La valentia d'una ànima

Avui us vull parlar d’un ser estimat. Una papallona que les seves ales comencen a descolorir-se en un procés accelerat.

Una nena petita que ara, en la llunyania del temps, veu com els seus records comencen a difuminar-se cada vegada més. Una nena obedient de tot el que li deien els seus pares, bé amb paraules, amb el que veia, bé amb les seves actituds. Aquesta nena, ara adulta, viu del passat d’aquesta obediència inculcada.

Avui us vull parlar d’un ser estimat. Vull dir-vos unes paraules, que segur que alguns de vosaltres també coneixeu a algú o teniu a un ser proper que viu la mateixa situació.

Els símptomes són evidents i característics. El declivi arriba a tots ells. La vida continua sent els seus passats a l’ara.

M’he sentit impulsat a dir unes paraules en relació a quan deixem de ser nosaltres i ens lliurem al nostre exterior o a algú en concret. Fins on podem arribar quan deixem de ser nosaltres!

Aquesta nena continua vivint en blanc i negre s’ha oblidat que existeix el color a la nostra vida i el viure-la pot ser gratificant i ple de benestar.

Fins a quin punt ens porta el deixar de ser nosaltres! Anul·lació absoluta i incapacitat per a reconèixer que un mateix pot sentir, pensar o dir alguna cosa diferent o l’establert o el nostre exterior, i que dient-lo, la nostra vida continuaria amb major benestar interior.

Quan deixem de ser nosaltres, el nostre ser s’anul·la, obrint la porta del dolor en el nostre camí i de la incapacitat per a prendre les decisions dels nostres passos. Al negar-nos a nosaltres mateixos, veiem com la insatisfacció i el malestar comencen a aparèixer amb major assiduïtat en el nostre procés. La vida deixa de ser vida, i és llavors quan et tanques o et reafirmes tenint sempre un “No” en els llavis per a contradir qualsevol cosa que pugui procedir del nostre exterior. Estem tan influenciats per ell, que un, a vegades, es veu incapacitat per a poder anar “en contra” de tot el que veu, llegeix o escolta. Crea la seva pròpia armadura energètica i tot el demés es converteix en un adversari. Es viu en constant tensió interior no reconeixent-lo ni expressant-lo perquè aquest ser ha estat entrenat per a suportar tot el que li diguin, independentment del que senti en ell. Calla. Sempre calla i viu pels seus endins la negació del seu propi ser.

Ara, ja adulta, aquesta dona ha pres la decisió de no voler recordar res del que va ser, va viure. El seu passat és tan dolorós, sobre tot emocionalment, que ha pres, inconscientment, la decisió de no voler saber res del viscut. La presència del seu passat en el present, l’insta a ignorar-lo, vivint en el seu món i turmentada en el silenci i l’aparença de normalitat pels seus rancors, ràbia, ressentiments i impotència. Ha pres la decisió inconscient de viure com una “víctima”. Ella res d’això sap. La seva consciència lluny d’ella està. Camina per la vida sense viure. Cada vegada recorda menys el que va ser, va passar, viure o escoltar. Només estar, sense més, a mercè de la nova proposta del seu entorn. Ella segueix, potser en contra de la seva voluntat, però cada vegada mostra menys la seva contrarietat i divergència amb l’escoltat i decisions preses per ella. Abans, aquestes eren imposades, ara, perquè es veu incapaç de prendre una decisió per si mateixa. No sap. No contesta. No percep. No és conscient. Només sent si li crea benestar o no, però als pocs segons ja ni es recorda del succeït.

Un ser que viu immers en una etiqueta segons els metges. La seva ment va en declivi, i cada vegada recorda menys el seu passat, incloent el de fa uns segons. Només viu el present, existint només el present per a ella. en aquests moments sembla com si la vida li comencés a tancar les portes de la seva realització, encara que aquesta situació serà la que li porta a enlairar la seva ànima.

La seva vida s’està apagant. És com un capvespre en el seu caminar. Està perdent facultats, i la ment li està esborrant tots els records i tot el bo que ha pogut gaudir al llarg de la seva vida, que ha estat en comptats moments.

Quasi ja no recorda res.

La seva ment s’apaga, i ella, no ha volgut fer res al llarg del trajecte per a ella i tornar, així, a controlar la seva vida, perquè es va oblidar que ella tenia una vida i una manera pura de sentir. Caminava sense saber que podia canviar el rumb de la seva direcció.

La seva ment es va apagant i la porta a un desconcert del present, tancada, aïllada de tots en el seu interior. Viu un món que no és el real. Encara reconeix als sers més propers, com fills, néts i amistats més properes, però no sempre el nom d’ells.

Una ànima avança vers seu capvespre. Anul·lar-se l’està portant a un punt de no retorn, no saber controlar la realitat i no poder viure sola. La seva ment, de cognom alzheimer, l’està posseint.

La infravaloració vers ella mateixa, així com la incapacitat de decisió per ella mateixa l’ha portat a aquest punt del camí, on només existeix el present per a ella, sense ser conscient.

Va a un lloc i es desconcerta, no sabent què fa allà.

Vol dir una cosa i no troba les paraules per a expressar-se com ella voldria.

A vegades li costa trobar les coses perquè no es recorda on les ha deixades o es troben.

Quan cuina, no sempre dóna els passos que es requereixen per a cuinar un plat concret.

Cada vegada es recorda menys dels gustos de la seva parella, el seu marit, que sense ell, “ella no seria res”.

Va a comprar i quan arriba al supermercat, no es recorda del què comprar. A vegades, aquesta dona arriba a casa amb un producte que no necessita, o que la despensa ja està plena d’aquest producte.

No controla la seva vida. Ja no sap decidir, deixant-se portar per al rutina diària, rebutjant tota novetat encara que sigui per a alliberar-la. Ja no pren decisions, i d’això ja fa molts anys.

Els oblits van a més. Ja no es recorda quasi d’ella, només records esporàdics de la seva infantesa, repetint-los una i una altra vegada amb les mateixes paraules com si fos el primer cop.

El seu passat la corroeix. La seva vida és una rutina, però dins d’ella, de tant en tant, troba una escletxa que la fa sentir bé o tranquil·la, fet que no ha estat al llarg del seus anys.

Ara està envoltada per sers que l’estimen. Aquests saben de la seva situació, sabent que aquesta anirà consumint-la progressivament, arribant a l’absoluta absència de la seva conciencia, amb el que això comporta. El seu entorn està donant passos perquè el distanciament intern d’aquest ser, inevitable, sigui acompanyat i vagi recordant l’amor que se li està donant en aquests instants del seu declivi no conscient.

Els dies es van apagant pel seu ser.

Sento un gran amor vers tot el que ha fet pels sers més estimats.

Ara només hi ha un camí, no el d’ella, sinó d’aquells que l’envolten i conviuen, perquè farà que les seves vides vagin canviant cada vegada més i s’hagin de prendre decisions “no volgudes” i acceptades alhora, perquè aquest ser pugui sentir l’amor d’aquell o d’aquells que ara, i en el seu moment, l’envolten o estaran amb ella.

Estimada ànima, plena d’innocència, transparència, generositat i volent el millor per a tots els sers estimats,....GRÀCIES!

Ets estimada i guiada per la Llum, malgrat tot.

El teu Amor resideix en tu, perquè ets Amor i sempre ho has estat, sent aquest Amor qui t’ha portat al teu millor camí per a enlairar la teva ànima i la de tots.

Gràcies per ser i estar, i pel teu coratge d’acceptar aquesta situació com a ànima.

Que l’Amor i la Pau siguin en tots vosaltres.