Hi havia una vegada una ànima encarnada. La vida que vivia era segons la seva creació des del seu interior.
Una vegada, dins del seu procés, l’univers va fer que l’activitat que feia fins llavors, deixés de fer-la, no arribant a tenir cap sortida ni cap proposta de les que feia. Això va fer adonar a aquest ser, el fet que no era el moment per a continuar fent el que feia. Així que, ho va acceptar i va deixar de proposar per a poder fer la seva activitat. En algun moment va posar-se en contacte amb algú per a veure la possibilitat de continuar amb el que feia. Però res. Cap resposta va rebre d’ells.
Això va fer que a la seva memòria vinguessin unes imatges, uns records conforme la seva darrera activitat en els darrers temps, sempre havien vingut soles, sense que ell intervingués. Llavors va entendre que tot el que necessités, li vindria. Va acceptar plenament la seva situació i va deixar de buscar i moure’s per a poder fer el que sentia.
Des d’aquell moment tot el que necessitava, li arribava i estava al seu abast. Va deixar de moure’s i de buscar i buscar per a veure on anar i fer. Va deixar de moure’s fins que hagués aconseguit el que volia, com havia fet fins ara. Per més que es movia, no ho aconseguia, en canvi, tot el que necessitava, li arribava.
La vida ens dóna tot allò que necessitem, no el que volem. Per a viure, no cal moure’s i anar d’aquí cap allà fins trobar el que volem, perquè no sempre ho trobarem. L’ànima d’aquest ser va començar a fluir per la seva vida com no ho havia fet fins llavors. Llavors, tot el que necessitava i fins hi tot en moments determinats que desitjava, se li concedia.
La vida no és dura ni has de posar al màxim de tu mateix. Si que és cert que has de posar de la teva part, però no per aconseguir el que vols, sinó per a arribar a sentir i ser aquell qui en veritat ets.
L’èxit i la prosperitat no depenen de fer i fer constantment, cansar-te cada vegada més, sinó anar al teu interior, sentir la teva essència innata i adonar-te que la prosperitat té una llavor que s’ha de regar: el sentir-se agraït per tot el que tens en aquests moments, per cada dia que vius i per tot el que se’t dóna. Quan la preocupació de voler i voler desapareix de tu, llavors, és quan comencem a donar passos per a obrir la porta que sempre hem tingut davant nostra però que mai ens hem adonat d’ella. Al creuar-la rebrem el benestar que sempre s’ha desitjat.
No és qüestió de voler i voler, sinó d’acceptar el que tens en cada present teu.
No rebem el que volem, sinó el que necessitem.
Cadascú ha vingut a aquesta vida actual pel seu procés personal, i per portar a terme una missió concreta que no està relacionada amb lo terrenal, lo material, sinó amb l’espiritualitat, el procés evolutiu d’aquest món on es troba, i en el seu procés personal.
Quan l’ànima d’aquesta història es va adonar de tot això i ho va posar en pràctica en cada present del seu procés, va ser quan va començar a sentir un gran benestar interior, una pau que no l’havia sentida fins llavors; i també, el sentit de la veritable vida, i no la que li van inculcar.
Tot té el seu sentit. A partir de llavors, només acceptava, aprenia i res li va arribar a faltar, perquè estava sent i vivint segons aquell qui en veritat era.
Així succeeix amb tots els sers encarnats quan deixen de voler i voler.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada