Atent al senyal

David es trobava novament sol, amb la única esperança de la seva presència. Esperava de nou l’aparició del que ell anomenava la Llar, amb l’únic propòsit de poder trobar la porta oberta que el portaria al seu ple alliberament, podent materialitzar la seva voluntat, coneixedor que tot el que sentia, així seria.

Novament sol davant una situació que li resultava familiar des de ja fa mesos, anys. La sensació d’un plor interior cridava a la seva porta per a ser expressat. Sabia el que representava. La sensació de trobar-se sol davant la seva vida, sense més que tot el rebut al llarg d’uns anys cap a aquí com a recolzament de la seva integritat.

David sentia que tot el que estava vivint i sentint tenia un fi. La seva humanitat reflectia el que la seva ànima alliberava: Els símptomes de l’Ascensió, havia llegit una vegada, i des de llavors, aquests s’ha anat presentant, ara un, ara l’altre, sense més actitud que el poder-los sentir i adonar-se d’on procedien. La seva experimentació i indagació de les seves presències li van obrir altres portes més enllà del tangible, endinsant-se on pocs han arribat i vivenciat. 

La seva sensació de no ser comprès per qui l’envolten, el porten a aïllar-se a la seva veritable Llar, allà on només el cor pot arribar.

David es lleva cada matí sabent que aquell dia el permetrà sentir el que hi ha en el seu ser. No sap el que li espera, però es lleva i dóna els primers passos confirmant la seva acceptació del que avui viurà.

David és un estrany en el seu món més proper. Té família, però no se sent identificat amb ella, encara que sap del paper que han representat a la seva vida. Els seus pares i germans es troben a l’altre costat de l’abisme que hi ha entre ells. Sent els patiments i dolor, però per més que s’apropi a ells, és rebutjat. Amb el temps va aprendre a mantenir-se a certa distància per a poder deixar que ells podessin seguir el seu camí. Ells se’ls mirava, contemplava i sentia la compassió que el seu cor podia manifestar. No els parlava ni comentava del seu camí, perquè era un total desconegut pels seus sers més propers.

David era un coneixedor del seu paper en tota aquesta situació. Quan es trobava sol, llavors se sentia lliure d’expressar els seus sentiments i emocions. Escrivia i escrivia segons anava recordant i sentint. Eren moments de plenitud i de sentir-se a la Llar.

No tenia una altra sortida que acceptar el que se li havia encarregat, amb el seu mutu acord, abans de la seva encarnació. Es trobava just en el lloc adequat per a poder enlairar la seva ànima en ple servei a la Creació. Va lliurar la seva ànima i tot el seu ser a les mans de la Gran Voluntat Divina, fet que va produir no poder mantenir una relació estable, ni domicili permanent, degut a l’amor que sentia en el seu interior i el que la intencionalitat divina li xiuxiuejava des del seu cor. Necessitava estar lliure de tot aferrament, possessió i amb una ànima lliure per a servir a qui l’havia creat.

Ara es trobava sol, en aquests moments on la vida es troba a un pas de creuar el llindar de la transformació. És aquest punt de tot procés on només et queda abandonar-te als braços de Déu. Ell, sentia amb força la seva Presència a cada recó del seu interior, on rebia el missatge que Ell i Ells, estaven amb ell en aquests instants d’aparent espera.

David es tancava al seu interior, acaronant el seu cor i esperant el moment, confiat amb ple convenciment que aquest arribaria.

Eren moments d’una gran solitud per un costat, i una plena sensació de Llum i Amor en ell, per un altre. Sol en el seu món físic, i ple en el món d’on pertanyia. Semblava com si només existís aquest espai subtil i etèric dins del seu univers interior. Era feliç, podent sentir la seva naturalesa en plena expansió. Sentia el veritable Amor de la seva Llar, en aquest estat de biologia.

Tota la seva vida, en aquests moments, era un sol instant. Havia après a viure plenament la seva existència en aquesta dimensió. Sabia que el seu present era el poder del seu ser, per això, quan es quedava sol es dirigia a la seva guarida interior per a sentir, percebre i veure als seus germans de la Llum.

David era una ànima d’una altra dimensió que vivia el present com quan es trobava en la seva veritable llar, per això, quan estava sol, o el seu cor li parlava, buscava sentir la immensitat del seu present per a recordar una i una altre vegada, d’on procedia i el que havia vingut a fer.

Els seus peus tocaven la terra del seu planeta, però el seu ser tenia en compta, i sentia constantment, el camí d’on procedia.

Tota la seva vida s’ha trobat sol, incomprès, no podent viure en l’estabilitat d’aquesta dimensió perquè la seva ànima així ho requeria. En el seu moment va començar a recordar, i llavors, la seva vida va semblar tenir menys sentit. Amb la seva experimentació del que li deparava a cada cantonada del seu camí, va entendre el per què de la seva vinguda i les característiques del seu ser en la forma. Quan més recordava, més distància posava amb els seus al·legats. Encara que sembli una contradicció, també més benestar sentia.

Va arribar el dia, que una vegada ja despert del seu aletargament existencial, va haver d’aplicar el que se li havia fet recordar per a poder sanar el realitzat i alliberar-se de l’acceptat, fins el punt d’haver donat el pas de el lliurament total a la Intencionalitat Divina, creadora de tota Vida. Llavors, tot va canviar. La seva Fe el va salvar.

Ara David viu en la consciència divina dins de la matèria. Sembla un més dels qui podeu trobar pel carrer, però la seva presència, la seva llum, la seva actitud i el seu amor delaten una manera de viure no convencional.

El Mestre necessita de la solitud i la mancança per a activar la seva divinitat. Els Mestres de la història del nostre estimat planeta així han viscut. Sempre han tingut allò que necessitaven per a portar a terme la seva obra, però, els temps que van viure exigien aquest guió per a fer reaccionar i despertar a aquells disposats a alliberar la seva ànima al Pare.

David és un d’aquests nous Mestres, encara desconegut per a la gran majoria, vivint a la discreció i en un segon terme, esperant el seu moment, ja establert, perquè tot estigui en el seu lloc quan ell es manifesti. El món sabrà d’ell i de la seva obra, però de moment, accepta el seu paper en la discreció perquè sap que el món es prepara per a la seva vinguda.

Accepta amb humilitat la Voluntat Divina en ell. És savi, amable, discret, comprensiu i amorós, amb una Llum que dóna calidesa i acolliment.

Ara sent, en aquests moments de solitud, els seus orígens i les vibracions que l’envolten procedents de la Llar.

David és un més de tot el Pla Diví que ens trobem. Uns activen, d’altres netegen, altres desperten, i en el seu moment, com esperant que tot es recoloqui, estan els Mestres dels mestres.

Aviat se sabrà de David. Els temps que vivim obriran les portes, trobant-se disposat per a servir a Déu a un nivell més ampli. Espera a l’avantsala d’aquest gran esdeveniment que és el Gran Despertar. El moment està previst i quan aquest arribi, un servent de Déu apareixerà il·luminant el veritable camí a seguir des de l’essència divina que hi ha a cadascú.

David espera tranquil, amb la seva humilitat i Fe, per quan vegi el senyal conforme la seva hora ha arribat. La saviesa de l’espera pacient mostra l’absolut lliurament de la seva ànima i el seu ser a les mans de qui el va crear.

Des del meu cor, una abraçada i que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres.