Què ha canviat?

Poder arribar a donar una resposta, a vegades és suficient per a notar que ha hagut un aprenentatge. Què ha canviat en mi?

En mig de l’espessor religiosa que vaig néixer i empès vers la integració majoritària del meu entorn, vaig quedar submergit en una nebulosa mental i espiritual, creant a un ser tímid, amb un gran sentit del ridícul i amb un complex d’inferioritat, incapaç de valorar-se segons el seu interior clamava. 

Han passat els anys d’aquells temps on el meu ser es balancejava entre el voler desaparèixer de l’entorn on em trobava i l’integrar-me segons les creences establertes, volent ajudar, sempre, als altres.

Dirigent de dinàmiques de grup, preocupació pel món infantil, comprenent-lo i sabent exactament què necessitava cadascú per a mostrar la rebel·lia i rebequeria manifestada cada dos per tres, creador de moviments juvenils, mestre d’escola, professor en diferents àrees artístiques, etc., van ser algunes de les meves experiències en relació als altres. 

Què ha canviat a la meva vida?

Vaig anar perdent les fulles del meu passat, com un arbre s’allibera de les seves a cada estació per a rebrotar amb més força la propera vegada.

Vaig perdre els fruits basats en el que va ser de mí, reafirmant allò que sentia. En tot moment vaig estar protegit per Rafael i els àngels de la sanació. Mai he estat malalt, encara que d’ossos trencats, algú he tingut, però no ha passat d’aquí. Es van restablir i vaig continuar amb el meu camí.

Ara miro enrere i veig la nuesa del meu present. Tota disfressa, màscares, lligams, resistències, ego i pors, han anat caient-se pel camí. Vaig aprendre a no témer i a confiar. La vida em portava d’aquí cap a allà i a cada nova vivenda que anava habitant, part de mi es desprenia.

Vaig arribar a aquesta vida amb una sèrie de capacitats i motivacions, entenent ara el per què d’elles, degut que les meves curiositats personals em van portar a connectar i expressar part del meu passat, buidant part dels llastres acumulats en altres temps. 

Quan mires enrere i et preguntes quins canvis han hagut, sabent del teu moment actual, observant el que va ser des del cim d’un penya-segat, t’adones que s’ha produït un Alliberament. El que va ser ja no existeix. El que sóc és tot un potencial al servei del cor i l’alliberament de les ànimes.

Pel camí he tingut que anar tallant llaços que em lligaven a una limitació del ser. L’obertura al desconegut en mi va propiciar el desencadenant de començar a moure la roda del canvi. Quan em vaig adonar que alguna cosa en mi reclamava ser indagada, em vaig endinsar en el vòrtex d’iniciar a fondre totes les capes de la meva infantesa i adolescència, alliberant part del ser que ara manifesto. Les cuirasses van començar a desaparèixer, i a través del dolor de la solitud i la incomprensió del meu entorn, va anar forjant-se  la Llum que ara hi ha en mi. Van ser moments on les meves emocions i sentiments estaven desbocats en el silenci, i la meva vida, excepte en moments concrets, va anar traient-me tot allò que tenia com a possessió material, lentament, com una exquisidesa del camí per a arribar a una possible plenitud.

No havia manera de tenir una parella estable, ni un domicili per sempre. Res d’això era possible en el que va ser el meu passat. Com algú que viu situacio0ns d’aquest tipus, no ha de canviar alguna cosa de la seva essència? Tot comportava un aprenentatge. Sí! un aprenentatge que em vaig adonar que era tal, amb el temps, i sobre tot, ara que sóc conscient que ho miro des d’una nova perspectiva.

Vaig aprendre lliçons amb els millors mestres que la vida em podia oferir. Vaig ser un afortunat, al no poder tenir una relació de parella amb la persona que volia. La següent sempre era la que volia. Bé! No creieu que havia alguna cosa que no estava funcionant? Clar que si! Va arribar un dia que vaig començar a donar-me compte que cada una d’elles m’aportava alguna cosa nova.

Vaig tenir molts daltabaixos en el meu sender laboral. Benvinguts siguin! No hi ha res millor que moments de mancança per a arribar a la mestria. De l’abundància a la pobresa, de l’acomodament a la incertesa de saber què serà de tu a partir d’ara. Quanta lliçó i amor havia a la meva vida! Malgrat tot, continuava llevant-me cada dia, atraient a aquells sers que potenciaven els meus dons per a arribar a ser qui ara sóc.

Relaxat des del cim on em trobo veig com un nou dia s’alça davant els meus ulls, donant-me la benvinguda a ell i sentint els regals que té preparats per a mi.

La meva vida ha canviat. Ja ho crec que ha canviat! Com es diria: qui m’ha vist i qui em veu! Quan ens mostrem amb la nuesa de l’amor abraçant-nos i irradiant la Llum del nostre interior com a far en les tenebres, llavors, és que algú ja no és qui era. El ser de la dualitat ha obert les portes de la seva integritat. Al despullar-nos, poc a poc, com la serp fa amb la seva muda, sobresurt un nou ser, més amorós, enlairant les seves vibracions per a permetre que la papallona pugui mostrar-se amb tot el seu resplendor al seu entorn.

No queda res d’aquell noi tímid, insegur i infravalorat per ell mateix, sentint en el seu interior alguna cosa diferent en relació al seu ambient familiar i social.

Recordar va ser el seu amulet. Recordar qui era en veritat i tenir la confiança plena que tot podia canviar d’un moment a altre, no deixant-se influenciar més pel que sentia al seu entorn. Recordar qui era, i més endavant d’on procedia, va ser primordial per a alliberar la seva ànima i connectar amb la seva divinitat.

Sóc feliç. Entenc la vida i aquesta m’ofereix els fruits de la meva intencionalitat. Allò que necessito m’és donat. Les portes de la meva voluntat van presentant-se davant meu i obrint-se, alhora, a mesura que m’aproximo a elles, i quan les traspasso i m’endinso, tot sembla canviar com si la meva presència fos el detonador perquè així sigui. Estigui on estigui veig el meu potencial amorós manifestant-se.

Veig la  vida i escolto les paraules de dolor i limitació d’aquells que ignoren les oportunitats ofertes pel seu cor. He après a acceptar i respectar. He après a no intervenir sinó m’ho demanen. He après a ser jo encara que en el meu entorn hi hagi una tempesta.

Ara hi ha calma i serenitat en el meu interior. A vegades em trobo amb la Llar, amb mi mateix, i sento la puresa de qui som i la veritat es presenta com la divinitat abraçant-me i donant-me la calidesa d’una Mare i la protecció d’un Pare. Pare i Mare en un sol instant. Un amb la meva essència, com a part del ser que ara sóc. Tot en mi i a través de mi. Un amb tot i tots.

Què ha canviat? La meva actitud davant la vida, basada en uns nous pilars d’amor, confiança, fe i sentint la divinitat en mi. 

Recordar ha estat la clau per a obrir les portes del cor que permet arribar a la veritable essència que cadascú és. Quan així és, sents a Déu en tu i res tems. Saps que no estàs sol, i que tot et serà donat en el moment i lloc adequats.

L’aprenentatge et porta a la saviesa, i quan aquesta comença a aparèixer en tu, el Cel comença a manifestar-se a la Terra.

Sento agraïment per tot el viscut i el que se m’ha donat a cada instant, perquè ara, des d’aquí, m’adono que era el millor per a la meva ànima.

Vaig aprendre a estar sol i a sentir-me bé amb mi mateix.

Vaig aprendre a escoltar el silenci, a no jutjar  ni criticar, a fluir i a acceptar allò que m’era donat a cada instant.

Vaig aprendre a no preguntar i, sobre tot, a sentir.

Vaig aprendre a …… responsabilitzar-me de la meva vida i a saber que era jo qui ho creava.

Tot això vaig aprendre, i més sobre el meu ser i les conseqüències que això comportava. Vaig experimentar sense preses, i la paciència i la confiança em van portar a la mestria del meu present.

El camí continua i els meus passos em porten a nous llocs. Noto els canvis en mi, també, com a ànima encarnada. Els sento però aquest cop, sóc jo qui sap del procés i el per què. Ara és la meva consciència qui els obra les portes i els accepta perquè veig cap on es dirigeixen. Ara, des d’aquí on em trobo, no estic sol i els que m’acompanyen de la Llar, ens somriem al donar un cop d’ull al que vaig ser. Ells s’alegren i jo em sento un afortunat.

Passi el que us passi a la vostra vida, no defalliu. Continueu endavant mentre el vostre cor us animi a fer-ho!

No hi ha res que visqueu que no pugueu superar. Accepteu i apreneu sobre vosaltres perquè sou vosaltres qui heu cridat a aquesta situació, aquesta persona o aquests moments. No temeu! No esteu sols encara que així us sembli! Res més lluny de la realitat. Una cosa és la realitat, i una altre la Veritat. No us deixeu portar per la realitat que us envolta, perquè aquesta està infundada per la por de la limitació humana. Aneu al vostre interior i escolteu al vostre cor perquè ell us portarà a la Veritat.

La sensació de llibertat és immensa.

La sensació de desaferrament, absoluta.

Em sento a Casa, en mi, ara i aquí.

Jo Sóc la Llar aquí a la Terra!

 

Des del cim on em trobo veig les ànimes enlairant-se. Unint-se i despertant de la seva somnolència. Les diferències uneixen, i la Llum en els cors enlluernen, cada vegada més amb la seva intensitat, irradiant-la per arreu, estiguin on estiguin.

Des de la Llar, només hi ha Amor pel ser humà en procés d’Ascensió. Res és el que sembla perquè tot porta la intencionalitat divina de la creació.

Davant d’això, m’acomiado per avui, abraçant-vos a tots, desitjant des del meu cor, que l’Amor i la Pau siguin en cada un de vosaltres.