En una trobada amb Jesús, tenint present el que vivia en aquells moments de la seva vida, li vaig preguntà com ell, en el seu temps encarnat, el fet d’estar envoltat d’una dualitat enfortida.
Ell em va respondre:
- - Jesús, estic segur que el que veies no era com el que senties. Digues-me, amic i Mestre, com ho portaves? I què feies quan senties tot el que veies i t’envoltava?
- - Tenia fe que el Pare m’ajudava. Necessita allunyar-me de qui m’estimaven per a poder estar amb el Pare i Ell em consolava i em donava les forces per a continuar portant el que havia vingut a fer.
- - No paties?
- - El meu cor estava trist perquè veia que la gent no entenia les meves paraules o no les escoltava. Havia de sentir la calma i l’amor del que tu denomines la Llar i del Pare-en-mi. Era viure entre la foscor on la gent sentia la foscor i la potenciava, sabent que tu ets Llum. Aquesta era temuda per la majoria. Per això vaig viure el que vaig viure. Pors. Masses pors m’envoltaven, però no les meves, sinó de qui m’envoltaven. Fins i tot els meus amics (apòstols i seguidors més propers), no tots em varen comprendre. No acceptaven la meva divinitat alguns d’ells. A qui vosaltres denomineu “Pedro” vivia en la dualitat, però el seu cor li parlava, i per això em va seguí.
- - Tu encara vivies en un temps d’una dualitat més enfortida que la d’ara, en aquest temps que estic vivint. Hauries de passar-lo malament, oi?
- - La meva Fe i fermesa del què sentia era forta. El Pare em parlava i em donava coratge. Sentia compassió per qui m’envoltaven. Sabia que les seves vides no depenien de mi, sinó del Pare. Ell els hi parlava. Jo només feia presència. Només la connexió amb el Pare dins meu em feia veure clar i saber què fer en la meva darrera vida encarnada.
- - ....
- - Germà, és el Pare qui ens ha unit. Tu creus i vas creure en mi, amb el que deia i feia. M’estimaves de veritat. Encara ara m’estimes i el Pare està en tu. Vas patir quan vaig viure els temps finals de la meva encarnació. Estaves allà amb mi, i jo sabia de tu. La meva ànima era Una amb la teva. Ara encara continua sent així. La nostra unió és forta i no hi haurà res que ens pugui arribar a separar. Som Un amb Déu.
- - Hem d’acceptar aquests moments i sentir l’Amor de la Creació en nosaltres, oi?
- - L’Amor regenera, perdona i transmuta. L’Amor obre les portes de la transformació i el camí vers la divinitat que cadascú és. El camí de la plena consciència permetrà sentir i manifestar el veritable ser que cadascú és. Confia, germà. Confia que el Pare sap el que es fa. No dubtis. Confia i no temis, perquè allò que ha de ser, serà i va més enllà de la forma.
- - Hi ha alguna cosa que tu feies en concret, per a sentir l’estabilitat i la serenitat?
- - La Solitud. El silenci i el sentir com la Llum i l’Amor de la Llar m’abraçaven i em transmetien la fortalesa de ser qui era. (Pausa). Aquestes paraules et són familiars perquè tu també ho fas. El Pare et parla i tu escoltes la seva veu.
- - Sí, amb el temps m’he adonat que faig coses que tu també feies.
- - El Pare va obrà en mi, així com també ho està fent amb tu. necessitem tenir el contacto amb Ell sovint. Pel que hem vingut a fer es necessita molt de coratge, fortalesa i fermesa davant l’entorn que varem acordar tenir. Escolta el teu cor. Ell et dirà què fer en tot moment. El Pare et guia, et protegeix i t’estima. Transmet la seva presència a tots aquells que estiguin disposats a escoltar i ho necessitin.
- - ......
- - Tens clar quin és el camí que ha de seguir l’home. La Voluntat de Déu serà portada a terme, i ja ara ha començat el procés.
(.....)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada