La Mestria enmig de la tempesta

“Mestre és aquell que manté la calma i la serenitat enmig de la tempesta, irradiant la seva Llum i el seu Amor”

Avui m’agradaria presentar-vos una situació real viscuda relacionat amb la mestria. Avui vull parlar-vos d’una persona que la vida l’ha portat a situar-se enmig del seu ambient familiar per a poder irradiar la seva Llum i el seu Amor, permetent que les situacions viscudes poguessin desencadenar-se vers la seva resolució pel major bé de tots, sabent que el procés per a arribar a ella, no va ser l’esperat per tota la família.

Avui vull parlar-vos d’un mestre en la discreció i no considerat com a tal en el seu ambient familiar.

Avui vull parlar-vos de la importància de connectar amb la divinitat que cadascú és per a poder tenir una visió serena i adequada pels esdeveniments que puguin presentar-se davant nostre.

La vida no sempre és com nosaltres volem o esperem. Les expectatives no pertanyen a la nostra divinitat, per tant, hem d’estar oberts per a poder viure i resoldre totes les opcions que la vida ens presenta. Hem de tenir un cor obert per a poder discernir el més adequat per a la resolució del manifestat. Aquesta és una de les qualitats del Mestre: un cor obert i una visió més enllà del terrenal per a poder obrar des de l’Amor, des del cor i no des del raciocini, la ment.

El mestre del que avui us vull presentar va haver de prendre una decisió pel major bé de la seva ànima i d’aquells amb els quals es trobaria.

Va haver d’apropar-se a la seva família, començant pels seus pares. Fins llavors no era comprès, acceptat, i a vegades, fins i tot, menyspreat, rebent expressions de burla sobre el què sentia i com veia la vida.

Estant amb els seus pares, va poder retallar les distàncies que havia entre ells, degut que els seus progenitors veieren, amb el temps, que podien comptar amb ell, i més endavant, poder confiar, delegar i obrir-se també a ell. Van poder fer les paus, mantenint els seus pares, les creences terrenals, entenent aquesta expressió, com la ponderació de la ment davant el cor i la no consciència espiritual.

El temps s’encarregà que la seva mestria pogués ser expressada. Aquest ser de Llum va haver d’anar-se de la llar familiar per a poder trobar-se, conèixer-se i adonar-se de qui era ell i poder sanar, així, el seu passat i arribar a conèixer i sentir a Déu en ell.

Una vegada va estar preparat, llavors se li designà una àrdua tasca, prova, com a mestre que ja era. Havia d’ajudar a la seva família.

Els primers dies, setmanes d’estar amb ells, semblava que tot anava més o menys bé, fins que la seva presència va fer que les energies familiars es remoguessin i comencessin a crear-se situacions de gran moguda per a recol•locar a cadascú en el seu lloc i fer que la família (pares, germans i nets), poguessin solucionar certes actituds i situacions que fins el present s’acceptaven, distanciant-se els uns dels altres. Tot era imatge, forma, sense cap contingut que ho sostingués. Tot era hipocresia.

Quan arriba la Llum, tot s’il•lumina i es veu clar. Es divisen les petites situacions que fins ara es trobaven estancades, reprimides i acceptades sense fer res per a remeiar-ho. Bé, la Llum de qui us estic parlant, la seva presència va fer que tots se remoguessin com a família i els pilars de cartes que els sostenien, es tambalegessin i acabessin caient a la seva manera.

El mestre era silenciós. No parlava ni intervenia si no li preguntaven. Ell continuava sense ser acceptat pel que era, però la seva presència anava desfent els pilars de mantega que es desfeien amb la calor. La Llum continuava mantenint-se discreta però irradiant amb una gran força amorosa al seu entorn. Aquesta és una de les capacitats dels grans mestres: saber arribar sense intervenir.

Sabia que tot estava seguint el seu camí i confiava que el que estava succeint era pel major bé de tots. Tot semblava trontollar i perdent consistència, en relació a postures mantingudes en un passat, però els nous temps ens impulsen a fer canvis vers la nostra integritat i sanació. El despertar de la consciència és un fet, encara que aquella família continuava mantenint-se en la ignorància i tancats en la por i la identificació amb el que la seva societat i les notícies de la televisió anaven anunciant dia sí, dia també.

Com un far enmig de la tempesta, el nostre ser il•luminat es mantenia erm i sensible als senyals i energies que anava rebent dels nous temps en relació a la seva família.

Estant ell amb ells, va aconseguir que els seus pares li comencessin a veure com algú que es podia confiar. Ja no havia distàncies, sinó apropament. Les ribes de l’abisme es van apropar i pogueren arribar a abraçar-se i veure al seu fill com algú amorós i no distant.

Els seus pares van prendre decisions, just quan ell es trobava entre ells. El nostre ser els va ajudar a donar aquests passos, bé d’una manera pràctica, bé a través de la seva Llum i vibració. Va arribar un moment que va haver judicis entre mig per qüestions de fills, germans del mestre. Ell continuava calmat, serè i de bon humor, vivint el present i sabent que res és el que sembla, perquè aquestes aigües braves en les quals es trobaven, els portarien al major bé de tots. Veia els resultats en un futur proper, i per tant, no es preocupava degut que sabia que tot estava anant bé.

En una altre ordre de coses, va fer que els seus pares prenguessin altres decisions sobre el reunir a la família perquè sí, perquè tocava o era ben vist, en dates com Nadal, per exemple. Bé, no sempre les trobades eren amoroses i acabaven de la millor maner,a per tant, decidiren que ja no era necessari estar tots, sinó aquells que volien estar ben envoltats amb la resta de la família i no perquè tocava; per tant, el proper Nadal va ser viscut no amb tots els membres familiars.

El nostre Mestre arribà tenint una família dividida, havent diferents grups entre els set germans que eren. Quan uns estaven presents, els altres no volien venir, i quan els altres volien venir a veure als seus pares, no venien els primers. Uns no volien estar quan els altres estaven presents. Era una família desestructurada, i la nostra Llum es trobava en mig de tots ells, sense intervenir, només acceptant i il•luminant amb intensitat.

Encara es troba ben arrelat entre les roques per a indicar el camí a seguir pels vaixells dels membres de la seva família.

Està veient com els seus pares comencen a viure més relaxats, més distesos i a sentir-se, a la vegada, més recolzats per algú que des de fa molts anys han estat distants.

S’està portant tot el procés amb serenitat, en la calma i l’esperança que està donant el mestre en la seva condició humana.

Tot segueix el seu procés, sabent que s’està fent el millor i l’adequat segons es va veient. Hi ha qui no vol sentir aquesta calma i viure en la confiança. El lliure albir hi ha que respectar-lo encara que es decideixi voler patir en la ignorància espiritual.

Les ones empenyen fort la nau familiar, però el Mestre agafa el timó en el silenci i la discreció, i els que es troben al seu costat, veuen l’esperança d’una nova vida més en acord als seus somnis.

El Mestre té una gran responsabilitat familiar, social i planetària, i normalment, en els temps que vivim comencen en aspectes relacionats amb la família, perquè ja ha arribat l’hora que la família es reuneixi, sí, també la Família Espiritual de la Llum.

Cada ser de Llum és portat al millor lloc per a poder propagar la seva radiació i el seu Amor per a unir allò que li és més familiar. Amb el temps, aquesta unió i presència s’anirà allunyant per ser requerit en altres llocs.

Mantinguem la calma i la serenitat en el nostre ara actual i sentim l’Amor i la connexió amb la Llar, com el Mestre que us he presentat avui. Ell segueix amb el seu servei al Pare amb tots aquells que, incrèduls i arrelats a la terrenalitat neguen qualsevol altre tipus de manera de viure que no sigui a través del diner, l’ego, la prepotència, l’orgull i la vanitat.

La Llum està per a allunyar la por del ser humà.

La Llum tranquil•litza, no inquieta.

La Llum uneix i amaina els temors.

La Llum dóna força i confiança per a sortir de les tempestes.

La Llum obra el cor i no permet que lament valori el passat del que va ser, ponderant-lo.

La Llum dóna confort, seguretat i esperança plena.

El nostre Mestre es troba enmig de la seva família amb discòrdies, ràbies, odis, orgulls, vanitat i situacions judicials entre mig. Hi ha qui el senyala amb el dit, culpabilitzant-lo d’alguna cosa que ha succeït. Està sol, però no se sent sol. Sap que els passos donats, sortits del cor, es troben dins de l’adequat del procés a seguir, segons la Voluntat Divina.

Al final vindrà la calma, i el ser il•luminat ho sap, per això el moviment actual, la desestabilització viscuda, per a poder arribar a l’harmonia i col•locar a cadascú en el lloc que li correspon.

L’Amor i la Pau l’acompanyen.

Gràcies per ser.

Només existeix l’Amor, i al final, l’Amor prevaldrà, encara que el procés sigui tempestuós i accidentat.

Res és el que sembla. Tot és fruit de l’Amor.

Només existeix l’Amor,… i el Mestre, això ho sap.