Una vegada un mono s’adonà d’un animal que no havia vist fins llavors: un cargol. El va estar observant sense que ell s’adonés durant un tempos, fins que un dia se li va apropà i l’agafà amb la seva mà esquerra i l’enlairà fins quasi a l’alçada dels seus ulls. El mirà fixament i li digué:
- Gràcies per la teva presència. Ella m’ha ajudat en el seu moment a adonar-me i entendre el per què de la teva closca.
El cargol mirant-lo li digué:
- Tots tenim la nostra closca per a anar al seu interior i connectar amb la serenor i l’acolliment del nostre ser. Quan veus que el teu entorn no coincideix amb el que tu estàs sentint, no hi ha com anar al teu interior, per a sentir la veritat innata que tots tenim.
Llavors el mono li digué:
- Quan vaig entendre el per què quan feia molt de sol anaves al teu interior, quedant en ell fins que la humitat del cap vespre o la pluja fessin presència; o quan el teu entorn ja era l’adequat per a tu; llavors em vaig adonar que el que es troba en el nostre interior és el que ens fa entendre la vida i viure-la segons aquell qui som. Des de llavors, mestre – digué al cargol -, la serenitat i el benestar s’han establert sempre en mi.
Dit això, el mono el tornà a deixar al terra i contemplà novament, veient avançar al seu mestre espiritual.
Dins de cadascú es troba la cova celestial per a poder veure la Llum, y el poder sentir la Serenitat i la nostra veritable essència: l’Amor. Llavors, la vida et mostra el seu sentit, més enllà del que es veu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada