Èxode

Quan comencem a sentir en el més profund del nostre interior i notem la sensació de solitud, d’estar en un lloc que no és el nostre, en sentir-te sol i incomprès, sentint alhora pau en el nostre interior quan estem amb nosaltres mateixos, gaudint de la nostra relació amb nosaltres mateixos en la pau, l’assossegament i conforme alguna cosa millor està esperant-nos,....llavors, i només llavors, és que ha arribat la nostra hora.

Quan hem donat els passos vers el nostre interior, el nostre ser i hem obert la manifestació del nostre ser actual, pot succeir que, al tenir el nostre cor obert a l’entorn que ens trobem, procedent del nostre passat, ens activi la sensació de sentir-nos sols en mig, potser, de multituds, de sentir-nos diferents als altres i de preguntar-se probablement, ¿què faig jo aquí en aquest lloc?

No us espanteu, ànimes germanes, perquè el vostre procés de despertar la consciència us ha portat a un punt on ens adonem del nostre trajecte fins aquí, del què vàrem ser nosaltres en un passat i el que vivim. Ara, la nostra vibració ha variat. Decidírem enlairar-la, i tot el que vibri a un nivell més baix que la nostra energia actual, ho notem amb més intensitat i ja no volem conviure amb ella (energia del passat).

No temeu, perquè sentir aquesta sensació anomenada anteriorment us indica que ha arribat l’hora de deixar la vida que portaveu i permetre que el vostre passat s’alliberi de la vostra càrrega emocional, del vostre ser.

Sentir amb la serenitat del vostre cor i poder estimar a tot el que us fa sentir d’aquesta manera, és un indici que heu donat passos importants en la vostra ascensió, i que la nostra estimada Terra flueix amb vosaltres.

Hi ha molts de vosaltres que sentiu aquesta sensació d’estar sols o soles en ambients on abans els acceptàveu, potser. El vostre interior ha canviat, i la vostra consciència i cor us fan veure que ha arribat el moment de dirigir-vos vers allò que heu vingut a fer. No us preocupeu, perquè el passat en el vostre present, s’està allunyant del vostre camí perquè vosaltres sols pugueu prosseguir la direcció del vostre cor indicat per la Divinitat que cadascú és.  

Sí, l’hora  ha arribat perquè les ànimes deixin l’adquirit per a dirigir-se vers el que senten. Més enllà del viscut existeix la vostra essència i la vostra majestuosa realització. No tingueu por ni us preocupeu, perquè esteu sent dirigides i estimades pels nostres germans de la Llum que vetllen per cadascú de vosaltres i així poder renéixer entre les cendres del que vareu ser per a donar la benvinguda al que heu sentit en el vostre interior durant anys segons els vostres somnis més profunds i íntims que us permetien sentir la plena felicitat i alegria en aquest estimat món on ens trobem amb aquesta nova encarnació.

Tot ha estat necessari  per a arribar a aquest punt del camí on us trobeu. Sé que sou molts els que sentiu aquesta sensació d’estar sols en mig d’un ambient o lloc que no és el vostre. Us animo a continuar vivint des de l’amor aquí on ara us trobeu, perquè aquest present vostre us portarà allà on sereu valorat, compresos, acceptats i pel poder parlar lliurement del que sentiu i els temes que us motiven, més enllà de tota terrenalitat.

Estimades ànimes, viviu aquests instants que us enlairen més enllà de tota limitació. Viviu des del cor, amb l’amor irradiat a tots aquells que us envolten que ho el puguin necessitar. Viviu amb la plena confiança i convenciment que aquest pas que esteu donant “us traurà del vostra present”.

No hi ha res sense un sentit superior, i el vostre ara procedeix del vostre acord diví quan us trobàveu a la Llar, just abans de tornar a la matèria.

Aneu al vostre interior i trobeu la pau i la serenitat, així com l’amor vers tot el vostre entorn. Quedeu-vos allà per a sentir la transmutació de distanciament en apropament, en motivació per  a continuar. Ells, els que us fan sentir com hem comentat, han estat la base perquè vosaltres hagueu arribat fins aquí, junt amb d’altres que ara, potser, ja no recordeu, incloent-los tots en la dualitat, però aquesta vivència terrenal ha permès enlairar la vostra ànima, degut que heu après a superar tot repte terrenal per a enlairar-lo vers l’espiritualitat. 

Hem viscut moltes situacions de densitat, però totes elles ens han servit, a algun nivell per a enlairar la nostra ànima i aprendre de la matèria i endinsar-nos en la forma, en l’essència per la qual estem vivint aquesta vida de transició de la humanitat i el planeta. Les teves vivències i la teva superació han fet que la vibració planetària hagi donat un pas important, com molts denominen, quàntic, per a enlairar-nos a una nova dimensió i poder donar pas a la manifestació del Gran Pla Diví i la Intencionalitat Superior procedent de la nostra Llar.

Sents que estàs sol o sola?

Gràcies per haver arribat fins aquí i fer que la teva vida sigui una font de Llum per a tots aquells que ho puguin necessitar del teu entorn. Gràcies estimada ànima, perquè tots no podem estar en tots els llocs. Tu estàs en el teu, aquell en el seu i jo en el meu. Tots ens estem unint per a celebrar el naixement d’una nou període existencial en aquest planeta d’una sola lluna.

Sentir ens permet anar més enllà de l’obvi i obrir la porta de la Veritat del camí qeu estem seguint. Sentir el que estem sentint es produeix pel fet d’estar alliberant tot el nostre passat, tota la nostra manera de ser innat que no hem manifestar al llarg de la nostra vida. Aquest alliberament fa que sentim i ens adonem de la solitud de la nostra ànima i ser al no fer-los cas i vàrem adaptar-nos a l’establert des del nostre exterior.

Tot això està dirigint-se vers a la seva fi. Per a molts ja així és.

El que sentiu està unit a la Font d’Amor de la vostra essència. Us esteu dirigint vers la connexió de la vostra Divinitat, per això recordeu el sols o soles que heu estat, adaptant-vos al que us inculcaven.

Aquests són temps de deixar anar, d’alliberar aquestes càrregues que no eren nostres, com pensaments, creences, emocions expressades, relacions, canvis en àmbits de la nostra vida,.......en fi, tota una sèrie de situacions que ens permeten avançar amb més llibertat i coratge per a poder arribar a materialitzar allò que cadascú ha vingut a fer. Ara és aquest gran moment.

2016 és un any, ja no de purificació, i canvis en alguns aspectes de la nostra vida, sinó de deixar que el nostre passat s’allunyi de nosaltres, i la passarel·la que creua l’abisme del passat al nostre present sigui retirada per a no tornar ja més al que vàrem ser.

2017 és l’any de començar a veure la realització a la nostra vida, per això les sensacions tingudes, perquè és un indici de “el que va ser, ja no serà”. La nostra ànima mereix el millor, així com nosaltres, i la manera que així sigui es desprendre’ns de tot el pes que hem anant acumulant i arrastrant per a arribar a nosaltres. Per això sentim el que sentim. Quan hem alliberat aquesta càrrega pertanyent a l’inculcat, ens quedem com buits i ens adonem que nosaltres no som així, i per això ens sentim sols/soles en el nostre ara actual.

No hi ha res perquè si. Sent la pau, l’amor en tu i tingues el ple convenciment conforme el que estàs vivint és el pas tan desitjat per a tu. No esperis res. Accepta el que vius i t’arribi i continua tenint el ple convenciment que t’estàs dirigint vers el teu major bé i el de tots els que t’envolten i arribaran a tu.

Gràcies per ser i estar estimada ànima.

Gràcies.

Ha arribat l’hora de l’èxode existencial.

Que l’Amor, la Pau i el Coratge siguin en cadascú de vosaltres.

Júlia

Júlia era una noia que no creia en la religió. Ja fa anys es va allunyar d’ella degut a la continua insistència de la seva família perquè segueixi la normativa que regien les seves creences religioses.

Al final del dia, després d’estar amb unes amigues, passada la mitjanit, i dirigint-se cap a casa seva, la va sorprendre veure una ermita amb les portes obertes amb un cartell que deia:

“Passa i entra. Déu t’espera.

Wifi directe amb Déu.

Ara també en el mòbil.

Entra i connecta.”

Júlia va somriure al llegir aquesta nota. No havia ningú en aquella part del carrer. Va mirar a un costat i l’altre, i per curiositat de saber amb qui es comunicaria va creuar les portes d’aquella ermita oberta a aquelles hores de la nit.

El lloc era petit. Havia unes nou fileres de bancs, no més. Va anar avançant, i a la seva dreta, en un extrem d’un dels bancs va veure a un jove que semblava que acabava de plorar. Els seus ulls estaven llagrimosos i se’l veia tranquil. Ens vàrem mirar i vaig continuà vers els primers bancs.

A l’entrada d’aquests, a ambdós costats, havia una enganxina que ens recordava les senyes per a comunicar-nos amb Déu.

Em vaig asseure en el segon banc. Vaig mirar novament a aquell xicot, semblant ara més tranquil, veient-lo a continuació mirar el seu mòbil i posant-se a riure.

Vaig mirar l’altar donant un últim cop d’ull a aquell lloc estrany per a mi. Em sentia rara i a l’expectativa del que succeiria si posés la contrasenya a la xarxa que, segurament ja deuria d’indicar-me el meu mòbil.

Tranquil·lament el vaig treure de la meva petita bossa, i tenint-lo entre les meves mans el vaig obrir. Vaig anar a la secció d’ajustaments, i concretament de Wifi. Efectivament, allà m’indicava d’una manera predominant, la xarxa X_1333. La vaig marcar i em va sortir la casella per a posar la contrasenya. Vaig mirar l’adhesiu que tenia davant meu i vaig anar posant cada lletra i nombre que en ella constava: “JoSoc933”. Al marcar el darrer “3” va aparèixer una finestra en el meu mòbil com si fos un whatsapp i immediatament, com si algú m’escrigués:

Hola Júlia, cóm estàs?

Em vaig quedar sorpresa, i per uns breus instants vaig desconfià del possible interlocutor que preguntava per mi. Vaig tornar a mirar a un cantó i l’altre de l’ermita, i per la part alta també, per si hi hagués algú que controlés el meu mòbil,...però res.

Allà només havia un silenci sepulcral, aquell noi i jo sorpresa per aquesta connexió.

De sobte van aparèixer noves paraules a la pantalla:

No tinguis por.

Qui ets? – li vaig preguntà.  

No ho saps?

No

Per què estàs sentada aquí amb el mòbil?

Després d’una petita pausa vaig escriure:

Ets Déu?

Bé, tu mateixa ho has dit.

Déu no existeix. Qui ets?

Qui creus que sóc?

Un impostor?

Ha ha ha, podria ser però el teu cor sap que no és així.

D’on ets? On estàs?

Més a prop del que et pots arribar a pensar.

Estàs aquí en aquesta ermita?

Sí

Per què no et deixes veure?

Te’n recordes quan eres petita i anaves a jugar en aquell parc del tobogan?

Qui t’ha dit això? Com ho saps?

Sóc Déu. Quan jugaves amb les altres nenes i reies, ja estava amb tu. Quan venia la teva mare i t’agafava en braços per a tornar a casa i tu li feies un petit i li deies que l’estimaves, ja estava amb vosaltres. Estaba amb la teva mare i aquell amor que rebies d’ella, era el meu.  

Puc preguntar-te una cosa?

Fins ara no has parat de fer-ho.

Per què permets que a vegades em senti malament i que hi hagi dolor i abusos en el món?  

Qui diu que sóc jo qui ho permet?

Si existissis no hi hauria injustícies en el món. No hi hauria guerres ni malalties.     

No sóc jo qui crea el dolor a les vostres vides, ni els conflictes i desigualtats, sinó el vostre afany per allunyar-vos de vosaltres mateixos.    

Què vols dir amb “allunyar-nos de nosaltres mateixos”?   

Quan deixeu d’estimar, el camí es torna complexe. Quan us estimeu, jo puc manifestar-me i vosaltres sentir-me.     

Però jo ja estimo!

Per què estàs asseguda aquí, ara?  

Per curiositat  

És un principi. I ara, què estàs pensant?          

Demostra’m que ets Déu

Fes una respiració i sent el teu cor. 

De sobte, Júlia va tancar els ulls. Va fer una respiració i abans de finalitzar l’expiració corresponent va començar a plorar sense poder-se contenir. Als pocs segons va mirà d’eixugar-se els ulls, sentint un gran alliberament en el seu interior.

Quan va haver finalitzat aquests moments, en el mòbil van aparèixer noves paraules:

Com et sents?  

Molt tranquil·la amb una sensació de molta pau en mi.    

Encara tens dubtes de la meva presència? 

Has estat tu qui m’ha fet plorar i sentir?   

D’alguna manera sí.

Cóm que d’alguna manera?

Recorda la contrasenya.

Estàs en mi? – vaig continuar dient

Mai m’he anat. Sempre he estat amb tu.   

Així que el que he sentit eres tu en mi. 

Tu ets a qui sempre has cercat i volgut estimar. 

De sobte es produeix una pausa prolongada. Júlia fa una nova respiració i es posa a plorar novament. Amb aquest nou estat interior i amb desitjos de plorar va escriure:

Gràcies. Gràcies. Gràcies.   

Per què estàs asseguda en aquest banc?

Per què feia temps que volia trobar-me i sembla que ara ho he fet.  

Recorda qui ets i deixa que el teu cor et guiï  

I tu?

Estic en tu. Sent el que ara has sentit, i em sentiràs.   

Després d’una nova pausa sense escriure cap dels dos, Déu continuà:

Per a saber de mi, has de sentir. quan em sentis, sabràs de mi i dels altres.   

Per tant, quan arribem a sentir-te, et manifestes en nosaltres?  

Correcte!

Sentint arribarem a tu.  

Això és, estimada Júlia. Per cert, per què has entrat i t’has assegut en aquest banc?  

Per a sentir-te! – respongué fermament.

Per fi!

Es va produir una pausa entre els dos, i a continuació va tornar a aparèixer en el mòbil de la Júlia: 

Quan em sentis, et sentiràs

En aquell instant la comunicació es va interrompre i Júlia es va quedar quieta, en silenci, sentint la pau i la serenitat en el seu interior. Per primer cop havia sentit i conegut a Déu.

De sobte va escoltar uns passos darrera d’ella. va girar el cap i va veure a un jove que entrava en aquella ermita, avançant pel passadís cercant un lloc on asseure’s d’una manera precavida.

Júlia es va aixecar amb un somrís mirant a aquell nou ser, que com ella li havia arribat la seva hora. Es va dirigir vers la porta i continuà el seu camí direcció a la seva casa, on a partir d’aquell moment iniciaria una nova etapa a la seva vida.

Va arribar. Es va allitar i els somnis l’acompanyaren al llarg de tota la nit.

Havia arribat la seva hora.

Les injustícies

Un deixeble es va apropar al seu mestre i li preguntà:

-         Mestre, haig de reconèixer que em costa acceptar les injustícies que veig al meu entorn. La majoria que veig són degudes a interessos personals i pors. Per altre cantó, sóc conscient del que pot representar per a la persona que las pateix. Però em costa acceptar-les.

-         Quan deixem de fixar-nos a la forma – va dir el tutor – i ens endinsem a l’essència de la situació, llavors veurem la llum per a l’ànima de qui les viu. Només aquells que necessiten “d’aquesta ajuda”, es trobaran immersos en la justa “injustícia”. És injust per qui encara no comprèn la presència del fet, però tot té un fi, un sentit que ens connecta amb l’ànima.

-         Però mestre, quan veu a algú que pateix per una imposició interessada d’un altre, ¿què sent?

-         El dolor no es volgut per ninguna de les ànimes en la matèria, però els seus sentiments, sovint, són de patiment i limitació. Quan es el nostre cor qui guia la nostra ànima, pots veure com el que atraiem a la nostra vida està en consonància amb la suposada “injustícia”.

-         (Silenci per part del deixeble)....

-         Interferir desitjant que ningú visqui el camí que ha de seguir, podem estar evitant el procés que ell ha de viure.

-         Y llavors, ¿què puc fer quan vegi una injustícia?

-         El que tu denomines injustícies són manifestacions en el sender dels que la viuen perquè puguin alliberar-se per a accelerar la seva il·luminació. (Pausa). No hi ha injustícies celestials, només terrenals, i aquesta terrenalitat està per a enlairar les ànimes que la viuen, per a despertar els seus cors i enlairar les seves ànimes.

-         …

-         Estimat aprenent i mestre – va dir el venerable ancià -, tot està basat en l’amor. Quan una ànima es tanca en ella mateixa o pren un camí que no és el seu, necessita reaccionar, i les “injustícies” són actes que et porten a una reacció, que si es basa des del cor et porta a un aprenentatge i a un desbloqueig del teu camí, però si s’observa i actua des de la ment pot portar-te a un estat de limitació i dolor. Tot el creat per al matèria té un sentit espiritual per a portar a cada ànima al lloc que ha d’estar i/o dirigir-se.

-         Així no haig d’intervenir? I si continua fent-me sentir malament? – va dir el noi. 

-         Entén el per què del que es viu per a poder enlairar la seva ànima, la persona implicada. Deixa que el teu cor senti l’amor del viscut, i llavors, el dolor que puguis arribar a sentir es convertirà en agraïment pel viscut. La consciència ens ajuda a conèixer la Veritat de l’existència. (Pausa). No hi ha res viscut que no doni de la mà a l’ànima i l’enlairi vers la seva màxima exaltació.

-         Així, ...tot és amor? – va dir el jove.

-         Així és – va respondre el mestre. Tot existeix per a un fi superior.

Després d’un silenci, el noi va finalitzà la trobada dient:

-         Gràcies mestre. Tindré present les seves paraules.

El mestre va assentí amb el cap fent un petit somrís al jove deixeble mentre veia que s’allunyava pensatiu amb sí mateix.

SENTIR, més enllá de la materializació

Va haver un temps on se’ns va transmetre que a través de la visualització podríem arribar a materialitzar a la nostra vida allò que volguéssim.

També se’ns va fer saber que fent servir la paraula podríem arribar a crear a la nostra vida els nostres desitjos per més grans que fossin.

Amb els anys no sempre així succeïa. Van ser inicis importants perquè tant la visualització com la paraula ens poden arribar a facilita les materialitzacions a la nostra vida, encara que no a tots podien veure els resultats anhelats.

És cert que aquests elements innats en nosaltres, la ment i la paraula, poden ser de gran ajuda per a aconseguir allò que podem arribar a necessitar. Amb el temps, els anys, vaig començar a adonar-me y a experimentar que no només amb la paraula y la visualització ja és suficient per a crear la nostra voluntat a la vida, sinó que ens faltava alguna cosa perquè així fos. Des de llavors, al tenir present aquesta “cosa”, vaig poder fer de la meva vida, alguna cosa més gratificant, donant una qualitat de vida al meu ser i al meu procés per a poder avançar per ell des d’una connexió més ferma amb mi mateix. Estic parlant del SENTIR.

Cert que d’un temps a ençà, està prenent més rellevància el SENTIR a voluntat amb tot un treball darrera d’ell. Sentir és la clau mestre de les nostres materialitzacions. Si volem, podem expressar-nos sense sentir, y tot es queda en això, en una simple expressió, amb certa actitud d’impotència pe no poder aconseguir a voluntat i aprenem a fer servir aquest sentir pel nostre major bé, en el sentit de poder conèixer-nos més, recordar qui som i donar-nos una qualitat de vida més amorosa, llavors, la nostra vida dóna un gir important portant-nos vers la pau, l’amor i la serenor. Quan aprens a utilitzar aquesta eina, aquest potencial que tots tenim en el nostre interior (més del que ens podem arribar a imaginar), llavors, la teva vida deixa de ser com era fins ara, per a endinsar-te en una de millor, i amb més possibilitats de realització personal i èxit.

Hem d’entendre i aprendre d’aquest potencial innat que ens pot arribar a obrir les portes de la nostra Divinitat. Així està sent per a tots aquells que a han après a aplicar la porta del Sentir a les seves vides. Hi ha un abans i un després.

Per a poder materialitzar a la nostra vida, hem de sentir el que necessitem. Els essenis ja ens ho van ensenyar en el seu moment, havent arribat fins a nosaltres el seu llegat, la importància de sentir, com a clau per a la creació i materialització del tipus que sigui: sanació física, atracció de persones concretes, objectius a les nostre vides,...

Quan obrim el nostre cor i sentim, anem més enllà d’una materialització. Quan més recordem qui som i apliquem el potencial innat que ja tenim tots des dels nostres naixements, llavors, podem arribar a sortir del “temps”, viure a l’ara i des del cor. Quant més amorosos siguem, és a dir, recordem qui som, haguem enlairat les nostres vibracions, més podrem sentir la nostra veritable essència i els resultats d’ella a la nostra vida.

Sentir ens porta a la Llar, ens porta a aquell qui som. No podrem conèixer-nos si no sentim la nostra essència, aquell qui en veritat som. És la clau que ens permetrà obrir i avançar més serenament a través del nostre procés. Hi ha d’altres aspectes relacionats amb el sentir, però és cadascú qui ha d’arribar a ells, perquè la plenitud que es pot arribar a percebre és immensa.   

Tots tenim tot el que podem arribar a necessitar en aquesta vida per a arribar a nosaltres. Tenim un potencial espiritual que ens pot portar a la manifestació de la nostra divinitat amb l’activació d’ell.

Sentir, sentir, sentir a voluntat ens pot portar al ple benestar a la nostra vida, al reequilibri i a la connexió amb els nostres germans de la Llar, aquests seres amorosos que ens acompanyen en el camí per quan ens adonem d’ells i els donem el “nostre consentiment” per a fer-los partíceps de la nostra vida, llavors, poder ser ajudats, guiats, estimats (que ja ho som) i donar-nos la mà per a portar a terme allò que hem vingut a fer.

Sentir és una de les majors eines que he arribat a conèixer dins meu, i que es troba en cadascú dels sers encarnats.

Sentir ens porta a la Veritat.

Sentir ens porta a la Sanació, la Creació i a la Connexió amb aquell qui en veritat som.

Quan incloem el sentir en un treball de creació, tot s’accelera perquè pugui ser.

No hi ha res perquè si.

No hi ha res que no puguem superar.

No hi ha res que tinguem en el nostre interior que no serveixi per a res. Tot, absolutament tot el que alberguem en el nostre interior té una finalitat superior per a les nostres ànimes: les sensacions, visions, sentiments, visualitzacions, pensaments, el plor, els somnis,... tot, absolutament tot té el seu sentit i el seu poder.

Som sers perfectes. Som Divinitat encarnada, i a vegades, aquesta matèria en la qual ens trobem ens confon. Tranquil·litzeu-vos perquè anant al vostre interior tornareu a connectar amb aquell qui sou. 

Totes les respostes de la nostra vida actual es troben en el nostre interior, no a l’exterior i quan sentim segons el que vivim, és una de les majors informacions sobre nosaltres mateixos en aquell moment. A l’igual que podem arribar a necessitar un estímul extern per a poder sentir alguna cosa: alegria, tristesa, pau, força, desolació,...jo us dic que ja no és necessari esperar de l’exterior per a sentir els sentiments més àlgids i purs que hom pot arribar a sentir. quan els sentim, aquests ens obren noves portes per a poder avançar en el nostre camí des del cor, l’Amor, i és des de l’amor, on el millor que la vida ens depara, ens arribarà sense esforços.

Sentiu el que voleu aconseguir o necessitar a la vostra vida. Sentiu allò que el vostre cor us dicta. Llavors, deixeu que tot sigui perquè ja haurà iniciat el camí vers vosaltres.

Sentir enlairarà la vostra ànima. Nosaltres som la Font de la nostra vida: Sentiu, Sentiu, Sentiu!

Que l’Amor i la Pau siguin en vosaltres.