dijous, 20 d’agost del 2020

dilluns, 17 d’agost del 2020

Trobada del deixeble amb el mestre

 

           

             Una vegada, un deixeble que ja portava temps amb el seu mestre, li va dir:

-         Mestre, tinc por.

-         De què tens por, fill?

-         De continuar avançant.

-         Per què?

-         Perquè no sé què passarà.

-         Per això tens por?

-         Sí, mestre. No sé amb qui em convertiré. Ara em sento desconcertat i no em fa sentir bé.

El mestre mirant-se’l compassivament li va respondre:

-         Creus que el que has viscut ha valgut la pena?

-         Sí, mestre.

-         Per què ho has viscut?

-         Per què creia que era el millor per a mi.

-         Vols continuar el camí que vas començat?

-         Sí, mestre.

-         Doncs, de què tens por?

-         No ser com acabarà tot això. En aquests moments no tinc res clar.

-         Ara ets tu?

-         No del tot.

-         Et sents millor amb tu?

-         Sí, mestre.

-         Doncs no tinguis por de continuar seguint allò que el teu cor et dicta, perquè encara et portarà més a la teva  essència.

-         Però no sé que em passarà a partir d’ara. Veig que unes portes se m’estan obrint i no sé si travessar-les. Dubto si realment és el meu cor qui em parla o les meves pors.

-         Amb qui creus que et pots convertir?

El deixeble, després de rumiar-s’ho una estona digué:

-         En algú millor.

-         I per això tens por?

-         No d’això, mestre, sinó en no saber si és el camí correcte.

-         Què és el que t’ha impulsat fins a aquí?

-         El pensar que podia aconseguir allò que volia  i els moments de benestar que he anat sentint en el procés.

-         Què creus que has de fer a partir d’ara?

-         Suposo que continuï, però no ho tinc del tot clar.

-         Doncs no tinguis por perquè ets una Llum en el lloc on vius i un bàlsam per a tots aquells que es troben distrets i desconcertats del teu entorn. Quan deixis que la teva divinitat es manifesti dins teu a través del teu cor podràs sentir la saviesa de la plenitud.

Després d’un silenci, continuà dient:

-         Creus que has de tenir por?

-         No mestre, perquè en el fons, hi ha alguna cosa dins meu que em diu que no tingui por.

-         I des del cor què hi veus?

-         Llum, molta Llum i Amor.

-         D’això tens por?

-         No.

El mestre donà mitja volta i s’anà amb una expressió serena i bondadosa.

 

dilluns, 10 d’agost del 2020

Ser diferent

 

 

-         Mare, tu no ets com les altres mares – digué un nen estant a casa amb els seus pares.

-         Què vols dir, fill? – li preguntà la mare.

-         Tu no ets igual.

La mare es va apropar més al nen i s’assegué al terra, al seu costat, mentre aquest jugava a la moqueta del menjador.

-         En què sóc diferent? – li preguntà.

-         No parles igual que elles. Sempre m’estimes.

-         Sí, t’estimo, i els altres pares també estimen als seus fills.

-         Però tu ets diferent. Estimes diferent.

-         T’agrada com t’estimo? – preguntà la mare.

El nen la mirà i fent un somrís amb una expressió d’alegria, assentí amb el cap mentre deia:

-         Sí!

-         Què fan elles que jo no faci, o què faig jo que, segons tu, elles no fan?

-         Tu no crides i això m’agrada. (Després d’una petita pausa, continuà): A vegades estàs callada i sento que estàs molt bé i jo, llavors, també em sento molt bé. I m’agrada.

-        

-         Tu no t’enfades i m’expliques les coses bé. Jo les entenc. I més coses – diu mentre continua jugant.

-         M’alegro fill. Sempre vull el millor per a tu. Tots els pares i les mares volen el millor pels seus fills.

-         Sí, però els tracten com a nens petits.

-         Clar, i ara tens 4 anys!

El nen mirà a la seva mare i assentí amb el cap. Llavors la mare precisà:

-         Quatre anys i mig!

-         Tu saps el que vull dir – respongué el nen.

-         Per a mi – continuà la mare – el més important és el respecte i l’estimar-te.

El nen la mirà i es quedà quiet escoltant-la.

-         Estimo y valoro la teva ànima. Tots tenim una aquí a dins – assenyalant el pit - ....i vol volar. Jo vull que la teva estengui les seves ales tant com puguis i volis molt alt i m’agradaria que ho féssim junts.

-         I a mi també. M’agrada volar. I em sento bé.

-         Amb mi?

-         Si! – respongué el nen. I amb el pare!

La mare continuà estant al seu costat i el nen mirant-la, escoltant les següents paraules:

-         El més important per mi és sentir-te feliç, content, i veure la teva cara cada dia. M’agrada quan et veig,....i em poso contenta. Em fas sentir bé i m’ho passo molt bé amb tu. Sí!, m’agrada jugar amb tu a l’amagatall i fer els trencaclosques i sortir junts amb la bicicleta. Estic molt contenta – continuà dient la mare – que hagis nascut a la nostra família. Ets un àngel.

-         El meu altre Pare em diu que tu també ho ets.

Mirà al seu fill i somrigué, entenent el que li deia. A continuació digué:

-         T’estimo fill. Vine! – digué apropant-se més a ell i donant-li una abraçada.

-         Jo també t’estimo mare.

Després de l’abraçada i sentir la calidesa de l’altre, el nen preguntà:

-         Mare, els altres pares també diuen que els estimen (als seus fills)?

-         Suposo que a la seva manera – respongué.

-         Veus?, això és el que volia dir abans.

-         Abans?

-         Sí!, que tu ets diferent.

-         I el pare, que és diferent també?

-         Ell és com tu.

-         T’estimem fill.

-         I jo també.

dijous, 6 d’agost del 2020

Fent allò que se sent

Voldria avui compartir amb tots vosaltres una història real, on quan algú actúa segons el que sent dins d'ell, la vida es converteix en la seva aliada.

A tots, una abraçada.

                                    ...................................


- Lo normal sería que estuviese usted muerto.

- Sí, la verdad es esta.

- Y... ¿qué le salvó?

- El juicio final.

- ¿Qué quiere decir?

- Que fui consciente de que iba a ahogarme, y ser consciente me salvó.

- ¿Cómo es posible?

- Los surferos se ahogan porque luchan y se agotan. En el instante final, yo decidí no luchar: acepté que moría, me entregué... Y viví.

- ¿Es usted surfero?

- Sí, impartía clases de surf en la isla canaria de Fuerteventura.

- ¿Allí sucedió lo del ahogamiento?

- Aquella mañana caminaba por una solitaria zona costera de dunas y acantilados...

- ¿Qué hacía ahí?

- Volvía en mi todoterreno de la primera noche con una chica, después de haberme separado de mi novia... y ahí vi el camino.

- ¿Qué camino?

- Uno que conduce a ese lugar formidable de dunas, con las mejores vistas de la

isla: cierto día lo había pasado ahí con mi novia... Y sentí el impulso de volver

ahí, y di un volantazo...

- ¿Estaba solo?

- Sí, y ese lugar está muy apartado y allí no había nadie. Detuve el coche y me

puse a caminar por las dunas. Y entonces... resbalé.

- Un resbalón lo tiene cualquiera.

- Ya, pero aquella duna era fósil, dura por debajo y con una capa fina de arena:

caí al suelo y mi cuerpo se deslizó pendiente abajo...

- Ay, ay...

- La pendiente era de 45 grados. Intenté frenar, agarrarme al suelo, pero resbalaba, resbalaba... y así llegué al borde del acantilado.

- Y por debajo de usted... ¿qué había?

- Olas rompientes contra rocas, veinte metros más abajo, a plomo. Y yo quedé

colgando...

- ¿Agarrado al borde del precipicio?

- Sí, con mis manos, y con el vacío bajo mis pies. Sentí miedo, sentí que ya no

haría todo lo que hubiese querido intentar con mi vida...

- Demasiado tarde.

- Pero el miedo es bueno, ¡es amor a la vida! Te lleva a reaccionar. Y reaccioné.

- ¿Cómo?

- “Voy a caer”, pensé. No podía ver nada, sólo oír el fragor del oleaje. Escuché.

Y por la cadencia del ruido, calculé en qué momento se acercaba una ola.

Y puesto que iba a caerme...

- Ya: mejor si caía sobre una ola, ¿no?

- Eso es: me impulsé hacia atrás, y ya en el aire me puse de lado, para no caer

de espaldas. Yo elegí mi caída, pues. Sabía que tenía un 50%: o quedaba

gravemente herido o moría.

- Como lanzar una moneda al aire.

- Una vez me sentí dentro del agua, supe que estaba vivo. Quise nadar,

intenté mover las piernas, pero entonces... oí “crac” y no pude.

- ¿“Crac”? ¿Qué sucedía?

- La cadera estaba rota (por tres lugares), y la pelvis rota también.

Y la mano derecha topó con una roca: la tenía reventada como una sandía.

Y el dolor me provocaba desmayos, espasmos, gritos... Intentaba nadar

con el brazo izquierdo solo, pero no avanzaba...

- Tragaría agua...

- Sí, y cuanto más luchaba..., más bloqueos musculares y más me hundía...

Llegué al punto en que supe que no había nada que hacer, que iba a

ahogarme, que iba a morir.

- ¿Y qué decidió?

- “Moriré, y no quiero que sea gritando como un perro”, me dije.

Y dejé de gritar. Y me puse la mano izquierda sobre el corazón.

Y di las gracias por mi vida. Adiós.

- Y... ¿qué pasó?

- Me fundí a negro. Dejé de sentir el agua y deje de sentir mi cuerpo.

Y entonces... contemplé, sin filtro, todo mi vacío.

- ¿Qué vacío?

- Entendí, como hoy entiendo, que toda aquella vida mía buscando

aventuras, riesgos... era un intento de llenar mi vacío interior.

- Y me decía que se abandonó.

- Así es, y desperté flotando, con el cuerpo distendido. Saqué la cara

fuera del agua. ¡Vivía! ¡Tenía, pues, otra leve oportunidad!

- ¿Qué había pasado para no morir?

- Que si aceptas lo que hay sin condiciones, sin juicio, radicalmente...

ahorras energía, y se te abre otra opción. Y yo acepté... ¡lo inaceptable!:

que iba a morir, sufriendo y solo.

- Desde luego, es muy duro.

- Aceptación lúcida, le llamo. ¡Ya vivo así desde aquel instante!

Yo acepto. Y moví el brazo, nadé hasta la playa. Tirado, dos días

con sus noches, mis heridas ya olían a podrido...

- Iba a morir otra vez, pues.

- “¿Qué será de mí?”, se pregunta todo adolescente: a ellos se lo explico

en las escuelas, y les digo que el miedo es normal, que te ayuda a actuar.

Y yo... ¡volví a meterme en el mar!

- Pero si ya había logrado salir...

- Negocié con mi miedo: “Que me coman los peces en vez de las gaviotas”,

resolví, “y a ver adónde llego”. Dos horas después ya me hundía.

Una barca de pescadores me salvó.

- ¿Qué enseñanza extrae de esa vivencia?

- Si te angustias o dudas, ¡te hundes! Hazte responsable de ti mismo, traza

tu plan y... ¡confía! Decidir es ser libre. Y el camino que elijas solo va a un

lugar: hacia ti mismo.