La Clau

-              Mestre, quina és la clau per a la perfecció? – li preguntà un deixeble al seu mestre.

-              L’acceptació del present – li respongué.

-              Però mestre, el present no sempre és positiu.

-              Aprèn d’ell.

-              A vegades, no depèn de mi allò que em passa – continuà dient el noi

-              Però vius, sents i penses davant de cada fet. Allò que experimentes t’enforteix i t’obra les portes d’un major bé.

-              Fins i tot quan sento dolor pel que visc?

-              Llavors és quan més se t’ofereix l’oportunitat d’enlairar la teva ànima.

-              El patir? – interrompí el deixeble.

-              No, fill! L’adonar-te que el patiment que es viu està unit a una part de tu. Obrint la porta d’aquesta part, alliberaràs part del que t’aferra a la matèria, i llavors el teu esperit s’enlairarà.  

-              Llavors cal patir per a l’Ascensió?

-              Cal desaferrar-se de tot el que t’envolta i accepta cada present com un pas més cap a la teva il·luminació. En ella veuràs la Llum del teu ser i el sentit de la Creació.

El deixeble quedà una estona pensatiu i a continuació preguntà novament al mestre:

-              Mestre! Així, l’acceptació és la clau de la felicitat?

-              I el sentir a Déu en tu, perquè tu ets part d’Ell.

El vell savi donà mitja volta i deixà al seu deixeble pensatiu amb les paraules que acabava d’escoltar.

Mentre, el noi restà quiet i s’assegué en una pedra del jardí en forma de seient. Allà estant, reflexionà sobre les paraules del seu tutor i es preguntà: com puc sentir a Déu en mi?. A continuació com si de l’arbre més proper vingués, una veu clara i ferma li digué:

-       Sent l’amor en tu i obra el teu cor.

El noi quedà en silenci. Tancà els ulls i deixà passar el temps.

Per allà va passar novament el seu mestre i veié com unes llàgrimes lliscaren galta avall del seu deixeble.

Per la tarda, es tornaren a trobar i el mestre li preguntà:

-              Has sentit a Déu en tu ?

-              Mestre, després de separar-nos m’he posat a reflexionar sobre el que m’has comentat i fent-ho, he sentit una veu que em deia que sentís a Déu dins meu. He tancat els ulls i he obert el cor, i he sentit l’amor més pur, fort i incondicional mai sentit. He vist una llum que m’abraçava i he sentit tanta tendresa, protecció, estimació que m’he posat a plorar. Aquesta Llum em deia que ella era jo i que mai he estat sol. No podia deixar de plorar, però era un plor d’amor, d’alegria, de joia, no de tristesa. (Després d’un silenci, el noi continuà emocionat parlant al mestre): Jo no era jo. Jo era Déu. Sentia la seva força, la seva pau i una comprensió il·limitada de tot el creat. Jo era molt més que el que semblo ser. No sé com dir-ho, mestre, però era immens, poderós i una Llum serena, amorosa en el seu estat més pur.

-              Què has après d’aquesta experiència?

-              Que jo no sóc jo i tot està en el seu perfecte lloc – li respongué el deixeble.

-              I què em diries de la teva vida? – preguntà el mestre.

-              Jo Sóc la vida eterna en perfecte harmonia segons la Voluntat Divina.

El mestre somrigué i li digué:

- Fill, has obert el teu cor i has sentit a Déu en tu. Que els teus passos recordin que cada pas donat et portaran a tu, visquis el que visquis.

I deixà al noi sol. El jove li va fer un somrís, va donar mitja volta i marxà content, sabent que el que havia passat li havia regalat una nova vida a partir d’ara.

El mestre es girà i veié una gran llum radiant envoltant a un noi ple de vitalitat, alegria i amb ànsies d’aprendre. Sers amorosos l’envolten en el seu caminar alegre i juganer.