On la solitud es coverteix en saviesa

Em trobo a l’espai on la solitud em permet escoltar la veu de la saviesa emmagatzemada al llarg de la meva existència. Tot en perfecte ordre.

Com sempre, m’agrada escoltar les notes d’una melodia suau, angelical. Les tecles del piano sonen lenta i acompassadament fins a portar-me al moment just on habita la meva essència no humana. Semblo viure sense viure en mí, més enllà de tota connotació racional.

El camí ha estat llarg, encara que mentre l’anava fent no m’adonava del què representava cada pas donat. Des d’aquí on em trobo en aquests instants, no crec que hagi estat llarg ni pesat. Ara el veig des de les altures de la meva consciència, donant-me compte de l’encertat de tot el viscut i l’adequat en relació a la distribució seqüencial dels fets que vaig haver de viure.

Sembla com si no haguessin existit en l’ara i aquí.

La sensació del meu interior em parla de l’alliberament de tot el que vaig ser i el desprendre’m dels records distorsionats de la meva condició humana. Com si després de viure una lluita intensa, i serena durant molt de temps, ara em trobés en el cim serè, harmoniós i calmat del meu ser, contemplant, com si d’un observador es tractés, el meu procés fins el present. Veig el camí pel qual he arribat a aquí. Segueix allà. No crec que si m’endinsés en ell tornaria el que vaig ser. Només és una icona de la sanació de la meva ànima.

Em trobo vivint una vida que no es correspon amb la del meu entorn. La paradoxa d’aquesta situació és que sento la unicitat amb cada ser, paisatge i situació que es creuen i produeixen davant meu. Sento la densitat d’on visc, el patiment, les negacions i resistències d’aquells sers que m’envolten, mantenint-se ben aferrats a la seva essència com si d’un valuós regal vital es tractés.

La meva sensibilitat i percepció actuals, em permeten veure també, el potencial adormit per part de qui amb mi conviuen en aquest món ple d’intencionalitat divina. Percebo els dons activats i les pors alhora, d’aquells que els posseeixen i no s’atreveixen a manifestar-los.

Hi ha un acomodament establert en els sers que habiten aquest espai on em trobo des de la humanitat. Hi ha tanta llum en ells! Hi ha tant d’amor! que si poguessin veure des del cor, el desbloqueig inicial s’esvairia.

Per sort, la força del cor està obrint-se pas, cada vegada amb més celeritat, per a poder obrir i alliberar l’esclavitud voluntària de tot ser. Hi ha una veu que reclama ser escoltada, i encara que sembli que s’escolta molt lluny, aquesta prové de l’interior de cadascú demanant pas per a guiar a la nostra ànima i la nostra quotidianitat en aquesta dimensió.

Sembla que em trobi en un entorn adormit. Els ulls dels sers que m’envolten encara estan a mig obrir, i fins i tot alguns, amb totes les seves forces, volen continuar mantenint-los tancats. Només a la seva ment racional escolten, distorsionant cada decisió, visió i interpretació de la realitat de la nostra presència en aquest planeta. 

Em trobo en aquest espai on la solitud es converteix en saviesa. Tot jo deixo de ser jo per a convertir-me en el ser multidimensional que realment sóc, obrint totes les portes del meu ser, deixant que la divinitat que hi ha en mi em parli.  L’escolto. La sento i deixem de ser dos per a convertir-nos en un de sol. Jo Sóc la meva divinitat.

Quan anul·lem el soroll de la nostra ment, assosseguem el nostre cor i deixem fluir les nostres emocions, equilibrant-les amb aquest estat, llavors, aquelles més sublims apareixen, fent-nos sentir la puresa de qualsevol sentiment amorós o relacionat amb el nostre veritable ser, fent-los florir com bàlsam pel nostre esperit.  

Calma. Només hi ha calma en aquest cim on em trobo. Veig a d’altres sers com jo, lluny, en el més alt d’altres cims semblants al meu.

És el lloc exacte perquè tots els sers de Llum coincideixin amb la meva presència en aquest estat. La confluència de la meva intencionalitat i la seva disposició a servir a la Font de la qual tots procedim, per la seva part, el nostre encontre és una irradiació de Llum i Amor per tot el planeta i l’univers. Veig les altres llums irradiar-se amb intensitat i estendre’s més enllà d’on els nostres ulls del cor poden arribar a divisar. Tots junts formem una gran foguera en aquest planeta enviant aquestes vibracions a d’altres llocs del firmament. Tots es beneficien.

Com jo, les altres ànimes lluminoses saben dels nous temps, i per això, han alliberat les seves vides i les han lliurat a la Voluntat Divina de la qual tots estem units.

M’hagués agradat veure moltes més ànimes, però les que ara estan en el seu procés d’aposentar als altres milions de sers del nostre estimat món, són les suficients per a despertar a tots aquells que es troben en la somnolència del seu Gran Despertar.

La melodia de les divinitats comencen a sentir-se en els cors. Aquesta ressonància, per a molts, inquieta a qui la sent. Tot es remou. La gent ja no parla igual. No pensa igual. No vesteix igual ni actua igual. No entén el per què i davant aquests canvis, es tanquen en si mateixos encara més, aferrant-se a les seves densitats internes, desfasant-se més dels nous temps i allunyant-se de la connexió amb el veritable ser que són.

Aquí tot és pau i harmonia. Tot està en ordre i tot és Un.

Vaig seguir camins, coneixent a persones que em van fer trontollar, i fins i tot, que em van fer reflexionar. Totes elles em van portar a sentir els més diversos sentiments i emocions que un ser pot arribar a experimentar dins d’ell. Va haver alguna cosa en mi que em va fer reflexionar i activar l’aprenentatge del viscut. Ara sé que eren els meus germans de la Llum els que m’impulsaven a buscar moments d’interiorització, provocant la solitud en mi.

Tot això ja és passat. Tot el viscut va tenir el seu moment àlgid per a activar l’enlairament de la meva ànima. Ara sé que tot va ser pel meu major bé.

Assegut i envoltat dels meus germans estimats de la Llum. Em deixo emportar per l’èxtasi de la puresa de l’amor que hi ha en mi, obrint la porta perquè la meva divinitat pugui manifestar-se. Sento cada vegada com els moments que ella es manifesta són més constants. Hi ha dies que sento que jo no sóc jo, sent jo alhora. Tot és equilibri.

A vegades sembla que estigui vivint una vida dintre meu, diferent a la forma.

Ara sé que jo sóc jo.

Ara sé que tu i jo som un i que la teva divinitat truca a la porta del teu cor.

El procés continua i sé que el que és, no serà, i el que va ser, només va ser Amor.