La quimera del diner

Fa poc vaig escoltar un comentari d’algú que es trobava sense feina i desesperat perquè no tenia diner, que li deia a un altre: “ si no existís el diner seria la persona més feliç. Llàstima que existeixi el diner.”

Aquesta persona, haig de dir, està passant tota la seva vida a la recerca d’una feina per a poder obtenir aquest diner. La seva preocupació ha arribat a extrems fins arribar al desequilibri i desestabilització interior notables. Està totalment aferrat al diner.

El món on vivim ha sobrevalorat amb excés el que entenem com a diner. Les seves vides s’han abocat a ell i han arribat a dependre exclusivament d’ell. Quan més així ha estat, més aferrats s’han trobat a ell i més dependència han adquirit, arribant a l’extrem que sense ell, es troben totalment perduts i a mercè de l’imprevist i la seva ment.

Les seves pors els corroeix, veient com les seves vides deixen de tenir el valor que tenen de per sí, i tot això, senzillament, perquè veuen com el diner no els arriba per a les seves necessitats bàsiques moltes vegades.

És un cercle sense parar i no saben com aturar-lo. A més preocupació, més dramatisme, a més dramatisme, més indefensos es troben, i a més indefensió, més infravaloració i sensació de no ser capaços de refer les seves vides i viure. Les seves pors frenen tota il·lusió perquè aquesta la sotmeten al fet de tenir diner. Tot el ser es desmorona i entra en un estat de decaïment, moltes vegades, fins a tocar fons. El victimisme amb el que s’han vestit els apreta i no els deixa veure clar.

Primer sobrevaloren el que no és, i després, degut també, a la societat que es troben, culpabilitzen a aquells que la dirigeixen per no fer res al respecte, quan la veritable essència del que ens succeeix es troba a les nostres mans, en el nostre interior. Nosaltres podem girar la situació i no veure-la des de el sofocament i la por, sinó, des de la responsabilitat i una actitud de valoració vers el nostre ser, visqui el que visqui.

Ens trobem en temps on les estructures socials, polítiques, econòmiques, religioses, i fins i tot culturals, s’estan debatent entre el subsistir o la renovació. Tot es tambaleja. La dependència que el ser humà ha creat amb tot el seu entorn ha arribat al límit de l’allunyament de la nostra ànima. És necessari que tornem al camí del sentit pel qual estem aquí. Ens hem allunyat de la nostra direcció i hem d’adreçar-la per a poder viure segons el nostre cor.

La nostra ment no ensinistrada ens ha portat a un extrem on ja no és possible viure així. Les pors, els egos i les creences establertes per una societat intel·lectual, basada en una ment racional ha distorsionat de tal manera la realitat que ha arribat al punt de dir: “Prou! Fins aquí hem arribat!”. 

El ser humà s’ha posat a mercè d’una dependència a alguna cosa petita, sense valor, que és un tipus de paper i monedes. Aquests elements han canviat la vida de milions i milions de sers, perdent el rumb del seu nord.

Quan posem la nostra vida a les mans d’alguna cosa insignificant com són unes monedes o un paper imprès, és que hem arribat a nivell molt baixos d’autoestima.

Quan ens centrem en adquirir més diner en menys de més pau i felicitat, llavors és que alguna cosa no està funcionant, i això, la nostra veritable Llar i els nostres germans de la Llum ho han vist i ens han respectat.

Ara ha arribat l’hora d’adreçar la nostra direcció. On abans hi havia ment, ara hi ha que deixar espai al cor.

On havia una atenció posada al nostre exterior, ara es comença a centrar en el nostre interior.

On havia una identificació amb el nostre entorn, ara una rebel·lia per a ser nosaltres, com sers individuals i únics. Reafirmar la nostra identitat ens va enfortint cada vegada més i unint els uns amb els altres.

Tot el sistema basat en propietats i creences basades en l’adquisició de bens materials i acumulació de diner comença a quedar obsolet, despertant les consciències i fent veure als sers humans que l’important és invisible als ulls físics. Per a això, els aferraments a lo terrenal ha hagut de sacsejar-se per a començar a dubtar de l’il·lusori segons la nostra ment i les creences adquirides per voluntat pròpia.

Estem a l’hora del Gran Despertar. Tot es sacseja, s’esquerda, removent-se els ciments del que va ser per a instal·lar i fixar uns de nous més en acord a la nostra veritable essència.

El que estem vivint en els nostres dies d’aparent caos i suposades adversitats, només és fruit de l’amor que la Llar irradia vers nosaltres. Hi ha ànimes que han pogut despertar abans que els altres, i aquestes ajuden que d’altres també ho facin. Una gran cadena amorosa ens està unint des del cor per a fer caure la quimera d’alguna cosa irreal, només fruit de la nostra ment no controlada i creada per unes pors adquirides voluntàriament.

El que sembla tristesa, només és el fi del que va ser.

El que aparenta un desordre mundial i caos, només és la recol·locació dels nous pilars. 

Res és el que sembla davant el ser humà vivint una experiència en la matèria. Res!

És necessari passar per on estem passant on alguns podem haver trobat un racó on estar i res ens falta, i d’altres, el sentir-se totalment desemparats per no saber què serà d’ells demà; al no tenir res i sentir-se totalment atrapats per una onada del que anomenem “crisi”.

Tot té un fi.

El que vivim ja no depèn del nostre exterior, sinó del nostre interior. A l’obrir les seves portes ens trobarem amb un ser totalment nou que ignoràvem que existís dins nostre. A l’arribar a ell, llavors, ja no voldrem tornar enrere i ser com érem. El canvi començarà en nosaltres, i quan així sigui, la vida, la nostra vida canviarà. Les percepcions seran diferents i la nostra actitud davant la vida, també.

L’objectiu s’haurà aconseguit: fer que el ser humà vagi al seu interior per a instaurar una nova terra i una nova humanitat.

Tot el que succeeix té un fi superior: l’amor, l’equilibri i el respecte entre els sers de la nova terra i el nostre estimat planeta. Llavors, l’essencial es postrarà davant de tots, prenent el paper que li correspon i la nostra ment es relegarà a un segon terme per a obeir allò que el nostre cor li dicti.

L’important es troba dins de vosaltres. Aneu al seu encontre!

Llavors, tot ho obtindreu, perquè us adonareu que sempre ho heu tingut.

Que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres.