint de la seva somnolència per a despertar i intensificar la seva Llum, per quan arribi el moment que el món demani poder veure clar, es manifestin demanant pas entre la multitud i aquesta poder adonar-se que alguna cosa nova està naixent i que la Resurrecció de la humanitat, del ser humà individual és possible.
L’hora de l’Alba ha arribat.
Aquest ser que es trobava sol, no perdut, en el desert, ha estat amorosament protegit, amb màxima tendresa, malgrat el dolor viscut de la solitud, però era necessari, perquè la seva preparació i la seva acceptació de ser un dels pilars de la Llum, necessitava una instrucció concreta i un sentir-se bé amb la solitud.
En algun moment, ens hem sentit com abandonats en el desert, i llavors vam suplicar un indici de ser compresos i poder portar a terme el que hem vingut a fer. Llavors va aparèixer la pregària. L’oració ha estat un dels suports on ens hem agafat per a poder connectar amb la nostra veritable Llar i recuperar el nostre coratge i fortalesa per a continuar el nostre camí en la discreció entre la multitud. Ara el nostre entorn està més preparat per a acceptar-nos, degut a la nostra acceptació de ser un far de llum en aquesta vida.
La nostre pregària en el desert o deserts, ha estat constant per moments, però ens ha donat la fermesa de continuar amb la veu que sentíem dins del nostre cor.
Ara som molt més forts i sentim la presència de la nostra veritable Llar en nosaltres i el veritable ser que som. Ara sabem que no estem, hem estat ni estarem mai sols/es, i menys en aquests instants on ha arribat la nostra hora.
Ens hem sentit sols/es, però els grans moments d’aquest present fa que les llums que fins ara es trobaven disperses en diferents deserts, s’uneixin i formin una gran foguera que il•lumini a tota la humanitat. Cada vegada són més les flames que es troben en el camí, i la nova que estan creant és d’una intensitat i brillantor de tal magnitud que tot el planeta es beneficia. Tot l’univers està més il•luminat.
A vosaltres us dic i beneeixo estimades llums en la densitat que la vostra hora ha arribat. El patiment ha quedat enrere i el reconeixement està trucant a les vostres portes, però no per a satisfer a l’ego, sinó com a canals de la manifestació de Déu a la Terra. Els veritables mestres de la vostra humanitat estan apareixent entre la multitud després d’una preparació en la discreció.
Sé que alguns de vosaltres sentiu aquestes paraules profundament en el vostre cor. No us preocupeu estimats germans. Estem units per la Voluntat Divina. Alguns sabrem de nosaltres a partir d’ara encara que ens trobem a grans distàncies d’on vivim.
La vostra pregària en el desert ha estat escoltada i atesa per la vostra Llar. A partir d’ara sentireu la unicitat amb ell. Ja mai més us trobareu sols/es. Esteu sent acompanyats/des i protegits/des com mai ho heu estat abans. Vau cridar a la Llar i aquesta ha vingut per a estar amb vosaltres, no només per a acompanyar-vos, sinó per a obrar conjuntament amb aquells que servireu a la Font Creadora de tota Vida de la manera que vau acordar abans de néixer en aquesta forma.
Voldria comentar-vos una cosa en relació a mi sobre l’exposat. Jo he estat dels que he realitzat moltes vegades, pregàries en els diferents deserts on m’he arribat a trobar i viure. En tot moment, durant molts anys em vaig sentir no comprès ni acceptat pel meu entorn, no podent expressar el que realment sentia i com veia la vida. Era tractat d’un ser perillós per aquestes idees, fent-me burla sobre la meva persona pel que deia i altres aspectes relacionats amb la mateixa actitud cap el meu ser (incloent els meus pares).
No trobava a ningú amb qui em sentís bé i pogués obrir-me, ser acceptat i comprès com potser m’hagués agradat que fos. Vaig aprendre a no parlar en segons quins moments, perquè una paret no pot respondre’t. Seria com parlar sol. Em vaig fer amic de la solitud, i en ella em vaig endinsar en l’auto coneixement, el sentir la fortalesa de la Llar, i la saviesa del mestre que havia en mi. Vaig aprendre a sentir i aplicar el ser multidimensional que era. Tota aquesta situació va fer que pogués cada vegada més, sentir la meva divinitat i poder-la mostrar sent jo, sense parlar, ni intervenir a no ser que m’ho demanessin.
Diuen que els amics poden comptar-se amb els dits d’una mà, els veritables amics. Bé, encara que no m’identifico amb el refranyer, en aquest cas, espanyol, sí puc dir que les persones que en el seu moment em vaig adonar que eren algú com jo, que també vivien en un desert, havent pregat moltes vegades perquè les seves vides prenguessin sentit i poguessin ser manifestades plenament, resulta que amb aquestes persones estem distants físicament, i alguna d’elles, molt distants, amb un oceà entre mig. És veritat que cada vegada ens estem trobant més, perquè l’hora de la unió ha arribat.
Estimat ser, tot té el seu sentit davant la intencionalitat de la creació. De què serviria haver dos llums en un mateix lloc quan hi ha tant desert esperant que algú il•lumini la fertilitat de la seva terra? És veritat que a nosaltres ens agradaria tenir a algú al nostre costat per a trobar-nos i poder expressar-nos tal com som, però no hem vingut per a això. La nostra funció va més enllà del terrenal. Tenim una funció divina al servei de Déu en aquesta dimensió.
Per què estar en un mateix lloc dos fars al mateix temps, quan amb un ja és suficient perquè tot vaixell perdut en la foscor pugui tenir una referència on dirigir-se i arribar a bon port? En l’extens mar de la dualitat hi ha molts vaixells navegant en busca d’un far on trobar. Allà és on estàs tu, estimada Flama Celestial. Un far està en les llocs més inhòspits i difícils on algú pot arribar, i saps per què? Perquè és en les tenebres i els penya-segats del desconcert, on es necessita que tu hi siguis. Per això estàs tu aquí, il•luminat/da amb la teva Llum, encara que et sembli que potser no serveix de molt, però jo et dic, que res més lluny de la realitat. Tu ets la guia que molts han estat buscant durant anys i vides. Tu ets la Llum de l’esperança, del desassossegament, de l’amor i l’obertura del cor. Per això estàs on estàs, perquè només tu pots arribar a aquells que es troben en el desert espiritual, encara que estiguis en el Caribe, el pol nord o les terres de l’Orient Mitjà. Tu ets el far de Llum que aquells que t’envolten necessiten per a despertar la seva consciència i el seu cor. Tu ets el ser valent que es va oferir per a fer aquest servei en aquest planeta de nom Terra. Ets l’aigua en terra àrida per a fertilitzar-la i mostrar l’abundància que hi ha en cadascú.
M’adono que cada vegada vaig connectant amb aquestes llums d’altres latituds. Ens estem coneixent encara que hi hagi 10.000kms de per mig. Ara sé que puc comptar amb altres sers que como jo, han hagut de viure en la solitud de la riquesa espiritual per a poder enllumenar a tots aquells que ara estan trucant a la nostra porta i se’ns apropen. Ara sé que el grup de servei a la Voluntat Divina es va reunint i manifestant, sortint de l’anonimat i deixant petjada a cada passa que donen.
Ha arribat l’hora del retrobament, de la Unió de la Llum i la Llar, perquè conjuntament puguem materialitzar el motiu pel qual va ser creat el planeta Terra i els sers que l’habitem.
Han hagut de passar molts segles, però l’hora de la Veritat ha arribat.
Benvingut/da estimat/da Germà/na de la Llum, en presència i consciència, perquè el moment de la Resurrecció de la nova consciència ha arribat. Tu ets part d’aquest renéixer, d’aquest impuls que enlairarà a les ànimes d’aquesta dimensió cap a la seva divinitat.
Gràcies per ser. Gràcies per la paciència tinguda i per la confiança posada en el sentit Diví de tot el viscut.
Gràcies per tot. Gràcies, i pensa que en el seu moment, ens trobarem i hi haurà satisfacció pel servei realitzat en la teva vida actual.
Déu et va cridar i tu li va dir: Sí!
Que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada