Quan un ser encarnat fa de la seva vida un estat constant de servei a
la humanitat, es troba sovint, en situacions on la seva sensibilitat pot
veure’s alterada.
Fa poc, parlant amb algú ple de llum, i ajudant als altres d’una manera
conscient, em deia que sentia el que patien certes persones que se li apropaven
i que el seu instint inicial era el d’ajudar-los o fer alguna cosa per ells. Se
sentia malament al percebre e dolor que aquests sers sentien en el seu
interior. Preocupada per aquest fet i per compartir el que estava sentint, em
va trucar.
Vàrem estar parlant al respecte, explicant-me el malestar que sentia i
que volia fer alguna cosa per a ajudar a algú en concret. És com si hagués una
necessitat de donar passos per a solucionar i alleugerar el patiment de
l’altre.
S’arriba a un grau de sensibilitat i percepció a l’endinsar-se en el
sender vers la connexió de la pròpia divinitat, que els coneguts com a “dons”
(tots els tenim i podem activar-los per a manifestar-los), són cada vegada més
manifestos. Percebem més. Ens adonem de més coses no supèrflues, i les
sensacions extrasensorials i intuïtives també van a més. Això fa que es capti
amb més claredat i nitidesa les energies que ens envolten, incloent la de les
persones que se’ns apropen perquè els hi donem un cop de mà en el seu camí.
Voler ajudar al tots els necessitats, i voler arribar a tots, fa que
puguis arribar a desesperar-te perquè per més que facis, no hi ha manera de fer
que l’altra persona o totes elles, puguin allunyar el seu dolor d’elles.
M’agradaria comentar aquesta situació, que apareix sovint en aquell que
vol ajudar als altres partint de la seva consciència i capacitat de connexió
energètica que pugui arribar a tenir.
Som com una font en un camí. La font està allà. Quieta emanant
l’aliment per a saciar la set del caminant que creua per davant d’ella la font
està allà pacient, estant senzillament
per quan algú pugui arribar a necessitar-la, se li apropi i begui
d’ella. Tota contenta, la font deixarà fluir la seva aigua pura, fresca i
cristallina per a tot aquell que es predisposi a saciar la seva set
d’alliberament i sanació.
Us imagineu una font que va darrera dels caminants preguntant-los si
volen beure d’ella? Us imagineu voler donar de beure a tots els que passen
alhora davant d’ella? Quina desesperació de la font!
Quina funció té la font? Estar per quan algú la necessiti pugui beure
d’ella. Sense més. Una font conscient és sabedora del seu paper, i per tant no
anirà darrera de tots els que se li creuin per davant d’ella per a dir-los que
té aigua que els anirà molt bé pel seu camí. Els viatgers ja la veuen! Ja ho
saben!
A vegades veiem o sentim que
algú està molt cansat de la vida o que té certs bloquejos, pors, resistències o
entitats de baixa vibració dins d’ell. E ser despert al servei de la Font
Superior s’adona de tot això, fins i tot, més. Realment tots volen o necessiten
beure de la teva aigua? Existeix el lliure albir, i a vegades hem de recordar
el gran paper que està exercint en el sender del no despertar dels altres. Una
situació que ens fa sentir malament, perquè la sentim en nosaltres de l’altra
persona, o ha de ser eliminada, sense més, a la primera. Us heu preguntat
alguna vegada per què experimentem el que vivim en el dia a dia?
No hem de viure amb el dolor o malestar en el nostre interior, però si
accedim a compartir la nostra vida, o part d’ella amb ell, té un sentit
superior relacionat amb la nostra ànima. No és necessari el patiment, però si
així succeeix, aquest pot accelerar el nostre procés de sanació.
Quan patim, s’activen totes les defenses del nostre ser, i tots els
mecanismes d’acció perquè puguem aprendre del viscut i entendre el per què
l’hem creat a la nostra vida. Patir ens pot arribar a empènyer vers el nostre
procés de recordar i de connectar amb el veritable ser que som.
S’ha de respectar la situació de cadascú. Existeix el lliure albir que
és la capacitat de decidir, acceptar o fer allò que volem a la nostra vida. No
sempre podem triar el que vivim, però sí el com viure-ho. Aquesta és la nostra
gran capacitat de crear una qualitat de vida u una altra. Podem resistir-nos i
negar el malestar, i llavors potenciarem encara més aquesta situació; o podem
fer-li front, conèixer-lo i aprendre de ell.
Quan volem intervenir sense que la persona ens hagi donat el seu
consentiment o no està preparada per a donar els passos vers el seu
alliberament, estarem sent un intrús en el seu lliure albir, a la seva vida, al
no respectar la seva Voluntat Superior. Ens pot saber greu quan algú pateix,
però a vegades, és beneficiós per a la seva ànima. Quan s’està preparat, un
dóna els passos per què així sigui. Demana ajuda i accepta aquesta ajuda,
donant ell, els passos que li corresponen exclusivament a ell. No podem caminar
per l’altre. No podem alimentar-nos per l’altre. Cada viatger necessita la seva
dosis d’aliment pel viatge que ha triat. No tots necessiten el mateix, ni la
mateixa quantitat d’aigua per a saciar la seva set de benestar i amor.
Els grans mestres de la història, no s’oferien altruísticament per a alleugerar
el patiment dels altres si ells no es predisponien que així sigui, apropant-se
i deixant que la seva presència, la del ser al servei de la humanitat, fes el
que hagués de fer. Tot i així, hi ha una part, i més en els temps actuals on
l’energia crística està obrint les portes perquè cadascú pugui ser el seu propi
alliberador, sanador i cuiner en el seu camí vers ell mateix.
Interferir en el sender de l’altre, volent-li alleugerar el pes del seu
passat, sense més, sense cap aportació de la seva part, no li fem cap bé. Quan
la víctima se sent víctima i vol continuar sent víctima, no hi ha ajuda
possible fins que vulgui deixar aquest paper i fer-se càrrec de la seva vida.
S’ha de responsabilitzar-se del que un crea, decideix i fa. Cadascú és responsable
de la seva vida.
Ajudar-li a caminar, podent ell mateix valer-se per sí sol però no
voler perquè és més còmode que un altre camini per ell o li solucioni la seva
situació o vida, és negar-se a ella i anul·lar-se a un mateix. Perdre
l’apoderament que hi ha en el nostre interior i no aportar el que només
nosaltres podem aportar pel nostre despertar o avanç, fa que el bloqueig que
representa la nostra situació es potenciï i ens ofeguem mes en un passat basat
en la dualitat.
Si algú vol viure un preciós dia que ens espera una vegada desperts,
hem de llevar-nos i endinsar-nos en la nova jornada plena de benediccions.
Hi ha moltes persones que ens comenten la seva situació. El nostre
impuls pot ser el de fer alguna cosa per elles, sense adonar-nos que no sempre
està de la nostra mà poder ajudar a tots els que ens ho demanen. Les situacions
són desesperants. Cert, però sempre hi ha LA
SORTIDA. Ells han de responsabilitzar-se del que viuen, i no sempre és
així. Per a ells, a vegades el millor és escoltar-los sense més, perquè no
estan preparats per a la seva sanció i quan pots arribar a comentar-los que han
de posar de la seva part, emfatitzen encara més, el seu paper de víctima i
rebutgen donar aquest pas endavant de responsabilitat. La meva experiència és
que no tots volen sanar i allunyar el dolor de les seves vides. Molts només
volen millor. Davant aquesta situació, perquè el seu aprenentatge sigui el
pactat abans de la seva encarnació actual, és per la nostra part, el tenir
present que no podem intervenir en el lliure albir. Ells estan decidint que
volen continuar així. Ens pot doldre però hem d’acceptar la seva decisió.
Una de les lliçons que vaig haver de posar més de la meva part en el
meu camí de servei, va ser acceptar que l’altra persona vulgui viure en el
dolor i el ple malestar a la seva vida, sense voler fer res per a canviar.
Sabia que el món de la Llum també estava amb ella.
Aquests sers em van ensenyar a ESTIMAR incondicionalment, acceptant-los
tal com són, sentint alhora en el meu interior, que la seva decisió enlairaria
la seva ànima per a fer les paus en aquesta vida.
Des del meu cor, per a tots
ells i pels sers que estan de servei pels altres, que l’Amor, la Pau i
l’Acceptació siguin en tots vosaltres.
Acceptar és del que més us costa dins de la vostra condició humana. 
Hi ha setmanes
que no sé si podré publicar unes paraules com ho estic fent des de fa anys. Alguna cosa en el meu
interior fa que em converteixi en observador de la meva vida i sentir la
immensa alegria, emoció i plenitud del que està succeint, tant a nivell
personal com del planeta que habitem, així com el moviment existent a nivell de
l’univers. Aquests moments em deixen meravellat del que un pot aconseguir i la
humanitat en el seu conjunt. Quanta consciència!
Sentint la teva
naturalesa veus com els camins s’obren davant teu. Res espers perquè tot és. 
