Queixes humanes

         

Una vegada, un home cansat de la desgraciada vida que portava va decidir pujar al cel i demanar comptes a qui sigui per la seva situació al llarg de tots els seus anys fins el present.

Mentre s’anava enlairant va adonar-se com els arbres i les cases s’anaven empetitint sota els seus peus. L’empipament que portava era notable, i pensava demanar explicacions a l’encarregat d’haver-lo posat en el món on vivia. A mesura que es dirigia cap a l’entrada del cel, veié la Terra fer-se petita, deixant enrera els núvols que, estant en ella, no podia veure el firmament. Ara es trobava en la infinitat del silenci, enlluernat per la claror de la presència del sol molt més enllà d’on es trobava. Enlairant-se i endinsant-se en el buit del que, des de la Terra  es denomina Cel, arribà a un lloc on havia una entrada amb un rètol que deia: “QUEIXES HUMANES”. L’home va travessar aquell llindar i es trobà amb una gran cua de sers humans, que com ell, havien tingut la mateixa intenció. Havia de totes les races i religions. Va voler veure on era el primer de la cua, i hagué d’esforçar-se per a  distingir-lo.

A mesura que s’anava apropant cap a la finestreta de qui els atenia, veié com tot aquell que s’hi presentava davant per a protestar, marxava content i com acceptant les paraules que el qui els atenia deia. Tothom marxava amb un somrís als llavis i corrents per a tornar a la Terra.

Tot em resultava estrany, però en el meu endins, em proposava i pensava  què diria: “que què s’havien cregut al donar-me una vida com aquella, que què es pensaven si nosaltres érem ninots de joguina amb els quals ells podien fer el que volien amb nosaltres, que no hi ha dret en donar-me a mi una situació mísera i fer-me viure tot el que he viscut fins ara, que és injust que uns tant i d’altres tan poc o gens, que jo no he demanat venir a un món com el de la Terra, i que facin el favor de portar-me a un món millor del que estic, que allà no es pot viure, que.........

            Fent aquestes reflexions interiors em vaig adonar que ja em tocava. Davant meu havia un ser amb un somrís dòcil a la boca i una mirada profunda i afable. Tota la seva expressió era bondadosa i serena.

Ell em mirà esperant el que jo li havia de dir, però, per moments no vaig saber què dir-li. M’havia quedat mut, i per un instant, no vaig poder increpar a aquell ser que era davant meu. M’adonava que jo era ara el primer de la cua però semblava estar aïllat, sentint-me insonoritzat amb els del meu entorn i tenia darrera meu, que eren molts. Semblava que només fóssim aquell ser de bonhomia serena i jo. Ningú més podia sentir-nos, com si estiguéssim sols. Per fi, vaig recuperar novament el meu estat interior i de desconcert, recordant perquè era allà on era, davant de qui em podria, segurament, donar una sèrie d’explicacions i resoldre la meva situació. Vaig recordar per què era a allà i digué mig empipat, mig desconcertat per ser allà:

-          Vull parlar amb qui em permet viure com ho estic fent a la Terra. És injusta la situació que estic vivint i no hi ha manera de ser feliç. Tot són preocupacions i res em surt bé. Vull fer una reclamació i parlar amb qui ho hagi de fer perquè això no passi més.

Llavors, com per art d’encanteri aquell bon home va desaparèixer i vaig trobar-me a mi mateix davant meu, dient-me:

-          M’han dit que vols parlar amb mi?

Llamps!, no podia creure el que estava veient: era jo !!!. Em vaig fregar els ulls i em vaig quedar quiet no sé quan de temps, intentant esbrinar què havia passat i que el que veia només eren al·lucinacions meves.

-          No, no sóc una imaginació – digué aquell que era jo. Tu volies parlar amb qui pogués solucionar i canviar la teva situació al planeta Terra i aquí em tens. Per què volies veure’m?

-          (Com vaig poder, i desconcertat perquè no entenia el que m’estava passant, digué:) Com et dius?

Ara sí que vaig quedar totalment paralitzat quan vaig sentir el seu nom: es deia com jo !!!. Llavors vaig continuar dient-li:

-          Em pots dir què està passant? És algun programa tipus “cámara oculta”, oi?. Qui ets tu, realment?

-          Tu volies parlar amb qui et pogués ajudar a canviar la vida que portes, no?

-          (En silenci, vaig assentir amb el cap)

-          Doncs bé, jo sóc aquest que tu busques. Digues, de què et vols queixar?

-          De què em vull queixar? Tu, suposo, deus saber la vida que tinc. Deus saber que no hi ha res que em surti bé, i contínuament tinc problemes de tot tipus perquè no hi ha manera de sortir-me de la situació que em trobo des que tinc ús de raó. No és just. No es pot viure així. Estic fart de no poder viure com jo vull, o crec que haig de viure. Això no és viure, per això val més no viure. És inaguantable. Patint per tot i per a mantenir-me en vida. Em pots dir per què visc així? Eh?, em pots dir tu perquè se m’ha donat aquesta vida quan hi ha d’altres que ho tenen tot i la vida els és molt fàcil viure-la, tenint per tot el que necessitin i desitgin? Em pots dir tu per què passa això i no puc fer res per a canviar-la? (Després d’una petita pausa, el nostre ser humà continuà dient:)Em sento ridícul parlant amb mi, – digué amb  veu baixa – amb aquest que tinc davant meu. Estic parlant amb mi mateix, quina bogeria!

-          (Com si el jo que tenia davant no hagués escoltat les meves queixes, em preguntà:) Quina és la teva veritable queixa?

-          Però que no ho has sentit?!?! T’ho acabo de dir!

-          No, només estàs rondinant per la vida que estàs portant, però no has definit el motiu pel qual has vingut fins a aquí.

-          Que estic fart per la vida que visc. No la vull perquè només em porta que penes i desgràcies. Tot són problemes i no vull tenir-ne més. Vull viure una vida planera i envoltat de riqueses. No vull patir més.

-          Què puc fer jo per tu?

-          Tu sabràs, és la teva feina, no? No ets tu qui em pot ajudar a canviar de vida? Doncs per això he vingut.

-          Creus que no vius una vida planera i plena d’abundància?

-          Tu estàs sonat o què?! Tu em veus la cara que tinc? M’estàs prenent el pèl o què? (I desesperat i empipat li vaig contestà:) Per favor, avisa amb qui pugui parlar i solucionar-me el què t’he dit, eh? No em facis perdre més temps. Només em faltaves tu, ara !– digué mig en veu baixa.

-          Molt bé, ara l’aviso.

Llavors, el qui tenia davant va desaparèixer, i al cap d’uns segons vaig tornar a veure a algú davant meu: tornava a ser jo !!!

-          És una broma, oi?

-          No, nosaltres no fem bromes. Tu volies parlar amb qui et pogués ajudar-te i jo sóc aquest que tu busques.

-          Però tu ets el d’abans, no?

-          Sí i no. Jo sóc........(i va dir el meu nom).

-          Vols fer el favor de no prendre’m més el pèl – digué enfadadíssim i cridant.

-          Mira això !, i m’ensenyà unes imatges meves en un monitor, unes imatges de la meva vida, que eren els moments en els quals jo em sentia bé i era feliç.

 Eren imatges de la meva infantesa i quan vaig conèixer a la primera persona que li vaig fer un petó perquè me l’estimava. El monitor m’anava ensenyant moments de la meva vida on jo era feliç i em sentia bé amb mi mateix. També em mostrava instants on havia ajudat a algú i llavors jo em sentia ple perquè havia estat útil per a algú necessitat. Aquestes imatges em feien sentir bé i van relaxar el meu cor i el meu esperit. Fins i tot em va mostrar un moment que jo vaig decidir per pròpia voluntat, pensar que els altres podien amb mi, i jo sentir-me poca cosa. Sí, fins i tot, aquestes imatges on jo vaig decidir ser víctima de la meva vida. Podria haver pres una altra decisió, però no, vaig deixar que els altres  fessin de mi el que volguessin.

A continuació van aparèixer unes imatges com si fossin una pel·lícula i jo estigués al cel a punt de venir a la Terra, de néixer. En aquesta situació se’m va  mostrar, moments abans de venir al món, el que seria la vida que havia decidit tenir, com si jo ja sabés la vida que tindria. Era meravellosa i plena d’aprenentatge i ocasions per a sentir amor en mi. Vaig veure també, les oportunitats de poder ajudar a moltes persones una vegada estigués en vida (la que començaria). Vaig sentir per moments la plenitud en mi i el molt que representava aparèixer en el planeta Terra i viure com un humà, dins d’un cos, i a través d’ell poder apropar-me a persones que necessitaven de la meva presència per a continuar els seus camins. Vaig adonar-me de la importància de venir a aquest món i el paper que representaria per a moltes persones i, malgrat el meu caràcter contestatari i rebel, l’important que seria per la meva ànima ser present en aquests moments de la història de la Terra.

Moments abans de descendir i aparèixer a través d’un part, també vaig sentir l’amor que havia en mi i que no estava sol. Amics invisibles serien amb mi en tot moment, i que encara que no els veiés en vida, continuarien sent-hi i m’ajudarien a recordar.

Tot això vaig veure’l, o més ben dir, vaig sentir-ho dins meu, com si el que veia en aquell monitor succeís dins meu en aquell instant. Va ser una cosa estranya.

Em vaig quedar quiet, en silenci, recordant tot el que havia sentit i vist. Per moments em vaig oblidar del perquè era a allà, i una nova energia m’envoltà. Em sentia com tancat en mi i amb un bri d’esperança i saviesa com si tot fos pel meu major bé.

En aquests moments se m’ajuntaven moltes emocions i sentiments alhora. Un d’ells era com si tot fos temporal i que allò que jo em pensava que era, no era, i que allò que jo em pensava que no era, era. Potser no sé si m’he explicat prou bé, però era això el que sentia. Llavors, la meva mirada va fixar-se amb aquell que era davant meu: jo, i em vaig adonar que jo, i només jo, podria prendre la decisió i tenia la capacitat de canviar la meva situació. Ara entenia el per què “jo m’havia presentat davant meu dient-me que era jo qui em podia ajudar a canviar la meva situació”. Per moments, va semblar com si s’hagués encès un llum i ho veiés tot clar.

Dins meu vaig sentir una força que no havia sentit fins a aquell moment. Em sentia capaç de canviar allò que en el fons, no em pertanyia perquè formava part d’una vida il·lusòria que jo m’havia creat.

Qui tenia davant em va fer un somrís, i jo el vaig correspondre. Vaig recordar el que encara havia de fer a la Terra de bo, i potser sense ser conscient del tot, però que ho havia i volia fer, i ràpidament, vaig sortir d’aquella cua per a tornar cap el planeta d’on havia vingut.

El darrer que s’havia posat a la cua d’espera semblava enfadat i cara de pomes agres. Semblava ple de ràbia quan va veure marxar, amb no gaire nitidesa al primer de la cua, corrents, dirigint-se cap a la sortida.

Amb cert temps d’espera, va arribar a la finestreta on el va atendre un ser amb un somrís dòcil a la boca i una mirada profunda i afable. Tota la seva expressió era bondadosa i serena. Ell el mirà esperant el que li havia de dir, però, per moments el ser humà no va saber què dir-li. A continuació va recordar per què era a allà i digué mig empipat:

-          Vull parlar amb qui permet que visqui com ho estic fent a la Terra. És injusta la situació que estic vivint i no hi ha manera de ser feliç. Tot són preocupacions i res em surt bé. Vull fer una reclamació i .........

La resta de la història ja la coneixeu.