Què sents amb la mare?

 

-         Què sents en relació a la mare? – preguntà un dia un fill al seu pare, degut a les circumstàncies que estaven vivint.

-         Em sap greu que hagi arribat fins aquests moments tal com es troba. Era tan diferent abans! Ara la seva ment la deixà i la seva presència només es troba en el present. Viu només en el present, no recordant res del viscut o per a fer, i que durant molts anys sí que va anar fent.

-         Què destacaries en tu a l’estar a prop d’ella aquests darrers anys?

-         La meva vida ha canviat. M’ha fet viure, també, en el present. Res d’organitzar, ni tenir en compte, perquè en qualsevol moment tot pot canviar, com així ha estat al llarg d’aquests temps.

-         I què destacaries, pare, sobre el que  sents dins teu en relació a ella, a la seva situació?

-         Ja no és la mateixa, fent canviar la meva vida i el meu ritme de vida. Ara em necessita constantment, durant tot el dia. L’estimo, però tot el meu amor ella no el percep com abans.

-         Però continues estimant-la – digué el fill.

-         Ja ho crec que sí, però tot el que li puguis arribar a dir, ja no serà conscient d’això, i en pocs moments, ja no recordarà res.

-         Què ressaltaries de positiu sobre la seva situació?

-         Li agrada estar amb noves persones i a l’aire lliure. Quan es troba a la intempèrie, sembla com si es trobés al paradís. Necessita sortir i veure a la gent passar, on algunes persones li saluden. Ella, llavors, somriu.

-         Què diries què has après de la seva situació en relació a tu?

-         Per què m’ho preguntes, fill?

-         Perquè veig que no ets exactament com en temps passat, pare. Veig que el viure aquesta situació t’ha portat a uns canvis en tu d’un temps cap a aquí. Per això t’ho he preguntat.

-         (Després d’un silenci va respondre): Mira estimat fill, hi ha alguna cosa que ressaltaria en relació a la teva pregunta. (Pausa). La meva vida ha canviat moltíssim. Ja no és la mateixa. La teva mare ha estat com una mestra per a mi, encara que no hagués volgut que arribés aquests moments en ells quals es troba. (Pausa). En relació a la teva pregunta, et diria que estic aprenent a viure el present cada instant sense pensar en res més. L’atenció per la mare m’ocupa tot el temps, i això fa que ja no pensi en fer altres coses que no siguin el viure cada moment com si fos el darrer estant amb ella.

-         Et trobes bé vivint el teu present?

-         Fa que estigui com més tranquil al no pensar en res més.

-         Ets feliç?

-         (Pausa). Lo important és que ella encara em reconegui. Necessita una atenció i miro de donar-li quan estic amb ella.

-         Creus que ha valgut la pena la seva situació per a fer-te canviar aquests aspectes en tu?

-         Lo important és que encara puc estar amb ella – respongué.

A continuació, després d’una pausa, el fill li digué:

-         Una abraçada pare.

Els dos s’abraçaren i el jove marxà.

A la vida tot té el seu sentit. Tot!