Júlia

Júlia era una noia que no creia en la religió. Ja fa anys es va allunyar d’ella degut a la continua insistència de la seva família perquè segueixi la normativa que regien les seves creences religioses.

Al final del dia, després d’estar amb unes amigues, passada la mitjanit, i dirigint-se cap a casa seva, la va sorprendre veure una ermita amb les portes obertes amb un cartell que deia:

“Passa i entra. Déu t’espera.

Wifi directe amb Déu.

Ara també en el mòbil.

Entra i connecta.”

Júlia va somriure al llegir aquesta nota. No havia ningú en aquella part del carrer. Va mirar a un costat i l’altre, i per curiositat de saber amb qui es comunicaria va creuar les portes d’aquella ermita oberta a aquelles hores de la nit.

El lloc era petit. Havia unes nou fileres de bancs, no més. Va anar avançant, i a la seva dreta, en un extrem d’un dels bancs va veure a un jove que semblava que acabava de plorar. Els seus ulls estaven llagrimosos i se’l veia tranquil. Ens vàrem mirar i vaig continuà vers els primers bancs.

A l’entrada d’aquests, a ambdós costats, havia una enganxina que ens recordava les senyes per a comunicar-nos amb Déu.

Em vaig asseure en el segon banc. Vaig mirar novament a aquell xicot, semblant ara més tranquil, veient-lo a continuació mirar el seu mòbil i posant-se a riure.

Vaig mirar l’altar donant un últim cop d’ull a aquell lloc estrany per a mi. Em sentia rara i a l’expectativa del que succeiria si posés la contrasenya a la xarxa que, segurament ja deuria d’indicar-me el meu mòbil.

Tranquil·lament el vaig treure de la meva petita bossa, i tenint-lo entre les meves mans el vaig obrir. Vaig anar a la secció d’ajustaments, i concretament de Wifi. Efectivament, allà m’indicava d’una manera predominant, la xarxa X_1333. La vaig marcar i em va sortir la casella per a posar la contrasenya. Vaig mirar l’adhesiu que tenia davant meu i vaig anar posant cada lletra i nombre que en ella constava: “JoSoc933”. Al marcar el darrer “3” va aparèixer una finestra en el meu mòbil com si fos un whatsapp i immediatament, com si algú m’escrigués:

Hola Júlia, cóm estàs?

Em vaig quedar sorpresa, i per uns breus instants vaig desconfià del possible interlocutor que preguntava per mi. Vaig tornar a mirar a un cantó i l’altre de l’ermita, i per la part alta també, per si hi hagués algú que controlés el meu mòbil,...però res.

Allà només havia un silenci sepulcral, aquell noi i jo sorpresa per aquesta connexió.

De sobte van aparèixer noves paraules a la pantalla:

No tinguis por.

Qui ets? – li vaig preguntà.  

No ho saps?

No

Per què estàs sentada aquí amb el mòbil?

Després d’una petita pausa vaig escriure:

Ets Déu?

Bé, tu mateixa ho has dit.

Déu no existeix. Qui ets?

Qui creus que sóc?

Un impostor?

Ha ha ha, podria ser però el teu cor sap que no és així.

D’on ets? On estàs?

Més a prop del que et pots arribar a pensar.

Estàs aquí en aquesta ermita?

Sí

Per què no et deixes veure?

Te’n recordes quan eres petita i anaves a jugar en aquell parc del tobogan?

Qui t’ha dit això? Com ho saps?

Sóc Déu. Quan jugaves amb les altres nenes i reies, ja estava amb tu. Quan venia la teva mare i t’agafava en braços per a tornar a casa i tu li feies un petit i li deies que l’estimaves, ja estava amb vosaltres. Estaba amb la teva mare i aquell amor que rebies d’ella, era el meu.  

Puc preguntar-te una cosa?

Fins ara no has parat de fer-ho.

Per què permets que a vegades em senti malament i que hi hagi dolor i abusos en el món?  

Qui diu que sóc jo qui ho permet?

Si existissis no hi hauria injustícies en el món. No hi hauria guerres ni malalties.     

No sóc jo qui crea el dolor a les vostres vides, ni els conflictes i desigualtats, sinó el vostre afany per allunyar-vos de vosaltres mateixos.    

Què vols dir amb “allunyar-nos de nosaltres mateixos”?   

Quan deixeu d’estimar, el camí es torna complexe. Quan us estimeu, jo puc manifestar-me i vosaltres sentir-me.     

Però jo ja estimo!

Per què estàs asseguda aquí, ara?  

Per curiositat  

És un principi. I ara, què estàs pensant?          

Demostra’m que ets Déu

Fes una respiració i sent el teu cor. 

De sobte, Júlia va tancar els ulls. Va fer una respiració i abans de finalitzar l’expiració corresponent va començar a plorar sense poder-se contenir. Als pocs segons va mirà d’eixugar-se els ulls, sentint un gran alliberament en el seu interior.

Quan va haver finalitzat aquests moments, en el mòbil van aparèixer noves paraules:

Com et sents?  

Molt tranquil·la amb una sensació de molta pau en mi.    

Encara tens dubtes de la meva presència? 

Has estat tu qui m’ha fet plorar i sentir?   

D’alguna manera sí.

Cóm que d’alguna manera?

Recorda la contrasenya.

Estàs en mi? – vaig continuar dient

Mai m’he anat. Sempre he estat amb tu.   

Així que el que he sentit eres tu en mi. 

Tu ets a qui sempre has cercat i volgut estimar. 

De sobte es produeix una pausa prolongada. Júlia fa una nova respiració i es posa a plorar novament. Amb aquest nou estat interior i amb desitjos de plorar va escriure:

Gràcies. Gràcies. Gràcies.   

Per què estàs asseguda en aquest banc?

Per què feia temps que volia trobar-me i sembla que ara ho he fet.  

Recorda qui ets i deixa que el teu cor et guiï  

I tu?

Estic en tu. Sent el que ara has sentit, i em sentiràs.   

Després d’una nova pausa sense escriure cap dels dos, Déu continuà:

Per a saber de mi, has de sentir. quan em sentis, sabràs de mi i dels altres.   

Per tant, quan arribem a sentir-te, et manifestes en nosaltres?  

Correcte!

Sentint arribarem a tu.  

Això és, estimada Júlia. Per cert, per què has entrat i t’has assegut en aquest banc?  

Per a sentir-te! – respongué fermament.

Per fi!

Es va produir una pausa entre els dos, i a continuació va tornar a aparèixer en el mòbil de la Júlia: 

Quan em sentis, et sentiràs

En aquell instant la comunicació es va interrompre i Júlia es va quedar quieta, en silenci, sentint la pau i la serenitat en el seu interior. Per primer cop havia sentit i conegut a Déu.

De sobte va escoltar uns passos darrera d’ella. va girar el cap i va veure a un jove que entrava en aquella ermita, avançant pel passadís cercant un lloc on asseure’s d’una manera precavida.

Júlia es va aixecar amb un somrís mirant a aquell nou ser, que com ella li havia arribat la seva hora. Es va dirigir vers la porta i continuà el seu camí direcció a la seva casa, on a partir d’aquell moment iniciaria una nova etapa a la seva vida.

Va arribar. Es va allitar i els somnis l’acompanyaren al llarg de tota la nit.

Havia arribat la seva hora.