Una vegada, un deixeble avançat va voler anar a
parlar amb el seu mestre per a comentar-li una situació que estava vivint en
relació a la seva formació i el punt que havia arribat fins ara. Aquest es va
aturar on el venerable es trobava, i a uns pocs metres s’aturà perquè va veure
que semblava estar meditant.
Va esperar uns segons quan el seu mestre va fer un
gest d’ajupir el cap com si estigués acomiadant-se d’algú, i a continuació es
va girar veient al seu deixeble mirant-lo i esperant que se li donés el
consentiment de poder avançar fins on es trobava el seu tutor.
-
Sento
certa inquietud en tu, estimada ànima- li va dir el respectable ancià. Què és
el que inquieta el teu interior?
-
Mestre,
el meu camí m’ha portat molt alt, on puc veure i adonar-me del sentit del que
succeeix, però des de fa un temps cap a aquí, que sento el dolor d’aquest món
en el meu interior. Sento el desamor existent en los quatre direccions d’aquest
món. El meu cor sent aquest dolor dels que habitem aquesta dimensió. Sembla com
si cada vegada percebés i sentís amb més nitidesa i intensitat tot el malestar
de l’essència humana. Sembla com si aquest dolor, per moments, fos el meu,
encara que així no sigui perquè sento aquell qui jo sóc en mi, amansant el meu
cor i algun que altre pensament demanant pas. (Pausa).
-
…
-
Mestre,
agrairia unes paraules per a entendre i poder acceptar aquests moments on el
dolor de la humanitat es troba en el meu interior – va dir finalitzant la seva
explicació.
-
.....(silenci
per part del mestre)
-
....(esperant
les seves paraules)
-
Has
après a escoltar el teu cor. Has arribat a la saviesa de l’existència. El teu
cor, ja no només és oïda, sinó que et parla, estimada ànima, molt clar i alt.
Saps com tornar a sentir aquell qui tu ets. (Pausa llarga).
-
....(el
jove seguia en silenci escoltant i sentint la presència del seu mentor).
-
Quan
el cor s’ha obert i es rep més enllà del teu present i proximitat, sentint la
compassió que tu sents,...és que ha arribat la teva hora.
El jove escoltava atentament, i en relació a aquestes darreres paraules, va
preguntà.
-
La
meva hora, mestre?
-
Ha
arribat l’hora que deixis el monestir perquè les ànimes que hi ha més enllà
d’aquest recinte t’esperen. Ha arribat l’hora del teu servei. Comences a sentir
la necessitat dels que t’envolten, de tots els teus germans. Ells t’han cridat,
i ara tu, sents la invocació de les seves ànimes. (Pausa).
-
...
-
Has
de deixar aquest lloc perquè el teu ser ja es troba preparat per a portar a
terme allò que has vingut a fer i que ha donat sentit a la teva presència en
aquest lloc. Ara has d’anar a l’altre cantó d’aquests jardins per a transmetre
i ajudar a tots aquells que et necessiten. No estaràs sol perquè la teva Llar
t’acompanyarà allà on vagis i per ells seràs protegit. Escolta el teu cor que
serà la unió amb la teva Llar.
-
Mestre
– va interrompre el jove, segur que estic preparat per l’acordat?
-
Fill,
no dubtis mai del teu cor. Aquell qui jo he estat per a tu, ara tu seràs per a
tots aquells que en el teu camí trobaràs disposats a escoltar i obrir els seus
cors. (Pausa).
-
...
-
El
temps que has estat amb nosaltres t’ha ajudat a recordar i a connectar amb
aquell qui en veritat ets. No temis. Ja mai més estaràs sol. Ha arribat l’hora
que el deixeble es converteixi en mestre.
-
Però
si necessito alguna resposta o aclariment en el meu camí, en les meves obres,
podré venir a preguntar-te?
-
La
teva ment sembla que no et deixi donar aquest pas tan esperat per a la teva
ànima. Tingues Fe, i deixa que el teu cor et guiï. Recorda que la mestria ja es
troba en tu.
Havent dit aquestes paraules, el mestre es va disposar a donar uns passos
per a dirigir-se a la porta i continuar el seu camí, quan el jove, digué:
-
Mestre!
Gràcies per tot i per la teva presència a la meva vida – digués mentre
inclinava el seu cap en senyal d’agraïment.
El venerable li va fer un somrís. Li tornà el gest i va prosseguir el seu
caminar tranquil, irradiant una pau i una serenitat que només les velles ànimes
poden irradiar.
A partir d’aquests instants el jove es va dirigir vers una de les portes
del monestir. La va creuar i sentí l’emoció intensa del recordar, estant a la
Llar i que en poc tornaria a encarnar en el ser que ara és.
Sabia que tot aniria bé.
Es va allunyar d’on fins ara havia estat acollit,
baixant el turó i dirigint-se vers el poble, sentint l’Amor i la Plenitud de
saber que li havia arribat l’hora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada