L'alegria de ser nen

Hi havia una vegada, d’això ja fa temps, molt de temps, un camí transitat per tota mena d’ombres, de tots colors, grogues, roses, marrons, alguna que altre de blanca i la majoria de color gris. Totes elles passaven cada dia per aquest camí, on una eruga s’ho contemplava des del trenc d’alba. Quan el sol encara no començava a despuntar el trànsit d’aquelles ombres iniciava el que havia de ser un nou dia ple d’incògnites.

            Les formigues, els escarabats, les marietes i les llagostes podien creuar tranquil·lament aquell camí perquè ningú els podia trepitjar. Les ombres no pesaven el suficient com per perillar el món dels petits sers vivents.

La nostra eruga es preguntava d’on venien aquelles ombres i cap a on es dirigien, així que, un bon dia es va disposar a seguir-les. Com que ja sabia quina direcció prenien, ella, abans que apareguessin, ja començava a caminar. Quan ja portava una bona estona avançant, es va adonar que les ombres la passaven i es perdien camí enllà. Quan arribava a una bifurcació del camí, s’aturava i esperava al dia següent per veure quin camí era el correcte. La sorpresa va ser que les ombres, a l’arribar al mateix punt que ella, també s’aturaven i com pensatives unes creien que havien d’agafar un camí i d’altres l’altre, de manera que no totes seguien la mateixa direcció.

El  sorprenent va ser que quan s’endinsaren en el camí triat, desapareixien i la nostra eruga va quedar més desconcertada que abans.

Grans multituds d’ombres de colors desapareixien a la seva vista com si aquells camins se les empassessin al donar el primer pas. Ella finalment, va decidir-se per un dels dos i al posar les primeres potes del seu allargat cos es va trobar amb totes les ombres que havien decidit continuar per aquest camí com anaven intensificant els seus colors, fins i tot, els colors de la pròpia eruga també anaven ressaltant cada vegada més. A mesura que s’apropaven a la entrada d’una cova anaven mostrant amb més claredat els tons dels seus colors.

Una vegada dins van passar per una mena de dutxa, però no era d’aigua, sinó d’una mena de llum transparent que treia la pols de totes aquelles ombres que havien decidit arribar fins a allà. La eruga també va passar a través de la llum transparent.

Totes les ombres s’havien aturat en un gran espai i en filera perquè una per una, havien de rebre alguna cosa per part d’una llum molt intensa, clara i brillant que havia a la dreta i al començament de la filera. Quan les ombres arribaven a l’alçada de la gran llum blanca, semblava com si escoltessin el que la gran llum els deia, alhora que els donava alguna cosa.

La nostra eruga es va voler apropar una mica més per a sentir el que deia a cadascuna i poder també veure què els hi donava. Quan les ombres ja havien rebut l’obsequi d’aquella llum, llavors tornaven a desaparèixer al voler donar el següent pas com en la bifurcació del camí. Les ombres anaven desapareixent però amb la mateixa seqüència, d’altres s’anaven incorporant a la filera.

A mesura que la eruga s’anava apropant cap a la gran llum blanca, en un moment determinat, aquesta semblava com si es girés cap a ella  i aquesta quedà quieta, com paralitzada.

- Vaja, m’han vist. Ara em trauran  d’aquí – pensà.

La eruga tingué la sensació com si la gran llum la convidés a posar-se a la filera i arribar a ella. Amb tota serenitat, la llum continuà amb la nova ombra que s’havia apropat i, a l’igual que amb totes, semblava dir-li algunes paraules i li donà alguna cosa que la eruga encara no va poder distingir.

Ja només li quedaven tres ombres davant d’ella i va poder observar com cada ombra, després de sentir i recollir el que se li havia dit i donat, semblaven fer un somrís d’agraïment i alegria, i al voler donar el primer pas per a continuar, desapareixien. A mesura que s’apropava la eruga, anava sentint una gran tranquil·litat i emoció perquè s’adonava que alguna cosa important se li havia de dir i donar. Ja només li quedaven dues ombres, quan va voler mirar enrera i es va adonar que, com ella, un petit cérvol encuriosit havia passat per la dutxa de la llum transparent. Se’l veia poruc però prou encuriosit per a veure com acabaria tot. De sobte, va tocar a la ombra que tenia davant i no podia escoltar res ni poder veure què se li donava, ara bé, si va poder adonar-se de la alegria immensa de la transparència que tenia davant seu com si allò ho hagués estat desitjant fa temps i ara hagués arribat el moment. Amb l’intent de voler avançar, la ombra va desaparèixer i com art d’encanteri l’eruga es va trobar davant d’una llum blanca intensa i amorosa que l’envoltava i li donava caliu i seguretat. La pell se li eriçà i va tenir la sensació que sortia del seu cos i es convertia en un animal volador, ple de colors vius i meravellosos, d’una bellesa indescriptible i que aquesta ja la tenia ara en el seu interior i que més endavant sortiria perquè mostraria a l’entorn on estigués la il·lusió, la alegria i la esperança de viure i que sense ella, la vida no podria continuar. La eruga va tenir la sensació que ella no era el què representava i que de dins d’ella sortiria la bellesa més bella mai imaginada per un insecte. Va rebre que encara que ara es desplacés pel terra, algun dia volaria per l’aire i que allò que ara és, només representa un pas per a arribar a mostrar el seu resplendor en el seu estat més pur i que en la seva nova etapa seria una brillantor de colors en el firmament.

Va sentir com si l’abracessin amorosament i li preguntessin si volia continuar el camí i mostrar-se tal com se li havia dit, però alhora com si li haguessin fet veure en una pantalla imaginària el que hauria de ser la seva vida a partir d’aquell moment. La eruga es va alegrar i va fer una mena de somrís per lo contenta que se sentia pel que seria d’ella a partir d’ara. D’una manera que no es pot descriure, la gran llum li va lliurar els colors que necessitaria per a vestir el seu nou cos i els introduí dins d’ella. En aquests moments la nostra eruga va sentir la immensitat de la creació i es va veure acompanyada per una altra llum dolça que la convidava a seguir-la. Així ho va fer.

De sobte, es va trobar com la ombra que tota la estona havia estat davant seu, es convertia en la essència d’un nen i aquest es va ficar dins del cos d’un nadó que acabava de néixer. Immediatament, el nadó va fer un somrís i es va il·luminar. Una nova vida havia aparegut a la Terra.

Abans de donar el següent pas, la eruga va voler preguntar a la llum que li feia de guia:

- Escolta, què hagués passat si en menys d’agafar el camí que vaig triar en la bifurcació hagués agafat l’altre?

- Que la eruga que ara ets no estaria preparada per a donar el pas de crisàlide i hauria de necessitar més temps per a arribar a ser el que has de ser.

            -  I aquestes ombres, què són? Han rebut el mateix que jo?

-  Són ànimes que han rebut el do de ser nen i poder, com tu, ajudar a donar color al planeta  on estaràs.

- També han sentit la alegria i les ganes de viure com jo?

- Sí, també.

            Llavors aquella tendra llum des d’on érem em senyalà un camp de blat i em digué :

-          Aquí et va bé?

-          Perfecte! – li respongué.

A continuació la eruga es trobà a la vorera d’un camí d’un camp de blat tenint la sensació que alguna cosa important havia de succeir-li a la vida mentre veia lluny d’on era ella, a la entrada d’una masia , un nen petit que reia i gaudia de l’aigua en aquell dia calorós d’estiu.

            Amb el temps aquella eruga va poder veure al nen des de l’aire, batent les seves acolorides ales i com el nen reia i es divertia veient-la i volent-la agafar per la bellesa que irradiava. El bo del cas, és que la ara papallona, va voler-se apropar al nen per la llum que desprenia des del seu cor. La alegria i la innocència del viure es gronxaven en aquell indret.

            La perfecció de la Creació s’estaven manifestant.