No importa les pors que puguis arribar a tenir. No importa quines pors tens i les seves intensitats. Tota por és fruit de la no comprensió i el no coneixement del desconegut, o del resultat a obtenir. La por només és fruit d’un passat, pertanyent a la nostra ment, no al present. El cor protegeix el teu ser a l’escoltar-lo i sentir-lo. Quan posem l’atenció en la veu del nostre interior, cor, res hem de témer, perquè el que pots arribar a percebre, “veure” o sentir, pertany al present, i aquest no anticipa les possibles “irregularitats o anomalies possibles” que poden arribar a esdevenir. La teva ment sí.
Les pors pertanyen a un passat viscut des de la manca d’aplicació del teu empoderament. Quan arribes al present, tens amb tu el pes del teu passat, i aquest, et pronostica el que “segurament” et succeirà, tenint en compte el viscut en el seu temps. Tu erets d’una manera i les circumstàncies unes altres. La teva ment vol fer-te veure que sempre és el mateix i així serà, sense tenir en compte que l’individu va canviant i les circumstàncies, com el planeta, també. Ara no és l’ahir. L’ahir no serà el futur. Tu ets present, i el que va ser temps enrere ja no té cabuda a l’ara.
Les pors adquirides van ser fruit d’un no coneixement com a ser.
La por desapareix amb la comprensió espiritual.
El no conèixer-se implica una actitud de víctima degut que l’aprenentatge de generacions sobre “les limitacions” del ser humà va deixar petjada en el nostre ADN. Realment érem sers limitats en el moment d’adquirir la por? Hagués servit d’alguna cosa el tenir el coneixement sobre un mateix al trobar-nos amb la situació? Hagués servit d’alguna cosa?
El ser humà està canviant degut a la presa de consciència espiritual que va adquirint part de la humanitat. Aquest canvi de consciència fa canviar (enlairar) les energies de cadascú i el planeta. És com un bàlsam d’empoderament per a tot aquell que es predisposi a obrir el seu cor i endinsar-se al seu interior per a connectar amb la seva veritable essència i el veritable món al qual pertany.
En el present, totes les pors són fictícies, il•lusòries, degut a la aprehensió sobre un possible resultat a obtenir. És aquesta la millor actitud a mostrar pel nostre ser? On es troba l’Amor davant una predisposició d’aquesta índole? Senzillament, no existeix. Quan deixem que la fictícia por en el nostre present es manifesti, estem delegant la nostra essència amorosa al cubell de la brossa. Quan hi ha temor a la nostra vida, no hi ha Amor, i si deixem que l’Amor es manifesti, llavors no hi ha temor.
Les pors són una manca d’amor en nosaltres. A més pors, més desconeixement hi ha del nostre ser. El nostre potencial espiritual està enterrat per decisió pròpia amb els ciments d’un passat inexistent en el present, insistint que prevalgui. És una actitud coneguda, encara dolorosa, i per tant, familiar. El familiar ho acceptem encara que no sempre sigui el correcte i amorós.
On es troba la teva responsabilitat davant la teva vida en situacions com aquestes? Senzillament, amagades en algun armari del passat.
El no saber ens confon a vegades.
El no saber ens limita.
Quan sabem, llavors ve la comprensió i l’empoderament.
Les pors desapareixen amb la comprensió espiritual.
Sabent qui ets tu, obriràs les portes de la teva realització i la manifestació del Déu que hi ha en tu.
La teva divinitat truca a la teva porta per a ser mostrada i expressada a la teva vida.
Ha arribat l’hora que els deus humans compleixin amb el Gran Pla Superior establert per a aquest racó de l’univers anomenat Terra (Gaia).
L’alliberament de les pors permetrà enlairar a les ànimes dels sers humans que estan vivint una experiència en la matèria.
Desperta la teva consciència i deixa que el Déu que ets es manifesti majestuosament al món.
Res hem de témer, perquè res pot amb la nostra divinitat. Som Déu en la forma.
A major comprensió espiritual major grau d’evolució de la nostra ànima. Allò que va ser, ja no té perquè ser, perquè la teva capacitat de decisió en el present pot obrir el teu cor, escoltar-lo i donar-te compte que res has de témer.
Només existeix l’Amor. Només existeixes tu amb la teva divinitat.
Deixa que es manifesti i obre’t a la vida, a tot, a tots, a la Llar a la qual pertanys i sempre ha estat al teu costat, encara que l’hagis oblidada i no escoltar la seva guia.
El teu veritable ser espera el moment per a tornar-se a manifestar com quan encara no et trobaves a la forma.
L’Amor permet que la Llum s’imposi i la foscor desaparegui per sempre del ser humà. La por és la foscor de la ignorància.
Tu ets Amor i Llum.
Deixa que et teu cor et guiï.
Tot va bé. Tot està bé.
Et beneeixo amb el meu Amor, estimada divinitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada