Entrevista a una ànima conscient encarnada

Remenant entre els meus arxius per a fer la publicació d’aquesta setmana, m’he trobat amb aquest article (entrevista) realitzat ja fa temps, però que, en aquests temps de moviment familiar existent, el trobo interessant i adequat pels nostres temps d’avui en dia:

- Et sents integrat a la teva família de sang?

- Crec que és encertat donar el qualificatiu de “família de sang”, degut que tots provenim d’una família major, d’una família espiritual. Ells són la nostra veritable família. En relació a la teva pregunta, no sempre un se sent identificat amb el seu entorn, i degut a això, deixa de mostrar-se segons és. La manifestació pròpia queda arraconada al veure que allò que un pensa i sent no es correspon amb la seva realitat actual. Quan es deixa anar i mostra part del que hi ha dins d’ell, llavors veu un rebuig i una incomprensió total per part d’aquells que representen que sempre li donen recolzament i protecció. Quan exposa la seva visió, des de la més innocent actitud amorosa, s’adona que només troba tensió i malestar degut a la no acceptació de les seves paraules per part dels oients. Pots comprendre, llavors, que no em senti identificat amb la meva família de sang.

- Tan malament ho vas passar amb ells?

- Els pares sempre donen el millor que saben als seus fills, però no sempre donen el que ells, els fills, necessiten. No tots som iguals, i per tant, no es pot educar d’una mateixa manera a un fill que a un altre.

- Ara et sents més a prop de la teva família?

- A nivell espiritual sí.

- Què vols dir “a nivell espiritual”?

- Quan despertes la consciència espiritual, quan un comença a adonar-se qui és, veu que tots estem units, que cadascú representa un paper a la vida d’un altre o d’altres, i que la seva presència influencia a aquells que són amb ell. Som com una xarxa on tots estem relacionats, i per tant, representem un paper en la vida de l’altre.

- Així tu i jo estem relacionats?

- Sí. A la vida d’un intervenen molts factors que el fan ser d’una manera concreta. Un coneix a persones que el fan reflexionar, o reafirmar els aspectes que pot arribar a pensar o creure sobre la vida, per tant, cadascú és un estímul per l’altre. A conseqüència de la nostra trobada permetrem que d’altres puguin saber el que ara tu estàs gravant, i aquest contingut pot ajudar a reafirmar o crear una nova visió sobre la vida a algú que pugui llegir, en el seu moment, aquesta entrevista. Això és el que vull dir, que tots estem relacionats pel nostre major bé.

- I en relació als teus pares?

- Ells han fet el paper que havien de fer amb mi perquè jo pogués arribar a ser jo, sense ells saber-ho. Veuen uns resultats en mi que no estan d’acord segons les seves creences. No entenen ni comprenen el meu plantejament de vida, i això els atemoritza i preocupa. Davant d’una situació nova, un es tanca i té por, perquè el nou espanta. La gent té por a allò que no coneix, i jo sóc una manifestació d’una vida diferent a la seva, i per això la rebutgen. No reflexionen sobre les meves paraules, només es tanquen i ataquen. L’atac és la seva millor defensa abans que pugui trontollar les seves creences.

- Tanta por et tenen?

- No a mi, sinó que la meva vida no concorda amb la seva i això els neguiteja. Tenen por, i aquest temor fa que hagin manifestat expressions despectives, de menyspreu, fins i tot, alliberant ràbia contra mi degut a la manca d’amor obtingut en les seves infanteses.

- Tal com parles, els teus pares semblen uns ogres?

- No! senzillament tenen por. Tot allò que no coincideix amb les seves experiències i creences, ho mantenen a certa distància perquè no desestructurin els seus plantejaments basats en la manca d’autoestima i les pors. Ells m’estimen. A la seva manera m’accepten, però no el meu interior. Com a molts pares d’una època concreta que han crescut en mig d’una guerra civil, això els ha marcat. No els culpo. Els entenc i això em permet estimar-los com són. Amb les seves actituds m’han fet prendre decisions fins arribar al present. Sóc, en part, segons “ells m’han fet”. Ells han influenciat la meva vida, i m’han ajudat amb el seu exemple a ser com sóc.

- Sí, però no t’accepten com ets.

- Tots estem relacionats, com he dit anteriorment. Amb la meva manera de ser i el que he anat veient en els seus comportaments, m’he adonat que el millor per a un ser humà és estimar-se i conèixer-se. Això és el que he fet a la meva vida, arribant a un punt que veig als meus pares, no com a pares, sinó com a uns tutors terrenals que m’han donat allò que necessitava per a arribar a ser jo, i alhora, com unes ànimes en procés de creixement. Cadascú té una manera de ser, d’actuar, però tots tenim un punt en comú, l’amor. Quan aquest no fa presència, el dolor, el malestar comença a aparèixer en la vida d’un. Llavors, i només llavors, es comença a distorsionar la vida, creant-se una visió pròpia irreal.

- Com saps que no ets tu qui distorsiones la vida?

- Has escoltat algun cop el teu cor?

- Només després d’anar a córrer. Sembla que tingui taquicàrdia.

- Bé, però has escoltat el teu cor, el que et deia?

- El cor parla?

- Sovint només es veu la forma, però pocs s’endinsen en el fons. Som molt més que un cos, i quan prenem el camí del nostre interior, llavors comencem a veure-ho tot més clar. Hi ha qui es queda a les portes i no gosa endinsar-s’hi, però aquells que donen el primer pas, s’adonen de l’amor que són i de l’amor que ens envolta.

- Vols dir que els teus pares no s’estimen?

- Han viscut masses penúries en les seves infanteses. Els seus temps els han fet tancar els cors i reprimir les seves emocions. S’han identificat amb el món de la forma i han lluitat per aconseguir viure acomodadament en la forma, que era la única manera de sobreviure i ser valorats i ser valorats segons el seu temps. Han tancat els seus cors i aferrar-se en les seves experiències.

- Normal, no?

- Degut a la manca d’amor en les seves infanteses, s’han oblidat d’estimar-se a ells mateixos. S’han oblidat d’ells. Volen el millor per a tots. Tenen un gran cor, però han deixat de costat el més valuós a les seves vides: ells mateixos. Pateixen, i no és el que vull per a ells, però els seus cors estan massa ressentits i tancats. Tenen por d’obrir-se, identificant-se amb l’entorn social que viuen.

- Creus que algun dia t’acceptaran tal com ets?

- Algun dia s’adonaran de la meva manera de ser, però això serà, probablement, quan ens reunim, novament, amb la família espiritual. Allà a Casa, sabran qui era el seu veritable fill gran. Vull el millor per a ells. Els estimo i el meu amor els envolta. Sento les seves pors manifestades a través d’actes terrenals, però algun dia deixaran de tenir-ne, i llavors els nostres cors s’uniran des del més pur amor irradiat per les nostres essències, sense pors ni en compta gotes. Em sento agraït per les seves presències a la meva vida. Han estat part fonamental del meu procés d’evolució. Només sento amor i agraïment per ells. Han fet la seva feina amb mi, i molt ben feta. Sento amor per ells i respecte, molt de respecte degut a l’important paper que han tingut a la meva vida.

- Vas sovint a veure’ls?

- No. Ara em moc en altres ambients, on la meva presència és acceptada, compresa i valorada. Si vols que la teva presència es tingui en compta i sigui útil, no vagis al desert, ves allà on estan disposats a escoltar-te i a tenir-te present. Quan un cor està tancat i no vol rebre cap consell per a obrir-lo, s’ha de respectar el seu propòsit. Al final s’adonarà de la decisió presa. El meu amor és gran vers ells, però en aquests moments, hi ha altres espais on reclamen la meva presència.

- Veig que malgrat tot els estimes.

- Clar que sí! Són els meus pares i han fet el millor que sabien i podien perquè no em faltés de res. D’alguna manera,.....m’ho han donat tot.

- Si ells et sentissin......

- M’estimarien a la seva manera.