dijous, 10 de novembre del 2016

Amb el mestre

Una vegada, un deixeble avançat va voler anar a parlar amb el seu mestre per a comentar-li una situació que estava vivint en relació a la seva formació i el punt que havia arribat fins ara. Aquest es va aturar on el venerable es trobava, i a uns pocs metres s’aturà perquè va veure que semblava estar meditant.
Va esperar uns segons quan el seu mestre va fer un gest d’ajupir el cap com si estigués acomiadant-se d’algú, i a continuació es va girar veient al seu deixeble mirant-lo i esperant que se li donés el consentiment de poder avançar fins on es trobava el seu tutor.
-         Sento certa inquietud en tu, estimada ànima- li va dir el respectable ancià. Què és el que inquieta el teu interior?
-         Mestre, el meu camí m’ha portat molt alt, on puc veure i adonar-me del sentit del que succeeix, però des de fa un temps cap a aquí, que sento el dolor d’aquest món en el meu interior. Sento el desamor existent en los quatre direccions d’aquest món. El meu cor sent aquest dolor dels que habitem aquesta dimensió. Sembla com si cada vegada percebés i sentís amb més nitidesa i intensitat tot el malestar de l’essència humana. Sembla com si aquest dolor, per moments, fos el meu, encara que així no sigui perquè sento aquell qui jo sóc en mi, amansant el meu cor i algun que altre pensament demanant pas. (Pausa).
-        
-         Mestre, agrairia unes paraules per a entendre i poder acceptar aquests moments on el dolor de la humanitat es troba en el meu interior – va dir finalitzant la seva explicació.
-         .....(silenci per part del mestre)
-         ....(esperant les seves paraules)
-         Has après a escoltar el teu cor. Has arribat a la saviesa de l’existència. El teu cor, ja no només és oïda, sinó que et parla, estimada ànima, molt clar i alt. Saps com tornar a sentir aquell qui tu ets. (Pausa llarga).
-         ....(el jove seguia en silenci escoltant i sentint la presència del seu mentor).
-         Quan el cor s’ha obert i es rep més enllà del teu present i proximitat, sentint la compassió que tu sents,...és que ha arribat la teva hora.

El jove escoltava atentament, i en relació a aquestes darreres paraules, va preguntà.
-         La meva hora, mestre?
-         Ha arribat l’hora que deixis el monestir perquè les ànimes que hi ha més enllà d’aquest recinte t’esperen. Ha arribat l’hora del teu servei. Comences a sentir la necessitat dels que t’envolten, de tots els teus germans. Ells t’han cridat, i ara tu, sents la invocació de les seves ànimes. (Pausa).
-         ...
-         Has de deixar aquest lloc perquè el teu ser ja es troba preparat per a portar a terme allò que has vingut a fer i que ha donat sentit a la teva presència en aquest lloc. Ara has d’anar a l’altre cantó d’aquests jardins per a transmetre i ajudar a tots aquells que et necessiten. No estaràs sol perquè la teva Llar t’acompanyarà allà on vagis i per ells seràs protegit. Escolta el teu cor que serà la unió amb la teva Llar.
-         Mestre – va interrompre el jove, segur que estic preparat per l’acordat?
-         Fill, no dubtis mai del teu cor. Aquell qui jo he estat per a tu, ara tu seràs per a tots aquells que en el teu camí trobaràs disposats a escoltar i obrir els seus cors. (Pausa).
-         ...
-         El temps que has estat amb nosaltres t’ha ajudat a recordar i a connectar amb aquell qui en veritat ets. No temis. Ja mai més estaràs sol. Ha arribat l’hora que el deixeble es converteixi en mestre.
-         Però si necessito alguna resposta o aclariment en el meu camí, en les meves obres, podré venir a preguntar-te?
-         La teva ment sembla que no et deixi donar aquest pas tan esperat per a la teva ànima. Tingues Fe, i deixa que el teu cor et guiï. Recorda que la mestria ja es troba en tu.
Havent dit aquestes paraules, el mestre es va disposar a donar uns passos per a dirigir-se a la porta i continuar el seu camí, quan el jove, digué:
-         Mestre! Gràcies per tot i per la teva presència a la meva vida – digués mentre inclinava el seu cap en senyal d’agraïment.
El venerable li va fer un somrís. Li tornà el gest i va prosseguir el seu caminar tranquil, irradiant una pau i una serenitat que només les velles ànimes poden irradiar.
A partir d’aquests instants el jove es va dirigir vers una de les portes del monestir. La va creuar i sentí l’emoció intensa del recordar, estant a la Llar i que en poc tornaria a encarnar en el ser que ara és.
Sabia que tot aniria bé.

Es va allunyar d’on fins ara havia estat acollit, baixant el turó i dirigint-se vers el poble, sentint l’Amor i la Plenitud de saber que li havia arribat l’hora.