Les paraules d’avui estan basades en voler ajudar als altres quan un pot veure que algú del seu entorn ho està passant malament. El primer impuls és voler ajudar-lo perquè es tranquil·litzi i pugui establir l’ordre i la calma novament a la seva vida.
He arribat a conèixer i a saber de gent que s’ha ofert a ajudar a algú quan aquest no li ha demanat.
Moltes vegades hi ha qui dóna el primer pas per a apropar-se a un i alleugerar-li el patiment que pot estar tenint. Per això, hauríem de recordar que cadascú és responsable de la seva vida. Això vol dir que la situació que està vivint té a veure amb les decisions que ha pres voluntàriament. Hi ha qui desconeix aquesta actitud en ell mateix, però el fet d’acceptar, rebutjar o donar un pas vers una direcció concreta procedeix d’un mateix. En el seu moment va dir SI, podent dir NO, i en comptes de dirigir-se vers a la dreta, podria haver pres la direcció vers l’esquerra. Amb això vull dir que és cadascú qui prenc les decisions a la seva vida, per tant, tots som els responsables del que ens passa a la nostra vida.
Tots, també venim amb un propòsit a aquesta vida, amb una finalitat i un objectiu molt concret per a la nostra ànima. Naixem en el lloc adequat, amb la família adequada i les característiques innates adequades. Nosaltres accedim a venir a aquest món, a aquesta vida. Seguim un procés i aquest procés evolutiu ens porta a viure situacions no sempre acceptades. Això és el que ens fa aprendre i evolucionar. Això és el que ens fa conèixer-nos i aplicar aquell qui en veritat som. Quan més ens coneguem, més podrem, per nosaltres mateixos, superar qualsevol suposat obstacle que la vida ens pot posar en el nostre camí, o bé acceptar-lo des del nostre cor.
Tot això ho comento, perquè a vegades hi ha qui vol ajudar a un altre perquè no pateixi. Qui diu que l’altre persona no necessita viure el que viu per a reaccionar a la seva vida, o necessita acceptar més la vida i aprendre del que representa tot allò que viu pel seu procés?
Quan interferim a la vida d’algú sense que l’altre persona no hagi posat de la seva part, estem potser bloquejant el seu procés. Hem de pensar que tot allò que ens pot costar superar pot ser una benedicció per a la vida d’aquell que ho viu.
Conec persones que sempre volen ajudar als altres, veient ells què és el que necessita l’altre per a sentir-se bé. Tu pots adonar-te de lla seva situació, però, estàs segur que l’altra persona és conscient del que li passa? L’altre, potser, no viu amb la mateixa consciència que tu pots arribar a tenir.
Com ja he dit, he arribat a conèixer persones que han volgut sempre ajudar als altres sense esperar el consentiment de l’altre perquè així sigui. És com immiscir-se a la seva vida sense el seu permís. La meva experiència en casos com aquests, es tracta de persones que volen dedicar la seva vida als altres, oblidant-se d’ells mateixos. No posem la nostra visió vers el nostre exterior, el nostre entorn, sinó en nosaltres per a poder fer les paus amb nosaltres mateixos, sense la necessitat d’ajudar als altres sense el seu consentiment. S’estan oblidant d’ells mateixos a l’ignorar-se, amb tot el que això comporta.
Al final, quan comencen aquests “sers generosos” a anar al seu interior i conèixer-se, comencen a adonar-se de la realitat de la seva vida i la dels altres. Llavors és quan comencen a comprendre perquè algú viu el que viu i el seu significat. A partir de llavors, respecten més les situacions dels altres i permeten que visquin el seu propi procés per a aprendre del per què de tot el que els hi passa. Ningú viu alguna cosa que no hagi de viure.
En un d’aquests casos, la suposada generositat d’aquest ser, es va convertí en amor i respecte vers els altres i tot aquell que, suposadament, pot estar passant-lo malament. Tots tenim un motiu, un sentit pel fet de néixer en aquesta vida actual.
Què succeeix quan algú intenta ajudar a un altre que no ho ha demanat? Senzillament, que els resultats no arriben a ser els esperats. Quan un deixa que siguin els altres qui li solucionin els seus suposats problemes existencials, està fent que ell no compti per a ell mateix i s’incapaciti, creient-lo així perquè creu que no pot fer res a la seva vida. El paper de víctima apareix.
Quan un es nega, tot malestar és possible.
La nostra ànima no ha vingut a aquesta vida a passar-ho malament, sinó a aprendre a mostrar-se ella mateixa a través nostre. Si nosaltres no fem res per a superar el viscut, ens estem bloquejant i permetem que tot el que sigui baixa vibració, tot malestar, pugui ser en nosaltres en qualsevol moment.
Potser conegueu una expressió que diu: “No hi ha mal que per bé no sigui”. Tot, efectivament, te un sentit, fins i tot allò no desitjat que un pot arribar a viure.
No podem ajudar a algú que no ho necessiti pel seu procés, perquè la persona no estarà capacitada per a fer aquest canvi i perdurar el benestar en ell després de fer alguns canvis en ell per part d’algú aliè a si mateix. Quan depenem dels altres per a la nostra felicitat, estem tancats per a no ser nosaltres mateixos. Això és el que està succeint en el nostre món. La persona implicada ha de donar el primer pas per a acceptar els canvis a la seva vida. Si no es així, els canvis tan esperats no succeiran. Si algú no està preparat, de res serveix actuar per a ell perquè canviï. Tot canvi procedeix d’una obertura interior per a arribar a ser i viure segons un és. Si la persona està tancada, de res serveix el que pogueu arribar a fer per a ella.
Potser pugueu veure uns resultats però amb el temps, com que la persona no ha canviat, tornarà a viure amb algun malestar a la seva vida. Aquest pot ser més o menys dramàtic, desastrós o definitiu, si hom no comença a donar els canvis per si mateix i s’obre a tot lo”bo” que la vida pot arribar a donar-li. No hi ha cap malestar o alguna cosa dolenta en aquesta vida. Tot és una benedicció per la nostra existència actual. Tot té el seu sentit degut a la predisposició d’un i a les energies que irradiem des del nostre interior.
Si ajudem a algú en un moment determinat i ell no ens ha demanat que ho fem, però nosaltres donem el pas, el resultat serà nul, o bé si sembla que hagués una mena de llum en el seu camí, amb el temps, una tempesta tornarà a ell fins que aprengui i s’obri per a arribar a ser ell mateix.
Recordo una situació que vaig viure fa anys com a terapeuta. Algú assistí a una sessió amb mi. Quan se’n va anar es va sentir millor. En una segona sessió va tornar a passar el mateix, però en ella li vaig dir el que li succeïa i que ella, la persona,, havia de fer canvis perquè no tornés a succeir el que estava vivint. A l’adonar-se que ella havia de posar de la seva part, al no estar preparada, va deixar de venir a mi, mirant de trobar a un altre perquè li solucionés el que li estava passant. Ella no va voler posar de la seva part, i per tant, el que podia sanar i establir-se dins del benestar, no estava sent.
Un ha de posar de la seva part. No podem interferir en el procés de cadascú, perquè el més probable és que no es vegin els resultats volguts. Fins i tot, un pot estar creant un malestar en ell mateix per voler intervenir en una ajuda no demanada.
Ajudar per ajudar no té un sentit espiritual. Podria comentar-vos altres casos viscuts, però crec que aquest ja és el suficientment clar per a adonar-nos que és un mateix qui ha de donar el primer pas. Tot té un sentit, i per tant, el que hem de fer inicialment, és acceptar el que vivim. Després en mig d’aquesta situació, mirar de quina manera nosaltres podem donar passos per a sentir la felicitat, el benestar, la il·lusió per a viure i quins canvis realitzar en nosaltres per a estar bé, podent demanar ajuda en cas que ho necessités.
Si algú no està preparat, anirà vivint una i una altra vegada, una mateixa situació, la qual conté el fons de l’aprenentatge a realitzar.
Recordo, també, un cas greu, el qual se’m va demanar si podia ajudar a algú amb una situació molt concreta i de cert nivell espiritual. En el cas d’aquests coneguts que em demanaren que ajudés a algú sense la persona saber-ho. Ho vaig acceptar.
Va ser la primera i darrera vegada que vaig realitzar alguna cosa per algú que no estava preparat per a ser ell mateix, degut que necessitava passar per aquesta situació pel seu procés evolutiu. Em vaig adonar del per què vivia el que estava vivint aquesta persona, però no va servir de res. La persona no em va tenir en compte. Al final, prengué la decisió de no fer més sessions d’aquest tipus si la pròpia persona no es posava en contacte amb mi. Això ja seria un primer pas a donar.
Ajudar està bé i és una mostra de solidaritat i generositat per a algú que està demanant ajuda personalment. Quan no és així, pot ser que, o bé no s’obtinguin resultats, o bé que amb el temps torni a viure una situació semblant, però potser més profunda, intensa.
Un necessita viure el que viu per a arribar a ell mateix si volem interferir en el seu procés, no li estem ajudant, sinó a prolongar el dolor en ell. És un mateix qui ha de donar el consentiment per a aprendre del viscut.
Tot té el seu sentit a la nostra vida.
La nostra ajuda està disposada per a aquell o aquells que estiguin oberts de cor i accepten allò diferent a les seves creences i el seu nivell de vida. Llavors, tot és possible.
Que l’Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres.
