Entrevista

Encara que es troba en castellà, a continuació us presento aquesta entrevista realitzada aquest mes d'abril per l'Emma Amme, creadora de la web "RETORNO AL HOGAR". A tots, una abraçada.

ABR252016

ENTRE-VISTA DESDE JORDI MORELLA

---

Jordi Morella, “Maestro de maestros”. Ésa fue la frase que me vino cuando le vi, cuando le sentí.

Las palabras se van volando ante su Presencia. El Silencio toma el mando para poder escuchar toda la Paz que transmite su energía. Su corazón rebosa Amor, un amor que despierta a cada Ser que “toca” con su par de Alas tan bien puestas.

En su día… Dios envió a un ejército de Ángeles para que nos Recordaran dónde habita nuestro Cielo.

Él es uno de ellos y así lo demuestra a través de su ejemplo, realizando conferencias, talleres, escribiendo artículos, con su libro publicado: ¡Sentir! Vivir desde el Corazón, y otras muchas tareas más.

---

LA MENTE RESPONDE

♥ ¿Podemos sentir Paz pero a la vez no sentirnos felices, porque nos sigue faltando “algo”? ¿Qué es lo que nos falta (o nos sobra…) cuando llegamos a ese estado? ♥

• Cuando alguien llega a sentir la Paz en su interior, desaparecen las preocupaciones. La infelicidad es un estado de “quiero y no puedo”, por lo tanto, no estás viviendo aquello que según tú querrías vivir, o de la manera que tú quisieras vivirlo. En el momento que sentimos Paz interior, el malestar interior desaparece. Mientras la sentimos no existe la infelicidad. Ésta aparece cuando dejamos de ser nosotros. En tu vida puedes tener la sensación que te falta algo, pero cuando sientes dentro de ti la calma, la Paz, entonces todo se desvanece sintiendo tu verdadera naturaleza: el sosiego. ¿Qué nos falta o sobra cuando estamos en este estado?: Nada sobra. Nada falta porque estás sintiendo el bienestar en ti. A partir de aquí podemos recuperar las fuerzas, el coraje, para no desconectarnos de aquel quienes somos. La Paz solo existe en el presente, y cuando vivimos este presente, nuestra vida avanza hacia la liberación de nuestra mente.

♥ ¿Existe el Ego o sólo es una creencia más que nuestra mente ha creado para separarnos de nosotros, para distraernos de nuestro presente, de nuestra vida, de nuestro día a día, de nuestro sentir? Es como estar educando, conociendo, abrazando, amando, gastando energía en un amigo invisible que sabemos que no es real. ¿Qué sentido tiene aprender a andar en bicicleta si no tenemos ninguna? ¿No es otra de las trampas “espirituales” en las que hemos caído? ¿Se puede “eliminar” el ego únicamente dejando de creer en él? ♥

• El ego es la identificación con nuestra mente, con nuestro pasado. Cuando actuamos teniéndolo presente, dejamos de vivir de una manera natural porque todo lo que hacemos o decimos está guiado por nuestro pasado, nuestra mente. El ego no está relacionado con nuestra verdadera esencia sino con las pautas adquiridas en nuestro pasado que nos las hicimos nuestras. El ego es la identificación con nuestro exterior. Cuanto más mostremos este ego más alejados estaremos de nosotros mismos, por lo tanto, más malestar y dolor crearemos en nuestra vida. El ego no existe en nuestra esencia pero se crea cuando nos adaptamos a nuestro exterior y dejamos de ser nosotros mismos. La desconfianza, la vanidad, la soberbia, el recelo…, todos son aspectos del miedo que nos hacen actuar como defensa ante nuestro entorno. A mayor ego, mayor miedo interior para no dejar de protegernos y permitir que nuestro entorno pueda con nosotros. Las mentes cerradas son fruto de este miedo. ¿Existe el ego? No, pero lo creamos al no ser nosotros. El ego es la manifestación de aquella parte de nosotros cuando no estamos siendo nosotros mismos. El Amor lo neutraliza.

♥ ¿Es imprescindible, inevitable, sufrir para aprender a dejar de sufrir? ♥

• Rotundamente NO. No es necesario sufrir pero aquellos que lo aceptan en su proceso (la mayoría), este dolor acelera su aprendizaje y evolución. No es necesario sufrir pero sí que nos ayuda a crecer más rápidamente. El sufrir nos hace reaccionar y ver la vida de otra manera. Este proceso nos lleva a un anhelo de buscar la Paz y el Amor de una manera más consciente. Hay quien no quiere cambiar y decide vivir en el sufrimiento a lo largo de su vida. Respetadlo porque así es como su alma debe de transitar por esta encarnación para su adecuada evolución. No hay situación que vivamos que no tenga un sentido mayor. En el fondo, todo dolor, detrás de él hay una bendición para quien lo sufre. No deseo el mal para nadie, ni el dolor para ningún ser, pero si sucede siempre comporta un aprendizaje importante a realizar. Es el libre albedrío de cada ser.

♥ Si “sólo sé que no sé nada” y cuanto más Consciente me hago menos “me sé”, ¿el dudar de todo y de todos (yo incluida…) es lo más sabio que puedo hacer o lo más cobarde? ¿Por qué? ♥

• La duda, por un lado, es un engaño sutil de nuestra mente para que no demos pasos hacia nosotros. Toda duda comporta un miedo inconsciente a equivocarnos. Aquel que duda constantemente es alguien inseguro ante la vida o en su cotidianidad, fruto del miedo a no ser él, no quedar bien ante los demás o no sentirse valorado por quienes le rodean. La duda comporta una inseguridad personal. Por otro lado, las dudas pueden ser un estímulo para que reaccionemos y nos atrevamos a decidir con firmeza y decisión. Puede ser una oportunidad para coger confianza y escuchar a nuestro corazón sobre el qué hacer. La duda es una patraña, un engaño, controlado por nuestra mente. Abriendo y escuchando nuestro corazón nos llevará a la seguridad y a la mejor toma de decisiones en nuestra vida. La duda puede convertirse en seguridad, el miedo en Amor.

♥ Si para Recordar quién soy es necesaria la dualidad y para Olvidarme es necesario estar en Unidad, en ese AMOR INCONDICIONAL, ¿es una utopía el Regreso al Hogar de manera eterna ya que todo es un proceso cíclico de experimentación (recuerdo-olvido-recuerdo-olvido)? Entonces, si somos impermanentes, si nuestro principio es a la vez nuestro final, si nunca nos quedamos “en casa”, ¿cuál es nuestro verdadero Hogar? ♥

• ¡Uy, uy, uy! Son 3841 preguntas en una. (Pausa). Hay varios aspectos sobre lo que me preguntas. Vayamos por partes. Un proceso cíclico consiste en ir viviendo un tipo de aprendizaje hasta que éste queda integrado en tu ser de una manera completa. Mientras así no sea, iremos viviendo una y otra vez situaciones parejas o con contenido similar hasta que nos demos cuenta de lo que nos quiere decir y lo aprendamos. Cuando integramos este aprendizaje en nuestro interior, activamos la parte correspondiente de él en nuestro ADN. Una vez activada esta parte ya no vuelve a bloquearse, por lo tanto, cuando se es consciente de algo ya no nos podemos desconscienciar de aquello. Con esto quiero decir que ya no se nos “olvida”. Por ejemplo, cada vez que volvemos a encarnarnos, todo lo aprendido en la vida anterior queda activado en ésta. No hay que volver a empezar nuevamente. Este aspecto, el que sea, ya está activado, consciente en nosotros. Regresar al Hogar es ir a tu interior y sentir tu verdadera naturaleza y esencia. Cuando somos conscientes de nuestra DIVINIDAD, ya no podemos, como he dicho anteriormente, desconscienciarnos, sino que cada vez la vamos manifestando más. Nuestra actitud ante la vida, así como nuestras palabras, nuestros pensamientos y todo lo que sentimos de una manera natural, está basado en el AMOR. Cuando vivimos desde el corazón, vivimos cada vez más desde el AMOR. Nuestro verdadero Hogar es aquel por el cual existimos: el AMOR. En esta experiencia terrenal, encarnados, y a veces como atrapados en un cuerpo, tiene un sentido para poder, cada uno, llegar a recordar quién es y darse cuenta que somos DIOS. Este es el proceso de la vida. Somos AMOR y siempre lo fuimos y lo continuaremos siendo, porque es nuestra esencia. Somos eternos, y cada vez con un alto nivel de vibración superior. Vivimos tiempos donde ha llegado la hora de volver al Hogar, es decir, volver a recuperar y a sentir nuestro interior, nuestra verdadera naturaleza y poderla manifestar de una manera libre y majestuosa. Estamos viviendo los tiempos donde el ser humano está dando pasos hacia la expresión de su Divinidad. El paso de humano a divino es el camino que estamos haciendo. Y cada vez más. Cada vez estamos teniendo más contacto con nuestro HOGAR, hasta que llegará el día que ya estaremos en él constantemente, sirviendo al Gran Plan Divino en el cual todos estamos inmersos.

♥ Dicen… que el opuesto del Amor es el miedo. En ese caso, ¿cualquier emoción que etiquetamos como negativa también lo es, ya que cuando sentimos ira, tristeza, rabia, odio, cobardía, culpa, frustración o soledad…no estamos sintiendo en ese momento Amor? ¿No es el miedo fruto de la ignorancia y ésta del olvido? ¿Puede el Amor tener un opuesto si el amor lo ama todo? ♥

• A veces, amada Emma, hacernos tantas preguntas nos alejan de lo esencial y de la respuesta. Demasiadas elucubraciones. Nuestra mente nos traiciona cuando nos lleva a preguntar y a preguntar tanto, llevándonos, a menudo, hacia una dispersión y desconcierto. Mira: sólo existe el AMOR. Allí donde hay Amor la vida vale la pena vivirla, sintiéndote arropada, amada, apoyada, valorada y guiada. Solo existe el AMOR. Amad porque es el mayor poder que uno puede llegar a tener. Cuando no lo estamos haciendo, nuestra vida puede empezar a nublarse e incluso a experimentar el encontrarse en medio de una gran tormenta. (Pausa). Sobre las emociones negativas o positivas, no existen las negativas como tales. Podríamos decir que como negativo es todo aquello que no está en acorde con nuestro interior y nuestra esencia. Cuando sentimos algo que nos hace sentir mal, como tristeza, rabia u odio, solo son advertencias de que hay algo en nosotros a lo que debemos de ponerle atención y armonizar. Cuanto más alejados estemos de nosotros mismos, más emociones consideradas negativas sentiremos y manifestaremos. Cuanto más honestos e íntegros seamos y vivamos, más sentimientos considerados como positivos notaremos en nuestro interior. Lo que entendemos como negativo solo son advertencias para observarnos y reflexionar sobre nosotros para estabilizar nuestro interior y nuestra vida, pudiendo dar los pasos necesarios para vivir en acorde a cómo somos en verdad, por naturaleza. Ya he dicho que somos AMOR y sólo existe el AMOR. Amaos y dejad que vuestra vida refleje la belleza de vuestro interior. Vuestro corazón os guiará.

♥ ¿Qué es para ti la Iluminación? ¿Es una creencia más para no aceptarnos tal y como ya somos y seguir “buscando”, huyendo del Aquí y Ahora, para encontrar un “estado de ser” mejor al que ya tenemos? ¿Es compatible vivir el Presente, sentir su perfección, con el “llegar a” (futuro) esa Iluminación, con Regresar al Hogar? ♥

• La iluminación es el recordar quién uno es, de dónde procedes y tu relación con el universo y el planeta Tierra. Cuanto más recordemos, más conoceremos la Verdad existencial. Todo ser encarnado se encuentra en este camino, en este proceso que le lleva a su máxima expresión y realización. Cada alma tiene una historia, un pasado. Según éste, lo que experimentará en esta vida será una serie de vivencias u otras. Lo que cada uno viva será diferente, quizás a lo que otro pueda llegar a experimentar, pero todos los caminos, todos, se están dirigiendo hacia la manifestación de su verdadero ser. En relación sobre tu segunda pregunta, cuando más llega uno a ser consciente de su presencia, menos interrogantes tiene y más vive el presente, con lo que esto comporta. A medida que nos vamos adentrando más a nuestra sabiduría interior y universal en nosotros, dejamos de vivir en el tiempo (pasado y futuro) para experimentar y sentir solo el presente porque, en el fondo, es lo único existe. Nosotros somos presente, y el ser consciente no se plantea aspectos de “futuro” porque sabe que lo que está viviendo ahora es por lo que ha venido a este planeta, y es lo mejor que puede vivir para su proceso. Ya ahora sabe que se encuentra en el Hogar.

EL CORAZÓN RESPONDE

 ¿A qué suena el Silencio?

• A la gratitud de mi esencia por poder sentir la plenitud en mí.

¿A qué huele el Amor?

• A la máxima expresión de mi ser.

¿A qué saben los abrazos?

• A la ternura del universo dándonos a conocer que no estamos solos.

¿Qué nos cuentan las lágrimas?

• La liberación y el sentimiento de nuestro presente. Son fuentes internas de nuestra capacidad de amar, bien para expresar el dolor o el amor recibido.

¿Con qué sueña tu Alma?

• Ya no sueña, sencillamente deja llevarse con el convencimiento y la certeza de su entrega.

 ♥ MUCHAS GRACIAS ♥

---

Para saber más sobre Jordi Morella:

Blog → El Rincón de la Voz del Corazón

Facebook

Queixes humanes

         

Una vegada, un home cansat de la desgraciada vida que portava va decidir pujar al cel i demanar comptes a qui sigui per la seva situació al llarg de tots els seus anys fins el present.

Mentre s’anava enlairant va adonar-se com els arbres i les cases s’anaven empetitint sota els seus peus. L’empipament que portava era notable, i pensava demanar explicacions a l’encarregat d’haver-lo posat en el món on vivia. A mesura que es dirigia cap a l’entrada del cel, veié la Terra fer-se petita, deixant enrera els núvols que, estant en ella, no podia veure el firmament. Ara es trobava en la infinitat del silenci, enlluernat per la claror de la presència del sol molt més enllà d’on es trobava. Enlairant-se i endinsant-se en el buit del que, des de la Terra  es denomina Cel, arribà a un lloc on havia una entrada amb un rètol que deia: “QUEIXES HUMANES”. L’home va travessar aquell llindar i es trobà amb una gran cua de sers humans, que com ell, havien tingut la mateixa intenció. Havia de totes les races i religions. Va voler veure on era el primer de la cua, i hagué d’esforçar-se per a  distingir-lo.

A mesura que s’anava apropant cap a la finestreta de qui els atenia, veié com tot aquell que s’hi presentava davant per a protestar, marxava content i com acceptant les paraules que el qui els atenia deia. Tothom marxava amb un somrís als llavis i corrents per a tornar a la Terra.

Tot em resultava estrany, però en el meu endins, em proposava i pensava  què diria: “que què s’havien cregut al donar-me una vida com aquella, que què es pensaven si nosaltres érem ninots de joguina amb els quals ells podien fer el que volien amb nosaltres, que no hi ha dret en donar-me a mi una situació mísera i fer-me viure tot el que he viscut fins ara, que és injust que uns tant i d’altres tan poc o gens, que jo no he demanat venir a un món com el de la Terra, i que facin el favor de portar-me a un món millor del que estic, que allà no es pot viure, que.........

            Fent aquestes reflexions interiors em vaig adonar que ja em tocava. Davant meu havia un ser amb un somrís dòcil a la boca i una mirada profunda i afable. Tota la seva expressió era bondadosa i serena.

Ell em mirà esperant el que jo li havia de dir, però, per moments no vaig saber què dir-li. M’havia quedat mut, i per un instant, no vaig poder increpar a aquell ser que era davant meu. M’adonava que jo era ara el primer de la cua però semblava estar aïllat, sentint-me insonoritzat amb els del meu entorn i tenia darrera meu, que eren molts. Semblava que només fóssim aquell ser de bonhomia serena i jo. Ningú més podia sentir-nos, com si estiguéssim sols. Per fi, vaig recuperar novament el meu estat interior i de desconcert, recordant perquè era allà on era, davant de qui em podria, segurament, donar una sèrie d’explicacions i resoldre la meva situació. Vaig recordar per què era a allà i digué mig empipat, mig desconcertat per ser allà:

-          Vull parlar amb qui em permet viure com ho estic fent a la Terra. És injusta la situació que estic vivint i no hi ha manera de ser feliç. Tot són preocupacions i res em surt bé. Vull fer una reclamació i parlar amb qui ho hagi de fer perquè això no passi més.

Llavors, com per art d’encanteri aquell bon home va desaparèixer i vaig trobar-me a mi mateix davant meu, dient-me:

-          M’han dit que vols parlar amb mi?

Llamps!, no podia creure el que estava veient: era jo !!!. Em vaig fregar els ulls i em vaig quedar quiet no sé quan de temps, intentant esbrinar què havia passat i que el que veia només eren al·lucinacions meves.

-          No, no sóc una imaginació – digué aquell que era jo. Tu volies parlar amb qui pogués solucionar i canviar la teva situació al planeta Terra i aquí em tens. Per què volies veure’m?

-          (Com vaig poder, i desconcertat perquè no entenia el que m’estava passant, digué:) Com et dius?

Ara sí que vaig quedar totalment paralitzat quan vaig sentir el seu nom: es deia com jo !!!. Llavors vaig continuar dient-li:

-          Em pots dir què està passant? És algun programa tipus “cámara oculta”, oi?. Qui ets tu, realment?

-          Tu volies parlar amb qui et pogués ajudar a canviar la vida que portes, no?

-          (En silenci, vaig assentir amb el cap)

-          Doncs bé, jo sóc aquest que tu busques. Digues, de què et vols queixar?

-          De què em vull queixar? Tu, suposo, deus saber la vida que tinc. Deus saber que no hi ha res que em surti bé, i contínuament tinc problemes de tot tipus perquè no hi ha manera de sortir-me de la situació que em trobo des que tinc ús de raó. No és just. No es pot viure així. Estic fart de no poder viure com jo vull, o crec que haig de viure. Això no és viure, per això val més no viure. És inaguantable. Patint per tot i per a mantenir-me en vida. Em pots dir per què visc així? Eh?, em pots dir tu perquè se m’ha donat aquesta vida quan hi ha d’altres que ho tenen tot i la vida els és molt fàcil viure-la, tenint per tot el que necessitin i desitgin? Em pots dir tu per què passa això i no puc fer res per a canviar-la? (Després d’una petita pausa, el nostre ser humà continuà dient:)Em sento ridícul parlant amb mi, – digué amb  veu baixa – amb aquest que tinc davant meu. Estic parlant amb mi mateix, quina bogeria!

-          (Com si el jo que tenia davant no hagués escoltat les meves queixes, em preguntà:) Quina és la teva veritable queixa?

-          Però que no ho has sentit?!?! T’ho acabo de dir!

-          No, només estàs rondinant per la vida que estàs portant, però no has definit el motiu pel qual has vingut fins a aquí.

-          Que estic fart per la vida que visc. No la vull perquè només em porta que penes i desgràcies. Tot són problemes i no vull tenir-ne més. Vull viure una vida planera i envoltat de riqueses. No vull patir més.

-          Què puc fer jo per tu?

-          Tu sabràs, és la teva feina, no? No ets tu qui em pot ajudar a canviar de vida? Doncs per això he vingut.

-          Creus que no vius una vida planera i plena d’abundància?

-          Tu estàs sonat o què?! Tu em veus la cara que tinc? M’estàs prenent el pèl o què? (I desesperat i empipat li vaig contestà:) Per favor, avisa amb qui pugui parlar i solucionar-me el què t’he dit, eh? No em facis perdre més temps. Només em faltaves tu, ara !– digué mig en veu baixa.

-          Molt bé, ara l’aviso.

Llavors, el qui tenia davant va desaparèixer, i al cap d’uns segons vaig tornar a veure a algú davant meu: tornava a ser jo !!!

-          És una broma, oi?

-          No, nosaltres no fem bromes. Tu volies parlar amb qui et pogués ajudar-te i jo sóc aquest que tu busques.

-          Però tu ets el d’abans, no?

-          Sí i no. Jo sóc........(i va dir el meu nom).

-          Vols fer el favor de no prendre’m més el pèl – digué enfadadíssim i cridant.

-          Mira això !, i m’ensenyà unes imatges meves en un monitor, unes imatges de la meva vida, que eren els moments en els quals jo em sentia bé i era feliç.

 Eren imatges de la meva infantesa i quan vaig conèixer a la primera persona que li vaig fer un petó perquè me l’estimava. El monitor m’anava ensenyant moments de la meva vida on jo era feliç i em sentia bé amb mi mateix. També em mostrava instants on havia ajudat a algú i llavors jo em sentia ple perquè havia estat útil per a algú necessitat. Aquestes imatges em feien sentir bé i van relaxar el meu cor i el meu esperit. Fins i tot em va mostrar un moment que jo vaig decidir per pròpia voluntat, pensar que els altres podien amb mi, i jo sentir-me poca cosa. Sí, fins i tot, aquestes imatges on jo vaig decidir ser víctima de la meva vida. Podria haver pres una altra decisió, però no, vaig deixar que els altres  fessin de mi el que volguessin.

A continuació van aparèixer unes imatges com si fossin una pel·lícula i jo estigués al cel a punt de venir a la Terra, de néixer. En aquesta situació se’m va  mostrar, moments abans de venir al món, el que seria la vida que havia decidit tenir, com si jo ja sabés la vida que tindria. Era meravellosa i plena d’aprenentatge i ocasions per a sentir amor en mi. Vaig veure també, les oportunitats de poder ajudar a moltes persones una vegada estigués en vida (la que començaria). Vaig sentir per moments la plenitud en mi i el molt que representava aparèixer en el planeta Terra i viure com un humà, dins d’un cos, i a través d’ell poder apropar-me a persones que necessitaven de la meva presència per a continuar els seus camins. Vaig adonar-me de la importància de venir a aquest món i el paper que representaria per a moltes persones i, malgrat el meu caràcter contestatari i rebel, l’important que seria per la meva ànima ser present en aquests moments de la història de la Terra.

Moments abans de descendir i aparèixer a través d’un part, també vaig sentir l’amor que havia en mi i que no estava sol. Amics invisibles serien amb mi en tot moment, i que encara que no els veiés en vida, continuarien sent-hi i m’ajudarien a recordar.

Tot això vaig veure’l, o més ben dir, vaig sentir-ho dins meu, com si el que veia en aquell monitor succeís dins meu en aquell instant. Va ser una cosa estranya.

Em vaig quedar quiet, en silenci, recordant tot el que havia sentit i vist. Per moments em vaig oblidar del perquè era a allà, i una nova energia m’envoltà. Em sentia com tancat en mi i amb un bri d’esperança i saviesa com si tot fos pel meu major bé.

En aquests moments se m’ajuntaven moltes emocions i sentiments alhora. Un d’ells era com si tot fos temporal i que allò que jo em pensava que era, no era, i que allò que jo em pensava que no era, era. Potser no sé si m’he explicat prou bé, però era això el que sentia. Llavors, la meva mirada va fixar-se amb aquell que era davant meu: jo, i em vaig adonar que jo, i només jo, podria prendre la decisió i tenia la capacitat de canviar la meva situació. Ara entenia el per què “jo m’havia presentat davant meu dient-me que era jo qui em podia ajudar a canviar la meva situació”. Per moments, va semblar com si s’hagués encès un llum i ho veiés tot clar.

Dins meu vaig sentir una força que no havia sentit fins a aquell moment. Em sentia capaç de canviar allò que en el fons, no em pertanyia perquè formava part d’una vida il·lusòria que jo m’havia creat.

Qui tenia davant em va fer un somrís, i jo el vaig correspondre. Vaig recordar el que encara havia de fer a la Terra de bo, i potser sense ser conscient del tot, però que ho havia i volia fer, i ràpidament, vaig sortir d’aquella cua per a tornar cap el planeta d’on havia vingut.

El darrer que s’havia posat a la cua d’espera semblava enfadat i cara de pomes agres. Semblava ple de ràbia quan va veure marxar, amb no gaire nitidesa al primer de la cua, corrents, dirigint-se cap a la sortida.

Amb cert temps d’espera, va arribar a la finestreta on el va atendre un ser amb un somrís dòcil a la boca i una mirada profunda i afable. Tota la seva expressió era bondadosa i serena. Ell el mirà esperant el que li havia de dir, però, per moments el ser humà no va saber què dir-li. A continuació va recordar per què era a allà i digué mig empipat:

-          Vull parlar amb qui permet que visqui com ho estic fent a la Terra. És injusta la situació que estic vivint i no hi ha manera de ser feliç. Tot són preocupacions i res em surt bé. Vull fer una reclamació i .........

La resta de la història ja la coneixeu.

Herois

Tots els herois han estat fruit d’una actitud davant la vida de victimisme i pensant que nosaltres per sí sols, no podíem aconseguir la realització i el benestar, no tan sols a la nostra vida, sinó en la societat que es vivia.

Quan més ens identifiquem amb algun dels herois creats al llarg de la historia, delata el nostre interior conforme, a algun nivell, encara no ens creiem el suficientment capaços, per nosaltres mateixos, el manifestar la nostra realització a la vida que estem vivint.

Els herois eren sers limitats al pensar, ells mateixos, que el món no anava bé. Qualsevol que el vulgui salvar, i amb una mica de consciència, s’adonaria que no podem interferir en el Gran Pla Diví on tots estem immersos per a la nostra evolució i el de tot el planeta amb els diferents sers que l’habiten.

Quan es vol salvar el món, ens estem anul·lant i empetitint alhora, per no respectar el lliure albir. A l’intervenir creem noves situacions, potser no del tot amoroses que crea més de la vella energia, en la qual no ens permetia evolucionar com ens hagués agradat, desbloquejant el nostre interior i obrir les portes de la connexió amb el veritable ser. 

 Fer servir els mateixos mètodes que els que van bloquejar el respecte i la integritat en cadascú, però amb una intenció aparentment més humana, és una manera de mantenir el règim existencial basat en un ser disminuït, influenciat i incapaç de valer-se per ell mateix.

No hi ha herois, tal com es coneixen. Tots, absolutament tots actuen des de la ignorància espiritual, volent establir una vida segons la seva visió parcial d’aquesta. Per això hem tardat tant per a arribar fins on hem arribat. Hem cregut en els herois de pel·lícules i còmics, sentint-nos alleugerats per veure a algú que realitzava el que nosaltres podíem sentir o pensar des del nostre món interior. Nosaltres no ens veiem capaços de fer-ho a la nostra vida, i veient-los a la pantalla del cinema, televisor o en unes pàgines impreses, ens sentíem recolzats i consolats pensant que algun dia tot serà segons el que sentíem en el nostre interior.  

Els herois pertanyen a la vella energia, perquè mai han existit com un somni materialitzat i una prolongació de nosaltres que ens podíem trobar en un segon o cinquè pla, a la discreció. No érem quasi ningú, i amb aquests personatges, sovint disfressats, ens sentíem amb una mica més de coratge per a dir:

-         Sí, aquest o aquesta sóc jo! Cóm m’agradaria que així fos en mi!

Desconeixement. Desconeixement absolut de nosaltres mateixos.

Amb el temps hi ha menys herois perquè la naturalitat es va manifestant cada vegada més a les nostres vides. Estem recuperant l’empoderament, però no perquè l’haguéssim perdut, sinó perquè desconeixíem que es trobava en el nostre interior.

Quan desitgem alguna cosa a la nostra vida procedent de l’exterior, és un indici que ens hem allunyat de nosaltres. Quan la possible “solució” es troba en alguna cosa externa, ens delata conforme hem oblidat qui som en veritat. Ens deixem emportar per qui ens van fer, i no segons el que sentim.

En els temps actuals, no existeixen els herois, perquè tots, acollim en el nostre interior el potencial de la nostra veritable naturalesa: la nostra divinitat. Ara ja podem parlar, quasi obertament d’ella, però anys enrere, la nostra consciència encara no havia despertat, o bé no vàrem obrir el nostre cor per a sentir la veritat del nostre camí i la nostra existència. Ara tot és possible. Ara el potencial que hi ha dins de nosaltres, i que sempre ha estat, s’està activant, i la nostra capacitat per a ser nosaltres i actuar des de la honestedat, la sinceritat i integritat és possible. Aquestes energies activaran l’amor en el nostre camí, podent aconseguir i atraure a la nostra vida allò pel qual vàrem néixer per primer cop. Ara la plena realització és possible. Ja hem donat passos importants, per tant, estem jubilant qui van ser els herois creats des de la ment per a crear una nova vida des del cor, perquè és des del cor que el nostre procés enlairarà la nostra ànima i coneixerà la Veritat del sentit pel qual estem vivint el que vivim i està succeint. Aquesta veritat consisteix en una sola paraula: AMOR. Aquesta és la manifestació que el ser humà està fent cada vegada més. Està donant passos vers la seva divinitat. Està passant de l’humà a lo diví.

Quan estem dient que algú és un heroi, l’estem comparant amb els altres i això representa etiquetar-lo. Quan així és, el que estem fent és jutjar-lo i creant una visió des de la ment racional segons els paràmetres d’una energia de baixa vibració. No existeix l’heroi, senzillament el ser que pot estat perdut o confús en el seu camí i pot necessitar una mica de llum. L’heroi seria el pensament de voler estar a l’altre cantó de la situació. Això comporta, també, el fet de no acceptar ni aprendre del que se està vivint; en fi, un heroi no ens porta a la nostra realització, sinó a uns moments d’aparent tranquil·litat, privant-nos de despertar i aprendre de la nostra relació amb la situació viscuda.

L’heroi ens encasella, pertanyent la seva actuació, a una dualitat obsoleta: aquest és el bo i aquest el dolent; on també decideix segons les seves creences d’un passat, moltes vegades turmentós i no equilibrat.

No hi ha herois que ens portin més enllà de l’establert. Tot ens recorden d’una manera de ser no sempre volguda.

Ni catwoman, superman, robin i batman, spiderman, “el llanero solitario”, l’home d’acer ni el capità amèrica poden fer canviar el món. Ells només el continuen mantenint amb les seves actuacions. 

El veritable canvi a la nostra vida procedeix del nostre cor. Sentir l’Amor i la vida des del cor ens farà enlairar la nostra ànima comportant una activació del nostre potencial espiritual, el nostre ADN, podent manifestar cada vegada més, el Déu que cadascú és.

Vivim moments que ens porten a una introspecció i a èpoques d’estar amb nosaltres mateixos. Aprofita-les!

Quan ens alliberem de tot l’inculcat al llarg dels anys i ho alliberem del nostre interior, llavors quedarem nosaltres. Només nosaltres, tal qual som, i us puc assegurar que encara que en un principi no ens agradi o ens sentim incòmodes, amb el temps apreciareu la bellesa de la vida i l’amor en tot el que us envolta. Sentireu la unicitat amb Tot, i sabreu del sentit de la vostra vida i tot el que en ella viviu.

No hi ha res que no puguis aconseguir sempre que ho sentis en el teu cor.

No hi ha res que no puguis realitzar sempre que ho sentis en el teu interior, en el teu cor ell serà la guia i el vehicle amb el qual sabràs quina decisió prendre en tot moment i què és el més adequat per a tu o no.

Aquell que es coneix, no es considera un heroi, perquè veu la vida amb els ulls del seu cor, des de la saviesa interior i existencial. Sap del seu potencial.

Aquest és el camí que estem seguint, el de creuar el llindar de l’irreal a lo real. En el teu interior trobaràs la realitat de la teva vida. El veritable ser conscient, il·luminat, és el perfecte antiheroi: és discret, respecta, accepta i sempre Estima. No jutja ni critica. Sap del procés que s’està vivint i la importància de l’experiència individual per a l’ànima de cadascú i la humanitat. Respecta, Accepta i Estima.

Tu ja ets un ser complet, capacitat per a portar a terme allò que has vingut a fer.  Tu pots! Ets un ser estel·lar encarnat col·laborant en manifestar la Intencionalitat Superior Divina!

No somniïs, sent allò que el teu interior et xiuxiueja en el teu cor! Quan ho sentis veuràs com la vida pot somriure’t sense tu saber-ho ni esperar-lo. Tot és possible quan som conscients de la nostra naturalesa, del nostre potencial amorós que habita a l’interior de cada un.

Que l’Amor i la Pau pugueu sentir-les en el vostre interior.

Rhalemize (diari d'una ànima atrapada)

                                                                                                               

Rhalemize es una petita població dins del meu interior. Actualment visc en ella des de fa molt de temps, tant, que no recordo si en algun moment he viscut en altres llocs que no fos ell.

A mesura que va passant el temps dins d’aquest lloc on ara habito em sento cada vegada més atrapada, perdent la noció del temps i de la meva capacitat per a reaccionar al meu exterior. Sembla com si ell no s’adaptés al meu interior, al que sento en veritat.  

Els anys han anat passant, i el temps sembla no existir aquí on sóc. Només existeix el present marcat per la desaparició dels records albergats en el passat. Només és present i tots els que ens trobem a Rhalemize semblem estranys els uns amb els altres, degut a la falta de comunicació entre nosaltres. Hi ha una tristesa que ens envaeix, però no és exactament  tristesa, sinó un ressentiment comú en tots i una impotència per no haver viscut tal com tots volíem. Les nostres relacions són intuïtives, emocionals.

En aquest lloc, on tots segueixen una rutina, exactament igual al dia anterior, i aquest, a l’anterior i així successivament, es crea una alteració quan algú proposa alguna cosa nova a la nostra quotidianitat. ens alterem i mirem amb recel tot el nou perquè ens evoca al nostre procés de sumisió. Sí, tots els que a Rhalemize ens trobem, procedim d’un passat de fortes influències externes, dominants, rígides i d’instants d’imposició a la nostra vida. Totes les ànimes que habitem aquest lloc venim d’un passat, ara desaparegut, i d’una falta de recolzament i consol en els nostres primers anys de vida. Ara ens veiem abocades a conviure en la més absoluta dependència de qui ens envolta i estima.

Rhalemize no és un lloc d’estiueig. Tampoc de cap de setmana. Aquell qui arriba per a instal·lar-se, ja no pot sortir d’aquí, degut que el camí d’arribada desapareix davant teu. Quedant-te sola en un espai on la pèrdua d’orientació t’agafa de la mà per a portar-te a l’actuació d’una visió de la vida distorsionada i mecànica, on ho hi ha cabuda per a l’espontaneïtat. Aquí tu només ets tu. Només ets present sense més motivació que el senzillament ser i estar, sentint el teu interior.

La vida deixa de tenir sentit una vegada arribes a aquesta població. És una opció en el camí on molts decideixen passar els darrers anys de la seva vida en ella. una vegada arribes, fins ara no hi ha volta enrere, només una sensació inconscient de dependència, anant a més fins que el nostre ser passa d’adult a nadó novament, on ja no controles res i vas tancant-te cada vegada més en el teu interior, a Rhalemize. Fins ara, tots els que han arribat no han marxat. Sembla ser com si fos un lloc d’acollida pels marginats de la vida.   

Cadascú arriba amb el seu passat, però la posta en comú entre els que aquí ens trobem, veiem que hi ha uns punts en comú que ens ha portat a allunyar-nos de la realitat que vivíem abans d’emigrar inconscientment vers la necessitat d’una dependència que va en augment a mesura que passen els mesos.

Rhalemize no surt en els mapes, perquè es troba a l’interior d’aquells que han decidit construir una vida allunyada d’un mateix. Els de la bata blanca (metges), tampoc saben exactament el funcionament d’aquesta població. Saben de la seva existència, però no la manera exacta de les lleis que la regeixen i el sentit d’elles. Estan perduts, basant-se en alguns dels símptomes que mostrem els que hem arribat fins aquí és imprevist saber des del raciocini, qui deixarà la realitat per a viatjar fins a Rhalemize.

Jo no em vaig adonar que m’anava allunyant del meu entorn la meva família, fins que vaig percebre que la meva ment ja no era la que era. La meva memòria començava a difuminar-se i no trobava les paraules per a expressar el que sentia, encara que no sempre donava el pas per a fer-ho. Alguna vegada vaig voler fer veure als que m’envoltaven que jo també existia, però no vaig poder, perquè no trobava la manera de fer-ho. Em sentia insignificant. Per això m’enfadava i em posava nerviosa. Era amb mi mateix, encara que el ressentiment que havia dins meu, feia que dirigís aquesta ràbia d’auto anul·lació contra qui jo creia que era el culpable, expressant-la en forma de broma vers la persona concreta i sentint un malestar en mi per no poder mostrar-me tal com era.

Ara ja quasi no sóc conscient del que succeeix a la meva vida. Sento que aquesta em va portant a una rutina constant. A només ser. Tots els que aquí ens trobem sabem de l’horari de tots, perquè tots seguin els mateixos costums, hàbits i automatismes, dia rere dia. Les nostres paraules són tòpics, frases fetes, fins que arriba el dia, que aquestes també deixen d’existir, llavors, només ens deixem emportar per qui ens envolta i està tenint cura de nosaltres.

La meva vida es va apagant, però en el fons no em desespero, perquè començo a sentir la calma en mi, l’assossegament de “no recordar” un passat que em mantenia lligada a la nul·litat de la meva persona. Ara, els meus passos estan sent guiats, inconscientment, pel dolor del que vaig viure a la meva vida. Sento l’alegria en el meu interior perquè veig que sóc estimada per qui m’envolten. Ho sento amb una gran força dins meu em sento molt lluny del que viuen els altres, però hi ha un assossegament  en mi, al ja no tenir preocupacions.

La meva vida ara, és present i només present. No existeix res més. El meu cos es va desfent, queixant-se i patint, veient com la meva mobilitat va cada dia a menys.

Els meus anhels ja no existeixen. No tinc il·lusió per res, ni motivacions ni records exactes. Res de res. Només mecanismes que m’impulsen a fer una i una altra vegada els mateixos gests, actes i expressar tòpics constantment.

M’adono que viure aquí m’està portant als darrers dies de la meva vida, sense més que aixecar-me cada dia i deixar-me portar com he anat fent al llarg dels meus anys. Ara ja no puc fer res per a trencar aquest encanteri.

Ja no sóc la mateixa. En algun lloc m’alliberaré d’aquest espai on em trobo atrapada. Segurament serà la mort que vindrà a alliberar-me. Jo no em sento amb forces per a desferma els nusos que m’he anat fent jo mateixa amb la meva passivitat i la meva ràbia.

Em sento atrapada i els meus pensament semblen que m’han donat l’esquena perquè no els veig ni em venen per la meva ment. Ja no els trobo com abans. Sembla com si aquesta estigués buida de tot contingut i em trobés sent portada per un vent no volgut vers la descomposició del meu ser.

Encara que el meu estat ja es troba bastant avançat i no puc valer-me per mi mateixa, hi ha alguna cosa en mi que em diu que la meva situació, vivint a Rhalemize ajuda a aquells que conviuen amb mi. La meva situació ha fet replantejar-se les seves vides, i ara sóc el punt de mira de les seves decisions. Sé que les seves vides també han canviat, però en el més profund de mi, sento com si un gran aprenentatge els estic donant pel fet de viure aquí.  

Ells no s’adonen del veritable sentit de la meva presència. Jo continuo estimant-los, encara que noto com si els meus passos ja no fossin els meus. No sé fins quan sentiran el meu amor vers ells. Reconec que no el mostro com potser m’agradaria, perquè no trobo cap motivació per a fer-ho ni el camí per a trencar amb el que vaig viure.

La meva vida, diria que no va ser perfecta, però estic contenta amb els pares que vaig tenir i el meu marit.  La meva obediència i dedicació a ells van crear el camí vers Rhalemize. Ara, ja estic aquí. Ja fa temps que em trobo en una vida que no és la meva, i que por moments m’agradaria canviar-la, però ja no puc. Ja quasi no penso en això. No sento les forces d’altres temps, ni la voluntat que així sigui.

Pausa llarga.

En el fons mai m’he estimat, però sempre he fet el que m’han dit que faci. Vaig ser una nena obedient. Així em van ensenyar i així em van fer. Així ho vaig fer fins que un dia van trucar a la meva porta i em donaren el passatge per a traslladar-me a Rhalemize.

Ara estic aquí i no sé des de quant de temps

He escrit aquestes paraules, però haig de dir que no sé exactament què he posat. No recordo res de l’escrit. Només ho faig quan sento el que sento. Només em quedar el sentir, i això, els que m’envolten no ho saben. Ja no tinc passat, ni futur, perquè ignoro si existeixen. Només sé si el dia d’avui fa sol, perquè m’encanta el sol, o si puc fer o estar allà on em senti bé en aquell instant. No recordo que sigui res més.

Em deixo portar per alguna cosa inconscient que em dirigeix, i que alguns  rutina.

Deixo que el meu ser segueixi el seu procés, perquè encara que no sàpiga quin sentit té, alguna cosa en mi, m’indica que aquells que amb mi estan, reben un aprenentatge i el meu amor diferent a com jo els transmeto.

Pausa llarga.

Em sento estimada.

                                   RHALEMIZE

ALHEMIZER

ALZHEMIRE

ALZHEIMER

                                   

A la Llar, sobre la Vida

-         Què és la Vida per a vosaltres? – els pregunto.

-         Els fruits del vostre procés són deguts a la manifestació de la vostra essència. El camí a seguir perquè així sigui, és la vida, perquè no hi ha cap ser en el Cel que no tingui camí vers el seu enlairament i el dels altres. (Pausa). Cada instant és un fruit creat anteriorment pel vostre lliure albir. La vida és el moviment del vostre obrar per a arribar a la consecució de la Intencionalitat Divina Superior. tots pertanyem a la Gran Família Estel·lar, però cada grup de humanitat (de vida) segueix un ritme i un procés diferent segons el Gran Pla Diví. Tots convergeixen vers un mateix fi. Tots aporten el seu gra per a la Gran Unificació Universal.

-         …

-         El que sento està sent aquí on ens trobem, i en dimensions superiors, fins i tot, on vosaltres esteu, és l’ara on us trobeu enlairant la vostra ànima. Aquell qui coneix els seus orígens i la seva naturalesa, obre les portes de la Llar en el seu interior.

-         …

-         Esteu seguint les lleis que regeixen el firmament. Tots els universos estan abraçats per aquestes lleis, on el seu final és arribar a la comprensió de l’existència, estigueu on estigueu, deixant que l’Amor abraci i guiï els vostres passos. Serà aquest Amor qui us obrirà totes les portes vers la vostra realització i plena manifestació en el vostre camí. Tots esteu units i us complementeu els uns als altres, fent entre tots, l’exaltació de la vibració suprema: l’Amor.

-         …

-         La vostra vida és única. Tots estem atents a la vostra evolució. Veiem que avanceu ràpidament després de segles de ceguesa. En poc temps heu deixat enrere, molts, la irrealitat de la vostra visió de vida i esteu ajudant a les altres ànimes a enlairar-se i despertar de la inconsciència.

-         Si haguéssiu d’expressar amb una de les nostres paraules el moment del procés actual, amb quina paraula el definiríeu? – els pregunto.

-         Cor – em diuen.

En aquests moments sento com un càlid calfred sabent que així està sent i que aquesta és la paraula adequada. Sabent el que volen dir-nos, afegeixo:

-         Començar a viure des del cor?

-         Començar a sentir la vida des del cor – em responen

-         …

-         Sentint i obrant des del cor seguireu el camí establert en cadascú quan estàveu amb nosaltres. Així ha de ser i continuar sent. El vostre procés us porta a l’enlairament de la vostra ànima, a adquirir un major grau de consciència, i cada vegada anirà a més. Aquesta evolució us permetrà sentir l’amor en vosaltres. A mesura que l’aneu sentint més, nosaltres i vosaltres ens anirem apropant fins a la plena unicitat. És l’Amor el que ens uneix i permet que Cel i Terra siguin Un. Aquesta és la direcció que esteu seguint. Tota la Família Celestial estem amb vosaltres. Valorem tot el que esteu fent i veiem com esteu portant la Llar a la vostra dimensió. Alguns de vosaltres us dedicareu en ple i sereu Llum en el vostre camí per a obrir les portes de la puresa perquè tota ànima que vulgui arribar a ella i la saviesa existencial pugui fer-ho. El vostre món s’està definint i dividint no temeu perquè tot el que ara esteu vivint us portarà a l’alliberament de la vostra ànima i a l’Amor en el vostre planeta. La Font us està alimentant perquè així sigui. No esteu sols, estimats germans. La Família, la Llar de la qual procediu, us està guiant, estimant i protegint. No esteu sols. Escolteu el vostre cor i sabreu del camí a seguir. (Pausa). No us centreu en el que no coincideix amb el vostre sentir i el que el vostre exterior valora, perquè l’important sosté el valorat des de la ment. El vostre cor us parlarà i us dirà el camí a seguir a cadascú. Observeu el vostre entorn, perquè el Cel ja ha enviat als sers de Llum purs de cor. Ells us ajudaran a obrir les portes de l’alliberament de la vostra ànima i el poder sentir aquell qui en veritat sou.

-         …

-         Us estimem i obriu el vostre cor perquè allà ens trobareu. Que l’Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres, estimades ànimes.

-         Gràcies germans. Al·leluia! Al·leluia! Al·leluia! Així és i serà – acabo dient.

L'empoderament del ser

De víctimes a responsables. Aquest és un dels passos que estem vivint i experimentant en el nostre procés evolutiu. Hi ha un camí a seguir vers l’ascensió, la il·luminació del ser on la nostra ànima s’enlaira per a portar a terme allò que hem vingut a fer, estant relacionat amb la Voluntat Superior que tots estem immersos.

Al creuar la passarel·la del que vàrem ser al que som, ens porta a sentir, a veure la vida i a actuar davant d’ella d’una manera diferent. Quan més anem donant passos ves la nostra honestedat, integritat, més ens anirem apoderant interiorment, però no perquè anem adquirint aquest poder, com alguna cosa externa a nosaltres, sinó perquè ens anirem apropant a aquell qui en veritat som. Aquest apropament i reconnexió amb nosaltres mateixos, ens permetrà anar recordant cada vegada més, aquell qui som i sempre hem estat, en el fons, però que la nostra cultura, religió i educació ens han apartat de la nostra essència i naturalesa.

No hi ha canvis sense una reacció del ser, i això és el que està succeint dins de cadascú i, com a mirall del nostre interior, en tot el planeta. Hi ha una reacció per part individual que fa que el col·lectiu també reaccioni. No hi ha exterior sense un interior. No hi ha reflex en un mirall si no hi ha una imatge que veure, una manera de ser que mostrar.

Som responsables del nostre exterior.

Som responsables del nostre interior.

Som responsables de la nostra vida.

Cada vegada són més les ànimes que s’enlairen i fan engrandir al ser que l’habiten.

Tots des del nostre naixement, ja sempre hem posseït la capacitat de superació, el coratge, la fermesa i fortalesa per a aconseguir allò que el nostre cor ens dicta. El nostre potencial va més enllà del físic, de tota matèria i força bruta. La nostra capacitat de materialitzar els nostres somnis no es manifesta a través del moviment, de lluitar, cansar-se i insistir constantment per a aconseguir allò que sentim en el nostre interior, sinó que el veritable potencial de cadascú, la capacitat per a veure realitzats els nostres somnis, es percep a través de la nostra actitud davant la vida i les circumstàncies que en ella vivim.

Quan la nostra presència crea recolzament, serenitat, pau i protecció al nostre entorn, alguna cosa està canviant en nosaltres.

Quan davant d’una situació suposadament adversa o hostil la nostra actitud és de calma, tranquil·litat i convenciment absolut conforme tot està bé i sortirem de la situació viscuda amb un aprenentatge pel nostre ser, llavors, voldrà dir, que alguna cosa està canviant en nosaltres.

Estarem recuperant el nostre poder interior.

Tot és una qüestió de visió de vida i enteniment sobre el que està succeint a cada instant. Quan veus que tot té un sentit i pel major bé de tots,...llavors, estaràs recuperant, connectant, amb la teva veritable essència. Estaràs obrint les portes de la Consciència Universal. Sent així, veuràs que el succeït i el que està succeint, tant a la teva vida, com en el planeta, té el seu fi i l’abraçada amorosa de l’univers.

Ens dirigim vers la nostra plena integritat i manifestació de la nostra Divinitat.

Aquest empoderament manifestat ens portarà a adonar-nos que som responsables, i únics responsables de les nostres vides. No hi ha culpables externs pel que ens ha succeït o ens succeeix. No hi ha a qui culpabilitzar, perquè vàrem ser nosaltres qui vàrem donar el consentiment perquè així fos, i vàrem ser nosaltres qui vàrem començar a endinsar-nos vers el nostre malestar, allunyant-nos de qui en veritat érem. Com podem culpabilitzar a d’altres si vàrem ser nosaltres qui els vàrem donar el permís perquè tot fos segons va ser o està sent? Vàrem ser nosaltres qui vàrem encendre l’interruptor del nostre camí de malestar i dolor. No hi ha ofenses contra ningú, perquè el que podem arribar a sentir en el nostre interior està tot relacionat amb nosaltres mateixos, per tant, allò que sentim està dirigit a nosaltres mateixos. Ràbia potser? És cap a nosaltres pel que vivim i volem acabar amb allò. La ràbia seria contra tu mateix per no ser tu i tenir una actitud més amorosa vers la situació viscuda y el teu ser.

Estimades ànimes, sigues tu i veuràs obrir-se les portes del teu alliberament i felicitat. És el teu passat, a través de la teva ment, qui et fa veure el que no és. Sent el teu cor i sabràs las veritat de la teva existència i el que t’envolta.

Et sents limitat, impotent per no poder finalitzar amb la situació? És la teva visió del què vas ser el que no et permet veure clar i trobar el camí novament vers a tu mateix, el teu benestar.

Sou sers il·limitats, amb tot el que podeu arribar a necessitar per a arribar a vosaltres i materialitzar la vostra missió en aquesta vida. A vegades no importa el saber què he vingut a fer, senzillament escolta el teu cor i fes allò que sentis en ell. Ell et guiarà sobre el què fer o on dirigir-te si així ha de ser. No temis, estimada ànima, perquè per a arribar a tu no estàs sola. Tots estem amb tu. Tota la Llar, de la qual procedeixes, i tots els que encarnem en el seu moment, estem sent acompanyats, guiats i protegits com no ho havíem estat fins ara. Expressa la teva predisposició per a arribar a tu i alliberar-te de tot allò que no pertany a la teva naturalesa.

La teva consciència t’alliberarà i et permetrà viure amb alegria, serenitat i saviesa. Aniràs percebent amb més claredat que la vida depèn exclusivament de tu. La qualitat de vida depèn només de tu. La teva vida és un tresor, u procés a seguir per a enlairar la teva ànima i començar a recordar aquell qui en veritat ets.

Aquests són els temps anunciats per la fi de la humanitat, però no per a la seva extinció, sinó per a una manera nova, més amorosa de viure i relacionar-nos amb tots aquells que habiten el nostre estimat planeta

Quan més recordem qui som, més ens responsabilitzarem de la nostra vida, dels nostres actes i expressions. La nostra paraula ja no serà la nostra, sinó la de la nostra Divinitat. La nostra presència no serà, tampoc la nostra, sinó la de la nostra Divinitat; i els nostres actes, plens d’amor i comprensió, tampoc, perquè serà la nostra Divinitat qui es manifesti cada vegada més a través nostre.

El nostre potencial és diví perquè cadascú de nosaltres som DÉU.

Els temps que vivim ens porten a recordar la nostra Divinitat, a connectat amb ella i a manifestar-nos tal com som, aquell qui en veritat som, no el que vàrem ser. Aquest ser es va allunyant de nosaltres, perquè no hi ha lloc per a ell en les noves energies.

Un nou ser va presentant-se davant la humanitat ple de comprensió, saviesa, serenitat i amor. La seva llum permet la transmutació de tot el que a ell se li apropa, allà on sigui. Aquesta Llum i Amor són part de la nostra essència. Sempre l’hem tinguda en nosaltres, i és ara que la humanitat començar a percebre d’una manera conscient que és alguna cosa més que matèria i que té un potencial per a transformar i sanar, no només la seva vida, sinó tota la humanitat i la Terra.

Tu ets l’únic responsable de la teva vida.

Penseu que:

“El major empoderament és la consciència de la responsabilitat d’un mateix vers la seva vida.”

Que l’Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres.

Ser diferent

-         Mare, tu no ets com les altres mares – va dir un nen estant a casa amb els seus pares.

-         Què vols dir, fill? – li preguntà la mare

-         Tu no ets igual.

La mare s’apropà més al nen i s’assegué al terra, al seu costat mentre aquest jugava a la moqueta del menjador.

-         En què sóc diferent? – li preguntà.

-         No parles igual que elles. Sempre m’estimes.

-         Sí, t’estimo, i els altres pares també estimen als seus fills.

-         Però tu ets diferent. Estimes diferent.

-         T’agrada com t’estimo? – preguntà la mare.

El nen la mirà i fent un somrís amb una expressió d’alegria va assentí amb el cap, mentre deia:

-         Sí!

-         Què fan elles que jo no faci, o què faig jo que, segons tu elles no fan?

-         Tu no crides i això m’agrada. (Després d’una petita pausa, continuà:) A vegades estàs callada i sento que estàs molt bé i jo em sento a prop teu. Això m’agrada.

-         ...

-         Tu no t’enfades i m’expliques les coses bé. Jo les entenc. I més coses – diu mentre continua jugant.

-         M’alegro, fill. Sempre vull el millor per a tu. Tots els pares i les mares volen el millor pels fills.

-         Sí, però els tracten com a nens petits.

-         Clar, i ara ja teniu 4 anys!

El nen mirà a sa mare i assentí amb el cap. Llavors el pare precisà:

-         4 anys i mig!

-         Tu saps el què vull dir – respongué el nen.

-         Per a mi, – continuà la mare – el més important és el respecte i l’estimar-te.

El nen se’l mirà i es quedà quiet escoltant-lo.

-         Estimo i valoro la teva ànima. Tots en tenim una a dins,....i vol volar. Jo vull que la teva estengui les seves ales tant com puguis y volis molt alt i m’agradaria que ho féssim junts.

-         I a mi també. M’agrada volar. I em sento bé.

-         Amb mi?

-         Sí! – respongué el nen content. I amb el pare!

La mare continuà estant al seu costat i el nen mirant-lo escoltant les següents paraules:

-         El més important per mi és sentir-te feliç, content,  i veure la teva cara cada dia. M’agrada quan et veig i em poso contenta. Em fas sentir bé i m’ho passo molt bé amb tu. Sí!, m’agrada jugar amb tu al fet i amagar i a fer trencaclosques, i sortir junts amb bicicleta. Estic molt contenta – continuà dient la mare - que hagis nascut a la nostra família. Ets un àngel.

-         El meu altre Pare em diu que tu també ho ets.

Mirà al seu fill i somrigué. A continuació digué:

-         T’estimo fill. Vine! – digué apropant-se a ell i fent-li un abraçada.

-         Jo també t’estimo mare.

Després de l’abraçada i sentir el caliu un de l’altre, el nen preguntà:

-         Mare, els altres pares també diuen que se’ls estimen (als seus fills)?

-         Suposo que a la seva manera – respongué.

-         Veus?, això és el que et volia dir abans.

-         Abans?

-         Sí!, que tu ets diferent.

-         I el pare, que és diferent també?

-         Ell és com tu.

-         T’estimem, fill.

-         I jo també.