Hi havia una vegada una família d’erugues on tot lo establert es basava en la seva condició de desplaçar-se arrastrant-se pel terra. Aquesta era la visió que tenien de la vida.
Quan una nova eruga apareixia en aquesta família tots l’animaven perquè s’adaptés a la seva situació d’avançar lentament, fent-li saber que tota la seva vida estaria relacionada amb el seu aspecte físic i les limitacions que això comportava i que hauria d’acceptar.
Una vegada, va haver una eruga que va veure que tot el que li transmetien de petita era limitat i no li permetien arribar a ser ella mateixa. Arribar el moment que aquesta eruga sentí que havia de separar-se de la seva família.
Una nit, mentre totes elles descansaven, la nostra eruga va començà a desplaçar-se vers altres llocs d’aquell bosc on es trobava. Al llarg d’aquest desplaçament, va veure a d’altres sers d’animals que podien arribar a fer altres coses de lo imposat segons la seva naturalesa animal.
La nostra estimada eruga, en el seu moment va veure un bonic arbre el qual li va fer sentir que es pugés a ell i tingués un contacte amb tot el seu cos. Va començar a pujar lentament, arribant a una branca prima més allargada del normal que havia vist fins llavors. Va seguir aquesta branca fins a un punt on sentí que havia de descansar. Estant allà es penjà d’ella, relaxant tot el seu cor, quedant-se adormida i en pau amb ella mateixa. Així va estar un temps, quan arribà el dia que va percebre que el que era el seu cos, ara havia canviat. Les seves nombroses potes havien desaparegut, convertint el seu ser en unes ales doblades i de colors lluminosos. Poc a poc va anar intentant sortir d’allà, d’aquesta protecció on es trobava.
La seva imatge ja no era la mateixa. Amb la pràctica va adonant-se que podia moure aquestes ales i sentia com si s’enlairara, podent volar com no ho havia fet fins llavors.
Per fi, amb la pràctica del batec de les seves ales, va poder deixar aquella branca fina i començar una nova etapa a la seva vida.
El que va sentir en el primer vol, va ser tan sorprenent, que va percebre com si aquest fos el seu estat natural. Sentia tanta connexió amb la natura, abraçada per la pau interior que sentia i la gran llum que percebia davant seu podent-se adonar que aquesta llum li permetria saber quina direcció prendre a cada moment.
Llavors decidí tornar a veure a la seva família.
Quan va arribar allà, va poder percebre com tots els seus familiars continuaven estant en un cos d’erugues. Una d’elles va mirà cap a amunt i va veure com una meravellosa, bella i resplendent papallona s’apropava a elles.
Aturant el vol al seu constat d’aquesta eruga, li va dir:
- Hola, sóc la teva germans!
L’eruga la va mirà i li digué:
- Tu no ets la nostra germana. La nostra germans un dia va marxar i encara no ha tornat. No sabem res d’ella des de llavors.
- El dia que me’n vaig anar sentir que havia de saber qui en veritat jo era. Dins meu percebia que no era aquell ser que semblava ser. al final vaig poder adonar-me del veritable ser qui jo sóc. La vida d’aquesta nova etapa que ara em trobo m’ha permès adonar-me del què fer i el cóm arribar a mi mateixa. Vosaltres, estimades germanes no sou qui aparenteu ser. El vostre cos actual només és el mitjà per a aprendre i adonar-vos que totes vosaltres també podeu arribar a volar. Nomes és qüestió de voler-ho. Jo així ho vaig voler i em vaig trobar amb unes sensacions no sentides fins llavors quan encara era una eruga. Ara sé que tota eruga pot enlairar-se amb el seu vol interior per a mostrar tota la seva bellesa i tot el seu resplendor.
L’eruga que escoltava el que la seva germans li estava dient, va fer que els seus ulls s’humitegessin, a punt de plorar. Al final així ho va fer.
- Aquest plor – li digués la papallona – són els teus inicis per a despendre’t de les teves limitacions. Totes vosaltres podeu aprendre a volar com jo ho he arribat a percebre i a aconseguir-ho. Ara la meva vida és d’una llibertat immensa a l’adonar-me de qui en veritat jo era.
Poc a poc es varen apropar més erugues de la seva família al veure com una d’elles parlava emocionada amb una bella papallona.
La vostra família només és el medi per a poder arribar a un mateix, a l’adonar-se del camí a seguir, o elegir un de nou. Això és el que va fer aquella eruga que es transformà en un preciós ser que volava i sentia l’amor en ell. Es transformà i es manifestà en aquell qui era interiorment.
Moltes vegades els membres d’una família on volen aprendre a volar i la papallona es troba sola sense una acceptació per part de qui era la seva família. Accepteu-los, perquè cadascú està seguint el seu procés si arriba a ell quan ja es troba preparat, com a aquesta eruga que va rebre a la papallona.
La família és una porta oberta per a saber del camí a seguir en el teu procés.
A tots els hi arriba el seu moment.
.
