La Llum del Ser

 

Hi havia una vegada una ànima que, en el seu moment, arribà a viure una situació com si la part material de la seva vida, li hagués donat l’esquena,, al quedar-se sense diner i sense possibilitat de refer la seva vida.

Aquest ser veia com tota la seva família s’inquietava per la seva situació a l’haver de deixar el domicili que es trobava i no tenir uns ingressos que li poguessin ajudar a trobar una nova llar.

La seva família es preocupava per la seva situació. Ell, aquest ser mostrava el seu benestar, la seva serenitat la seva alegria i la seva actitud de felicitat que irradia al seu entorn. Els seus familiars no entenien com aquest ser semblava trobar-se bé, quan el més important pe ra ells era el diner i ell no en tenia.

El seu caminar era tranquil, i la seva relació amb d’altres membres del seu veïnat, era com si fos la persona més feliç que hi havia. La seva expressió era serena, de tranquil·litat i pau, trobant-se un bé al seu costat.

Com era possible que algú que  estigués vivint una situació d’haver de deixar el lloc on vivia i el no tenir uns ingressos que li permetessin cobrir les seves necessitats bàsiques, i segons com, no tan bàsiques, tingués aquesta actitud davant la vida?

Tots quedaren sorpresos al veure’l sense alterar-se ni estar trist.

De tant en tant sortia a passejar sol, endinsant-se en el bosc que envoltava la població on vivia, o bé s’asseia en un banc tranquil, sol, en mig d’un parc ple d’arbres. Desprenia tanta pau en ell!

El seu pare estava preocupat per la situació que podia arribar a viure el seu fill, i part de la seva família per no tenir un lloc segur quan hagi d’anar-se’n d’allà on era.

La visió que un pot arribar a tenir de la vida, fa que aquesta pugui arribar a ser moguda, o tranquil·la.

Aquest Ser irradiava una llum allà on es trobava. La seva presència captava l’atenció dels nens amb els que es creuava pel carrer. Ells el miraven, i ell, els saludava o els hi somreia constantment.

Era una ànima pura, sent conscient de la seva essència i de qui en veritat era.

Una vegada, trobant-se amb algun familiar que estava molt inquiet per la seva situació, preocupat i nerviós, pensant que havia de donar uns passos per a poder sortir endavant, li respongué:

-         La Felicitat de la vida no depèn del que un pugui arribar a tenir o a no tenir. No depèn d’on es trobi, perquè lo important a la vida és el sentir el teu interior, aquell qui en veritat un és. Sentint-lo, et fa veure la vida d’una altra manera. No depèn de si tens molt o poc, sinó de si un sent el seu interior, aquell qui un és. Llavors, sentiràs l’Amor i la Pau. La vida no és el tenir, sinó el Sentir aquell qui ets. Només així podràs viure la Vida.

Qui el varen escoltar no acabaren d’entendre el que aquest Ser els deia. Dependre del vostre entorn, portarà la vostra vida a no gaudir-la i a estar pendent sempre del què fer, quan el sentit de la nostra presència en aquesta vida és el de fluir i anar al teu interior.

Llavors, les aigües de la vida et portaran allà on acordares pel teu procés.