Estem vivint temps on les estructures d’un passat es tambalegen,
perdent tot equilibri i fortalesa per a mantenir allò que allunya el ser humà
de la seva naturalesa.
Les creences acceptades com a mostres del passat influenciades pel
nostre ambient familiar, social, religiós i cultural s’estan debilitant i fent
que el nostre avanç, condicionat a les limitacions que provenen del més profund
del nostre interior racional, pugui ser més ràpid.
El món sembla trontollar tot ell, creant inseguretat allà on abans
havia domini o sumisió: incertesa davant els esdeveniments dels temps actuals.
Com una peça d’un trencaclosques, cadascú de nosaltres és part d’un
Tot, d’una Intencionalitat Superior a la nostra dimensió. Accedim a ser
partíceps d’aquesta Voluntat Divina, on cadascú seria la clau per a la
confecció d’un marc únic i universal.
L’aportació individual ens aproparia els uns als altres, i el grau de
consciència que adquiríssim decantaria la balança vers la Llum o la foscor,
tenint present que aquesta segona és l’absència de la primera. La ment es
decanta cap a una altra direcció que ha anat aposentant-se fins el present, i
el cor obre les seves portes per a fer-se escoltar i recol·locar a cadascú i
cada situació en el lloc que li pertoca.
Una de les situacions a tenir present és el fet del que fem a la nostra
vida: treballem o vocacionem? Busques
alguna cosa per a guanyar diner, o fas allò que sents que has de fer?
Quan el que fem és treballar o buscar qualsevol feina, t’estàs posant a
mercè d’alguna cosa allunyada del teu interior. Estàs activant el potencial del
malestar en tu. Fer qualsevol cosa per a guanyar diners, sense més que per
això, fa que el teu ser perdi poder i t’alienis amb el teu exterior. Ell podrà
amb el teu se, imposant-te unes regles i els seus hàbits, cosa que amb el
temps, et portarà a una rutina i a......., en fi, a perdre el sentit de la
realitat de la teva existència en aquesta vida. En canvi, quan fas allò que
sents en el teu cor, seguint l’impuls de la teva veu interior, llavors t’estàs
dirigint vers la realització del teu ser enlairant la teva ànima vers la
majestuositat del Gran Pla Diví.
Quan el teu cor et guia, l’activitat que realitzes és la teva veritable
vocació. Llavors, tot és possible. Pots esperar miracles a la teva vida i en el
camí que realitzis, beneficiant a les ànimes que s’apropin a tu o amb les quals
estàs.
Fer allò que sentim ens apropa més a la nostra divinitat. La vida ens
bressolarà, i en el seu moment, ens anirà donant el que necessitem. Res hem de
témer. Les portes en el nostre camí es van obrint a mesura que ens anem
apropant a elles. Segons el camí del cor, ens portarà al què hem vingut a fer,
aportant la nostra peça del puzle perquè la Confecció Divina pugui ser realitzada
tal com ha de ser.
Les nostres societats han esclavitzat al ser humà, humiliant-lo i
controlant-lo a través del treball. Les persones han acceptat integrar-lo en
les seves vides per les pors adquirides degut a la ignorància. Encara avui en
dia està sent així, amb la particularitat que, alguna cosa forta i reprimida
arrecerada a l’interior de cada membre de la humanitat, està començant a
activar-se i a mostrar a les creences adquirides fins ara, que el que va ser,
ja no serà. L’Amor en cadascú comença a
xiuxiuejar a cada individu d’aquest planeta. L’Amor trucar a la porta per a
despertar les consciències i relegar a l’ego al lloc que li correspon: al
passat. Ara ja no té cabuda. Tot i així, en tot moment es respecte el lliure
albir.
Si totes les ànimes d’aquest planeta escoltessin la veu del seu cor,
aquest els indicaria quin és el seu lloc. Si tots féssim el que sentim, ens
sentiríem útils, fent prosperar i ajudant, no tan sols a nosaltres mateixos,
sinó també, a tots els sers del nostre entorn,...a tota la humanitat. Les
classes socials es dissoldrien i la nostra vida adreçaria el seu rumb vers la
plena realització i satisfacció interior conforme estem fent allò que hem
vingut a fer, deixant-nos portar per al mà de la Gran Voluntat Divina que
dirigeix els nostres passos. La nostra vida, llavors, tindria el sentit
d’existir. Estaríem en el lloc adequat i en el moment oportú per a unir una
mica més als sers d’aquest estimat planeta.
La nostra activitat ha de ser vocacional, sigui quina sigui, no agafar qualsevol
cosa per a guanyar diner. La finalitat no hauria ser el diner, sinó la nostra
realització. La remuneració econòmica vindria com a conseqüència del que fem.
Res ens faltarà.
Treballar comportar una limitació, pel sol fet d’aconseguir un fi
material.
Si la nostra essència es troba en aquesta dimensió per a passar de la
terrenalitat a la divinitat, no creieu que ja és hora que escoltem el nostre
cor per a saber de nosaltres i quin és el camí “de tornada a casa”?
El que és vocacional prové del cor, altaveu dels xiuxiueigs de la
nostra veritable Llar i la nostra divinitat.
Que l’Amor i la Pau siguin en tu, i el teu cor guiï els teus passos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada