Hi havia una vegada un cec que
caminava amb el seu bastó per un camí de muntanya.
De cara se li va apropar un altre home que li va preguntar
quan va ser a prop d’ell:
-
Bon dia, bon home, sabria dir-me si falta molt
per arribar al poble més proper?
-
El temps suficient per a conèixer-te – li
respongué el cec.
-
Com diu?
-
Segueix el camí i a la bifurcació que trobis,
deixa’t emportar pel cor.
-
Gràcies – digué.
Quan l’home va arribar a l’encreuament de tres camins,
recordà les paraules del cec i es quedà quiet, reflexionant quina direcció
prendre.
Després de escoltar la
seva intuïció, es decidí pel que era més a la dreta.
L’home cec continuava el
seu camí, quan es trobà a una parella de viatgers que li preguntaren si faltava
molt per a arribar al poble més proper. El cec els va respondre:
-
El temps suficient per a conèixer-vos.
Els dos joves es
quedaren estranyats per la resposta obtinguda, quan li tornaren a dir:
-
Perdó, com ha dit?
-
Quan arribeu a la bifurcació, deixeu-vos
emportar pel vostre cor.
-
Gràcies ! – li respongueren i continuaren el seu
camí.
Quan els dos joves arribaren a la bifurcació dels tres
camins, decidiren prendre el de l’esquerre.
El cec continuava
avançant quan, aquest cop es trobà amb una noia i el seu pare que havien sortit
a fer una excursió fins el poble més proper de la contrada. Feia poc que vivien
en aquella zona i havien sortit a conèixer el seu entorn. Quan eren davant del
cec, li van preguntar:
-
Bon home, podria dir-nos si queda molt pel
proper poble?
-
El temps suficient per a conèixer-vos – els va
respondre.
Pensant que no els havia entès, el pare li tornà a preguntà:
-
Queda molt per arribar al següent poble?
-
Quan arribeu a la bifurcació, deixeu-vos
emportar pel vostre cor.
-
Gràcies! – li digueren pare i filla, pensant que
aquell home era una mica estrany.
Quan
arribaren a la bifurcació van comentar quin dels tres camins agafar, quan la
noia li va assenyalà el del mig.
Al
cap d’unes tres hores, pare i filla havien arribat a la vil·la més propera, tal
com ells volien. Després de visitar-la, varen asseure’s en unes taules d’una
mena de bar i comentaren la trobada amb el cec i la seva decisió per arribar
fins on eren en aquells moments.
A
la taula del costat hi seia el primer caminant que va trobar el cec, i
escoltant les paraules que sentia no va poder resistir-se a presentar-se i
asseure’s amb ells i comentar, també, la seva experiència amb ell.
Estant
allà tots tres, explicant les seves vivències, varen sentir remugar a un parell
de joves que, amb veu alta i empipats
deien:
-
Maleït cec! Si ens hagués indicat bé no hauríem
tardat tant!
Llavors, el pare els va cridar:
-
Perdoneu, joves! Els hem sentit rondinar sobre
un cec.
Llavors els varen convidar a asseure’s amb ells, i tots
plegats, van explicar el camí que varen agafar i el que havien viscut al llarg
d’ell. Cadascú havia viscut unes experiències concretes en el sender triat. Els
nostres segons caminants, empipats van comentar que s’havien trobat amb el camí
tallat i que per aquest motiu havien hagut de donar tota una volta a la
muntanya, fins a perdre’s, trobant per fi, una mena de caminoi que els portà
cap a la vall on es trobava el poble on eren ara. Ells que tenien intenció de
gaudir d’un dia preciós i de la fira artesana que s’hi feia cada any, doncs
resulta, que les parades ja estaven tancant i no van poder visitar-les ni
comprar alguna cosa que tenien previst adquirir. Els altres tres caminants ja
feia estona que hi eren i els hi van comentar que aquest any era la millor dels
darrers , segons comentaris sentits dels vilatans habituals.
El
pare i la filla van comentar que el camí que havien triat, va ser per
iniciativa de la noia, i que portava directa al poble. En el fons va ser la
noia qui va prendre aquesta decisió, convencent al pare, degut que aquest volia
prendre la que van agafar els caminants
que rondinaven.
-
Jo em vaig decidir pel de la dreta – digué el
primer.
En un principi no ho tenia clar, però vaig sentir una
temptació d’endinsar-m’hi.
-
I com t’ha anat? – li va preguntà el pare de la
noia. Aquesta escoltava.
-
Tot anava bé, quan vaig trobar a un llop en mig
del camí.
-
Ostres ! – exclamà la noia. Continuà preguntant:
I què et va fer?
-
Em vaig quedar quiet. Ell em mirava i jo no me
les tenia totes. Llavors, vaig veure una branca al terra, i apropant-me poc a
poc, la vaig agafar per si un cas. El llop em va mirar i no havia manera
d’apartar-se del camí. Alçant el pal, el llop es va apartar momentàniament a un
costat del sender. Vaig continuar avançant poc a poc sense deixar de mirar al
llop.
-
I no tenies por? - li va preguntà la noia.
-
Si ell sabés que per dins tremolava com un flam,
suposo que hagués saltat sobre meu.
-
Què va passar?- preguntà un dels dos joves que
escoltaven.
-
Doncs que aquest no es va moure d’on era. Jo no
sabia si continuà o apartar-me una mica del camí per a posar més distància amb
ell. Quan estava amb aquest pensament, vaig sentir fressa uns matolls més
enllà, i vaig veure aparèixer dos llobatons juganers que s’apropaven a la seva
mare. Aquesta els va mirar, els va llepar i s’endinsà dins del bosc amb els
seus cadells. Un d’ells es va quedar una estona mirant-me i després, a corre
cuita, va desaparèixer de la meva vista.
-
Què emocionant! – exclamà la jove noia.
-
Si, però això no és tot. Al cap d’una estona de
continuar el meu camí i refer-me de l’ensurt tingut, em trobo una serp d’uns
dos metres de llarg. Ara sí que vaig tenir por. Aquí sí que no sabia on
posar-me. Jo caminava, quan vaig trepitjar una branca que travessava el camí.
Resulta, que darrera d’aquesta branca vaig veure alguna cosa que es movia.
Llamps, això sí que era una serp.
-
I què va passar? – preguntà un dels dos joves
que l’escoltaven.
-
Em vaig quedar quiet. Immòbil. La serp es va
enroscar, alhora que estirava el seu cap una mica enrera per a saltar-me i
mossegar-me, quan vaig enretirar-me corrents, un tres metres. Des d’aquesta
distància vaig poder observar-la com creuava el camí en el qual jo havia de
passar. Vaig continuar, i aquí no acaba tot, no. Quan ja començava a veure la
claror de la població, vaig sentir molta por.
-
Per què? – preguntà la noia.
-
(Mirant-se-la i fent-li un somrís amable digué):
Vaig veure com el meu turmell sagnava, i ràpidament vaig pensar que la serp
m’havia mossegat. Em vaig descalçar i vaig adonar-me que no podia haver-ho fet,
perquè la zona estava protegida pel calçat muntanyenc que portava i la bota no
mostrava cap mossegada, per tant, no podia ser una mossegada. Era,
senzillament, un cop donat amb una pedra, en un moment que vaig ensopegar
anteriorment.
Qui havia pres la millor decisió? Qui havia triat la millor
direcció? La resposta és: Tots!!!
Cadascú dels nostres personatges van experimentar allò que necessitaven viure i
encarar-se. Un va ser amb les seves pors, els altres a tenir paciència i
confiar, i el pare i la noia, senzillament, van prendre el camí directa. Un cor
jove i pur, tria, en tot moment, la millor decisió per a ell i els qui són amb
ells, per tant, el pare es va beneficiar de la determinació presa per la seva
filla. Al final, tots arriben on han d’arribar, però uns viuen unes
experiències necessàries per a la seva ànima, i els altres, unes altres, segons
el moment que es trobin a la seva vida, a nivell evolutiu. Al final, tots ens
trobarem, havent après del nostre camí.
És cec aquell que no veu el veritable sentit de la vida. La
veritat és veu amb els ulls del cor.
Les decisions que prenguis en el teu camí et portaran a
l’aprenentatge. Confia en ell i aprèn mentre t’endinses en el teu procés.
Endavant! Algun dia, tots ens retrobarem contents.
Deixa’t emportar pel teu cor i confia en ell.
