Sentir la puresa de qui som

Després de caminar durant molt de temps en terres àrides i trobar-se amb sers molt diferents entre si, el viatger va decidir passar la nit en aquest paisatge on havia arribat, més proper a un semidesert que a un bosc. Va recopilar algunes branques per a encendre una petita foguera i va posar calidesa a aquell lloc cobert pel llençol estelat que el cobria com a sostre.

Apilà el recollit. Encengué un llumí, i amb el fullatge afegit va poder posar llum i calidesa allà on es trobava.

Estava sol. Es va asseure sobre una pedra i deixà que els seus ulls es perdessin davant la contemplació d’aquelles petites flames enlairant-se vers el més alt. 

En aquest estat de fixació i interiorització va sentir, no escoltar, com si algú s’apropés. A mesura que anava apropant-se a la foguera, va veure a un ser que li era conegut: el seu amic, mestre i company Jesús. Sempre apareixia en els moments més íntims amb si mateix. Sabia que era ell.

Es va apropar, somrigueren al veure’s i es va asseure en una altra pedra que havia a prop de la meva, al meu costat dret.

-        Què tal? – em preguntà Jesús.

-        Avui sembla com si tot el meu passat estigués passant davant els meus ulls i pogués sentir el viscut, però alhora, com si tot això fos ja alguna cosa que no em pertanyés, sentint aquest alliberament i jo com un simple observador que veu desprendre’s del que ja no li pertany.

-        …

-        És com si fos una part de mi que ja no es troba en mi, però que jo ho sento en el meu interior, i havent-me deixat un buit, ara aquest buit s’omplís d’expansió i benestar.

Contemplant el cel estelat faig un silenci sentint alguna cosa que està sortint de mi per a fer que Jo sigui Jo.

Estic parlant des del pur sentiment, sense termes tècnics, senzillament emanat del meu cor, tal com ho sento.

Miro el firmament que cobreix el meu ser des del més alt. Hi ha llocs existencials de vida, més lluents que d’altres. Jo els contemplo i sento qeu sóc part de cadascú d’ells.

-        El teu cor s’expandeix – em diu Jesús. És en moments com aquests, que la teva ànima sent l’alliberament del teu ser. Ella es reconforta al saber que has obert consciència de la permissivitat perquè la divinitat que hi ha en tu, el Pare en tu, pugui habitar i manifestar-se a través teu. (Pausa). Per que el Pare pugui manifestar-se en tu, necessites d’aquests moments de connexió amb el teu ser. En ell, podràs sentir aquell qui en veritat ets. Jo també vaig necessitar de la solitud per a sentir qui era i deixar que el Pare m’abracés. Van ser instants de gran fortalesa per a mi.

-        …

-        Estimat, no deixis que la impaciència es mostri davant teu. T’has allunyat de tot raciocini, i no has deixat entrar en el teu camí la terrenalitat com a sostenidor primordial de la teva vida. no és això l’important en el camí. Tu ets el camí. El Pare és el camí. Deixa que es mostri en tu. Sent-lo en el teu cor!, i sabràs què fer a cada instant de la teva presència actual.

En aquests moments es crea un silenci en mig de la nit, sentint la pau, l’amor intens de la nostra essència, la deixadesa en qui ens va creà, i l’absoluta sensació de pau, assossegament, plenitud i tantes i tantes sensacions, que podrien incloure’s en JO SÓC. Tot JO SÓC. No hi ha res que no pertanyi a la Divinitat a la qual tots pertanyem i som. És la dualitat per a un aprenentatge individual que ens porta a un tornar a recordar a aquell qui som per a manifestar la Voluntat Divina Superior en aquest estimat planeta d’una sola lluna.

Els nostres interiors s’uneixen per a crear un de sol. La seva presència és la meva, i la meva, Una amb la seva. El que sento en aquests moments, no puc expressar-ho amb paraules. Aquestes no existeixen per a poder-vos dir què és la plena unicitat i amor amb la Llar, i en aquests moments, amb el meu estimat amic, mestre i germà Jesús. (Em poso a plorar, al sentir el que sento). És la puresa de l’AMOR. Només Amor existeix quan nosaltres som nosaltres i sentim la Unicitat amb la Llar i els nostres germans de la llum desencarnats.

Guardo silenci. Només sento mentre vaig veient com àngels van apropant-se aquí on ens trobem. En el silenci de lo terrenal, excloent alguna que altra petita explosió de la foguera, van apareixent i descendint des del més alt del lloc on em trobo.

Tots volen estar aquí amb mi i Jesús. Quanta puresa i Amor! És infinitament profund el que estic sentint en aquests moments. El meu cos sembla no existir i els meus sentiments i sensacions més subtils, augmenten per moments.

Veig els ulls de Jesús mirant-me amb l’expressió de bondat, profunditat i donant-me a entendre que Jo Sóc ell i ell Un amb mi.

-        Deixa que el Pare et parli – em xiuxiueja a continuació.

 

(El Pare em parla sobre aspectes relacionats amb la meva ànima, sentint que no haig d’expressar-los degut que la seva comunicació és només per a mi)

 

Sento en el silenci del meu interior el missatge transmès sense so, en el més profund del meu ser. La nostra comunicació és mental, energètica, amorosa. No necessitem la sonoritat per a comunicar-nos.

-        Que es faci la teva voluntat en mi, Pare, i que la vostra presència, germans, siguin amb mi, per a junts servir a la Intencionalitat Superior de l’Univers.

Jesús em mira i em somriu, sabent que aquest gest dóna conformitat a l’expressat per mi, ara mateix.

-        Amen. Així és i serà – dic.

Sento la presència dels meus germans de la Llar i de l’Amor del Pare en mi, sabedor que sóc part d’ells i ells part de mi, alhora que em trobo novament sol davant la foguera en aquesta nit clara i plena de Llum des del firmament.

-        Gràcies – dic en veu baixa mirant la foguera mentre guspires brillants, daurades i ataronjades dansen enlairant-se com honrant i mostrant el camí del Creador, la Llar.