Hi ha una gran
alegria en mi. Hi ha una sensació de joia immensa abraçant tot el meu ser, i
sobre tot, quan puc portar a terme allò que sento, servint al Pare. Sento una
sensació de plenitud i de fer allò que el meu cor em dicta, seguint les directrius
del què he vingut a fer. Per això, gràcies!
Hi ha una
serenitat en mi, sentint la Llar
en mi i la presència de la
Divinitat a cada por de la meva pell i totes les cèl·lules
del meu cos, activades i radiant l’amor de Déu en mi. Jo Sóc Déu. Jo Sóc divinitat
manifestada. Jo Sóc part de la Divinitat
Universal. Així ho sento dins meu, des de la humilitat de
saber que sense ella, jo no seria res.
Jo Sóc tot el
que Jo Sóc, ara i aquí!
Hi ha una mena
de contenció, o millor seria dir, una acceptació natural i serena del què em
passa, visc i sento.
Estic en el
vaixell que durant molt de temps he somniat ser-hi. Estic sent portat vers allò
que sento que haig de fer, i, en mig de la meva consciència adquirida m’adono
que em trobo en paratges molt llunyans als meus inicis. El trajecte ha estat
llarg, havent arribat fins aquí, on el meu ser s’ha anat enfortint al llarg de
les tempestes viscudes i sortint-me tal com ho he fet. Les meves actituds
davant d’elles, els meus pensaments, paraules i sentiments creats i sentits,
malgrat tot, han enfortit el meu ser, mantenint la calma del vendaval que vaig
haver de passar.
Ara navego
entre les aigües serenes i tranquil·les del meu procés, després d’haver-me
encarat amb totes les meves pors i el meu passat. La meva ment ara m’obeeix.
L’ego de la meva condició humana ha hagut de fer retirada degut a la fortalesa,
fermesa i humilitat de l’obertura del meu cor. Ara estic en mig del vaixell
veient com va lliscant, obrint-se pas entre les aigües del meu camí. Hi ha sers
de Llum en el meu vaixell. Hi ha entitats celestials que vetllen per mi,
guiant-me i protegint-me al llarg de tot el trajecte. Al timó veig a Jesús com
a part de mi, com si fos, alhora, Déu qui em portés.
Visc moments
de sentir la saviesa en mi pel fet d’haver viscut. Sento la plenitud,
l’expansió interior del meu ser i la plena Unicitat amb la Llar , el lloc d’on
procedeixo.
Sento pau i
amor, tant en mi com aquí on sóc, en tot el meu vaixell i allà on sigui,
sempre, en tot moment, envoltat per
aquestes lluminositats que m’han anat acompanyant tot aquest temps. Ara ja som
Un. Allà on sigui, elles hi seran.
Accepto,
observo y gaudeixo d’aquests instants de saber de mi i recordar qui sóc.
Accepto els
moments actuals d’espera conforme allò que se m’ha estat informat, així serà.
Com gaudeixo
de cada oportunitat! Sento l’alegria en mi vessant per tot el meu cos. Sento la
joia de servir a la Font
i les presències de tota la Llar
amb mi. Em sento enlairat per moments, assegut aquí on sóc.
Veig, cada
vegada amb més claredat les energies del meu entorn i d’aquells que són a prop
meu. Veig els estancaments, la decisió presa de no voler adaptar-se als nous
temps, així, com la d’aquells que han decidit dir un SÍ! ben fort per a deixar
que la nova energia abraci els seus sers. Veig la degradació de la negació en
un mateix i l’esperança en aquells que es responsabilitzen de les seves
vides.
Em sap greu el
dolor creat per un mateix, perquè tots som divinitats, necessitant ser activada
per la nostra intencionalitat, malgrat alguns no ho vulguin fer.
Em sap greu el
dolor manifestat per alguns, sabent que aquest no és necessari i que si hom
volgués, aquest podria arribar a desaparèixer. Em dol veure com sers estimats
decideixen patir i debilitar-se, tant física com espiritualment per no voler
ser ells. Ells m’ensenyen a estimar, a
acceptar-los amb les seves decisions, perquè així ho han decidit.
Acceptar el
dolor dels altres, el patiment i el desconcert de la ignorància és una de les
proves més dures de la
Mestria.
He arribat a
un punt on el meu amor és en ells, malgrat les diferències vibracionals, estant
allà per quan necessitin una mà on agafar-se, malgrat a vegades me l’han
demanada, i quan les he donada, no han volgut fer res per a canviar qui són.
Ells m’han ensenyat a estimar incondicionalment, sense voler intervenir per a
canviar-los ni convèncer-los. Ells m’han ensenyat a no intervenir sense ells estar
preparats. El meu cor sent compassió per tots ells i fan que la tendresa
floreixi en mi acceptant les seves situacions malgrat no em veuen com qui sóc
en veritat. Els filtres dels seus sers han distorsionat qualsevol visió de
qualsevol persona que els envolta. Els seus cors s’han tancat de tal manera,
pel dolor viscut, que han triat un camí d’autisme voluntari, allunyant-se de la
realitat d’aquesta dimensió on som, mantenint-se fortament arrelats, alhora, a
una energia de dualitat enfortida.
He après a
acceptar des de la confiança, l’amor, la serenitat i la saviesa del veritable
sentit de la nostra existència.
Per aquells
que em van criar i han compartit la meva vida d’infant en el sí de la mateixa
llar, han ignorat el veritable ser que sóc, rebutjant tota declinació de part
meva amb una mà amiga que els podia enlairar més enllà d’on arribat. El dolor
els envaeix. Les seves vides semblen estar en una rutina i carrers sense
sortida plens de foscor, desconcert i sense sentit.
He après a
viure en aquest ambient sentint la pau i l’amor del meu ser dins meu i
respectant a tots aquells que han negat la vida des del cor. No pretenc
convèncer-los, senzillament ser jo i, si ha de ser, em trobaran per a obrir les
portes del camí cap a l’amor.
He après a
estimar-los en la distància, això, com ja he dit abans, és una de les proves
més dures per a un Mestre, veient com pateixen i no volen fer res per a canviar
la direcció dels seus passos. Sé que algun dia les seves divinitats també
despertaran, i llavors, allà tots ens trobarem. Ells seguiran el seu camí, i
des del meu cor, jo seré amb ells. El meu Amor els abraçarà, com ara, en la discreció
i el respecte.
Sí! sento la
joia i l’alegria de servir a Déu en mi. Sento com cada vegada més, ell es
manifesta a través meu, sent jo, alhora, Un amb ell i ell, jo.
El vaixell
continua seguint el cabdal d’aigües plàcides del meu interior, trobant més
oportunitats per a servir qui m’ha portat fins aquí. Només la Llum , l’Amor de la nostra
essència pot materialitzar el món i l’obra per la qual hem vingut en aquest cos
fins aquests moments de la història del nostre procés.
Confio i em
deixo anar a les mans de qui m’ha creat.
La meva fe
enlaira el meu ser.
Sento, sento i
sento el que sento, sent aquest sentir d’altres dimensions a la que ens trobem.
La intensitat no es pot descriure, sí el que se sent, i el que sento és AMOR,
UNICITAT, JOIA I ALEGRIA.
Per a tot
això, Gràcies!
1 comentari:
Gràcies Jordi per viure tant obert.
Dius que la teva ment ara t'obeeix.... com es fa aixo? he passat per moments on principalment sentia, i ara estic en un moment on bàsicament penso. I penso, i penso... i m'atabala! i es barrejen pors i pensaments negatius que rebutjo pero tornen com desafiant-me, com volent-me fer sentir dèbil i vulnerable a ells. Necessito saber per on començar.
Un altre tema, les persones estimades que pateixen i no veuen el "camí"...dius que no volen, i crec que potser no poden, o no saben...hi ha escepticisme....i l'època en que van arribar aqui no era tant conscient com ara (i el que falta) parteixen d'una base molt diferent però certa també. Més "realista" diguem, en un plànol en que dos més dos són quatre...no en un plànol en que dos més dos o mil més mil.....tot al final suma UN. A nivell teòric la religió sempre ho ha dit, però era un coneixement mental no aplicat a la quotidianitat. Ara en som molts que ho apliquem. I ells, els que no ho viuen (potser ho senten!) ho manifesten d'una manera més pràctica i de peus a terra, estimen, dónen molt (quan t'han donat oi?) els seus esperits són elevats però tenen molt els peus a terra....que tampoc és dolent ja que sóm aqui i ara! és d'apendre. Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada