Algú es trobava assegut en un dels bancs de l’estació del tren. Esperava l’hora prevista per a poder agafar el tren que el portaria allà on cada dia el portava.
Eren les 7’15h del matí i el tren arribaria a aquesta estació a les 7’20h.
Abans d’arribar, aparegué un altre viatger previst pera agafar el seu propi tren. Se’l veia preocupat i com seguint una rutina diària.
No varen ser els únics que es trobaven allà. Com si fos un passeig matinal, aparegueren dues persones més. Les dues adultes. Dues dones arribaren mirant la procedència de les vies vers aquella estació per a veure si es divisava el tren previst a agafar. L’altra dona, senzillament es dirigí a un altre dels bancs de l’estació i s’assegué.
Així durant tot el dia. Arriben uns sers esperant els seus trens, i quan arriben, es pugen a ell perquè els porti al sentit d’aquell dia i puguin omplir les hores amb les que compten a cada jornada.
Una vegada, una jove arribà a l’estació amb uns auriculars posats escoltant una música. Semblava estar centrada en ella. Passà un tren i no el va agafar. Arribà un altre tren i només l’observà des d’on es trobava asseguda. Al final, s’aixecà i començà a caminar per l’andana d’un extrem a l’altre.
Arribà un moment que es quedà en un dels extrems d’aquella estació, asseient-se sota un dels fars que havia en aquella andana. Arribà un moment que es quedà en un dels fars que havia en aquella andana. Arribà un altre tren, i tampoc es pujà a ell. Així al llarg de gran part d’aquell matí.
Al dia següent, quan els primers viatgers d’aquella jornada desaparegueren de l’estació per haver agafat el seu tren, va tornar a aparèixer aquella jove, però aquest cop sense els auriculars. Semblava estar amb ella mateixa i amb ningú més.
En un moment determinat aparegué per un cantó de l’estació un jove, asseient-se a l’altre extrem del banc on es trobava la noia. La mirà i va veure com la seva mirada estava com perduda. Semblava absent d’aquell lloc on es trobava.
Es va creà uns moments de silenci. Passà un tren, i cap dels dos el va agafar. Arribà un altre tren, i marxà sense les seves presències.
- A vegades costa trobar el tren que busquem – digué el noi en veu alta.
La nòia actuà com si no l’hagués sentit.
De sobte, el noi es va posar a riure, fent girar la cara a la jove per a mirar-lo
El noi li digué:
- Els nens ens ajuden a riure – digué mirant a l’andana que tenien davant, on havien arribat una dona amb un nen que estava rient. Ells – continuà dient – no esperen tant. Senzillament agafen el tren i es diverteixen en el trajecte per a baixar on hagi de ser.
- Com a mínim saben quin tren agafar – digué la nòia en veu alta mirant aquell noi.
A continuació afegir:
- Porto temps per a veure si trobo el meu tren, i no el veig per cap costat, ni els que venen per l’esquerra, ni per la dreta. No sento la seva crida per a pujar-me en ell.
- No hem de tenir por del què ens hem de trobar en el camí, ni en on ens permetrà baixar – digué el jove. Fa anys jo també vaig agafar un que em va fer viure una sèrie d’experiències aparentment no volgudes i resulta que amb el temps he arribat fins aquí.
La nòia mirà per primer cop al jove i sentí alguna cosa especial en ella. Mirant-lo li preguntà:
- Com és que estàs ara aquí?
- Sentí que havia de venir.
- Tu també has d’agafar un tren?
- Ara no, però sí el fet d’estar aquí. Senzillament he vingut i aquí estic.
- Per què estàs aquí si no saps el per què? – li preguntà la jove.
- No és que no ho sàpiga, però sí el tenir que estar ara aquí. Vols marxar per a començar de nou?
- M’agradaria – respongué
- Puc fer-te una pregunta? – digué el noi.
- Pregunta – li respongué ella.
- Quin tipus de tren vols agafar?
Després d’un silenci respongué:
- Un que em faci sentir bé i em motivi per a fer la vida que sento en mi.
- Que no l’estàs fent?
- Estic cansada de fer sempre el mateix. No em motiva.
- Per això vens cada dia aquí per a veure si trobes algun tren que et porti on sents.
- Cóm saps que vinc quasi cada dia?
- M’ho has fet saber tu sense dir-m’ho, per les teves paraules que has dit.
- Tinc ganes d’anar-me ino sé com fer-ho.
- Pots sentir com vols viure. A vegades ajuda.
- Tu ets feliç? - preguntà ella.
- Jo em trobo bé i sóc feliç. Vaig arribar a agafar diferents trens, i al final vaig trobar el que necessitava.
- Com m’agradaria que això em succeís a mi!
De sobte varen veure com un tren arribava a l’estació.
- Vols pujar a ell? – preguntà el jove.
- No- respongué ella.
En uns segons, el tren que tenien davant va tancar les seves portes i començà a moure’s fins deixar l’estació.
- Com creus que serà el segon tren? – preguntà el noi.
- Divertit no – digué inicialment -, encara que deixant-me emportar pel que sento, et diria que estant en ell em sentiria bé.
- Pot ser un bon moment per a iniciar la teva nova vida.
- No sé on em portarà.
- Però et sentiràs bé en ell m’has dit.
- Sí. (Pausa). Creus que si et quedes aquí seràs feliç?
- No!!! Respongué la nòia d’una manera ferma i convençuda.
- Deixa, pues, que et porti allà o hagi de portar-te. Potser trobis part d’allò que sents per a arriar a sentir-te bé del tot.
La nòia l’escoltava, semblant que la situació que vivia de voler canviar no era tan degradable.
- Tens la sort de tenir una estació a prop teu per a poder agafar el tren que triïs.
La jove sentí un alleujament al sentir aquestes paraules.
- Ara està en tu el decidir. Tu pots aconseguir-ho. No estàs sola. Segur que allà on vagis trobaràs altres persones que et faran sentir bé. Si deixes passar tots els trens no sabràs si el que t’espera s’apropa més al que sents dins teu. La millor manera és donar el pas.
- I agafar el tren, oi?
- Sí. Així és – li respongué el noi.
Després d’una bona estona quasi en silenci, i ja cap al capvespre, arribar un tren com si vingués de la posta de sol que es percebia des d’on estàven.
De sobte la nòia s’aixecà dirigint-se i pujant en un dels vagons d’aquell tren. Una vegada a dins, i encara amb les portes obertes, es girà. Mirà al noi i li digué:
- Gràcies – fent un somrís, el primer, des que estava amb ell.
Les portes es tancaren, i quan el tren desaparegué de l’andana, tots els bancs estaven buits, inclòs aquell on la nòia i el noi es trobaren. L’andana quedà buida.
A vegades, per por, no agafem el tren de la nostra vida. Hi ha vegades que necessitem viure alguna cosa molt diferent al que es vol, per a poder donar el primer pas vers el nostre sentit en aquesta vida.
Sempre hi ha un tren per a nosaltres, encara que el suposadament previst ja s’ha anat. Aquest previst, procedia de la vostra ment, no d’aquell qui en veritat sou.
No temis, perquè el teu tren està a punt d’arribar.
Ell sap de la teva presència a la teva estació, per això et ve a buscar per a portar-te allà on vares acordar arribar. A tots ens arriba el moment de començar de nou. Una nova vida obra els seus braços per a rebre’ns.
El teu tren ja està entrant a la teva estació. Les portes s’obriran per a tu.
Endavant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada