Temps d'un inici

 

Per a la comprensión del viscut

 

Aquest dilluns passat, així com en d’altres moments de la meva vida, va haver qui em va dir en relació a algú que estimava:

-         Quina pena! Pobre! Abans era algú que ho podia fer tot, anant d’aquí cap a allà, i en canvi ara, no recorda res, i el que fa ja no és l’adequat ni té sentit.

Hi ha vegades que la vida ens aporta una  transmutació en algú proper o en una situació que estem vivint. Depèn de la nostra visió de la vida, el que un pot arribar a interpretar pot decantar-se en un sentit dramàtic amb més o menys intensitat.

Haig de dir-vos que res és el que sembla, i la suposada degradació d’algú només és una benedicció per a aquells que estan a prop d’ell.

Les paraules que vaig escoltar aquests dilluns passat estaven relacionades amb una persona que havia arribat a un punt de la malaltia de l’alzheimer on el record ja no existeix, i les seves intervencions no tenen sentit ni coherència segons els moments viscuts.

Què representa realment el fet de viure una experiència amb algú que ja no és qui era? La seva presència continua sent, però la seva feina diària s’ha anul·lat per complert degut que ja no està preparat per a realitzar el que realitzava en el seu passat. 

Les meves primeres paraules amb aquesta persona que expressà el que sentia al veure a qui estava al seu costat amb una discapacitat màxima, varen ser:

-         Ella (aquesta persona) encara percep i sent l’amor que se li pot arribar a donar. Encara pot caminar a la seva manera, estimar i sentir-se estimada. Encara pot riure i abraçar.

Qui escoltà les meves paraules no respongué al que vaig expressar.

M’agradaria dir unes paraules sobre la visió que a vegades es té d’alguna cosa en el nostre món i la nostra vida.

Quan lo expressat és de víctima, negatiu, desastrós o de pena, ens estem expressant des del no veure el fons de lo succeït, sinó simplement des de la forma, des de la visió terrenal que s’inculca en aquest món. Quan les nostres paraules són de víctima o limitació, ens estan dient que el que veiem ho percebem des de la nostra part mental, i no des de la nostra essència innata, que és la veritat del que veiem.

Un ser conscient pot percebre i adonar-se que allò que li toca viure és per un sentit per a ell, pel seu procés espiritual. També per a qui pot arribar a patir degut a la seva discapacitat, però tot aquell que es troba al costat d’algú amb una dependència aliena degut a la seva incapacitat mental o física, és que així havia de ser, i el fet d’estar a prop d’ella, li fa replantejar-se la seva vida per a aprendre, per exemple, a adaptar-se i ser més flexible davant la vida. Quan actuem des del cor, la persona necessitada podrà arribar a sentir-se també molt millor degut a l’amor que li transmetrem. L’amor sempre el tenim en el nostre interior. Quan ens relacionem amb persones o situacions amb respecte, calidesa, tendresa i amor, llavors, el que es fa, és activar l’essència innata d’aquell que no pot expressar-se per sí sol.

Les discapacitacions, la majoria d’elles són degudes a la negació d’un mateix al llarg de la seva vida, en algun aspecte, al no ser ell o ella al llarg dels seus anys. Quan un deixa de ser ell mateix, els símptomes comencen a aparèixer. Tot comporta un aprenentatge al sentir el dolor o les molèsties en el cos d’un. El nostre cos és el mitjà pel qual surt a la llum tot allò que no està sent com hauria de ser en el nostre interior.

Lo succeït a la nostra vida procedeix d’un procés d’evolució personal, per això es viu el que es viu.

Què fer a partir de llavors quan comencen a aparèixer els símptomes?

Tot comporta un aprenentatge. Aquest aprenentatge si l’apliquem a la nostra vida, ajudarem a sanar el nostre ser. Quan algú es troba cuidant a algú, no és perquè si, sinó, no s’hagués trobat amb el viscut i el voler cuidar a aquella persona. 

Aquests sers, que aparentment necessiten una ajuda degut que per sí sols ja no poden realitzar el que feien temps enrere, són una Llum per a tots aquells que arriben a tenir al seu costat diàriament.

El món no és desastrós, ple d’adversitats, sinó que el que un veu procedeix de com veu la vida aquell que observa tot lo aparentment de pena i desgràcia.

Un ha d’aprendre a actuar des de la naturalitat i el seu món interior, el seu cor. Quan així és, tot lo suposadament dolent que fins ara hagi pogut veure i interpretar, es transmuta vers una visió de possibilitat de sortir endavant o de recolzar a algú des de l’amor, el respecte, la tendresa i la serenitat. Tot ser que té uns símptomes, aparentment crònics, ens està dient que no ha arribar a ser ell al llarg de la seva vida i que necessita tendresa, calidesa, respecte, comprensió i amor. És com dir que el seu nen o nena interior té ganes d’expressar-se, tingui l’edat que tingui. Llavors, serà quan estarà ben atesa amb el benestar que necessita.

No hi ha res dolent, només una mala interpretació del sentit d’allò que estem vivint. Quan un és conscient d’aquest fet, llavors obre la porta de la comprensió, l’aprenentatge i l’evolució del seu propi procés evolutiu per a arribar a ser i a manifestar-se ell mateix. El benestar li dóna la mà a la seva vida.

Allò que algú pot denominar-lo com una pena, una desgràcia o alguna cosa desastrosa, està ignorant el sentit del per què de lo viscut.

Tot comporta una mà per a ser agafada i enlairar-nos, fent que aquell qui aparentment està patint, pugui finalitzar el seu procés de dolor. Quan l’acompanyant o cuidador d’algú que necessita una dependència per a poder viure, es fa càrreg o accepta aquesta situació, és el primer pas per a començar a pujar nous esglaons en el nostre procés existencial.

Tot depèn de la interpretació de cadascú en relació a allò que es veu i viu. Quan més sigui ell mateix i ja tingui un grau d’autoconeixement, més podrà ajudar a aquell qui ho necessiti.

No hi ha negativitat en aquest món, només és la visió mental d’aquell qui ho veu.

Més enllà de la realitat de la forma, es troba el fons, l’essència innata de cadascú on el cor la transmet per a arribar al sentit de la nostra vida actual.

 

Que l’Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres.   

 

 

 

Sobre la vida que sents en el teu interior

 

Presència en Instagram

 

L'Espiritualitat és innata

 

Quan sento el meu interior

 

Paràboles i Històries des de la Llum

A continuació us presento aquesta iniciativa a realitzar a través de la meva pàgina de Facebook, podent-la trobar, setmana a setmana, i també en el meu canal de YouTube els dilluns corresponents al llarg de la seva duració. El que s’anirà publicant serà una sèrie de Paràboles i Històries des de la Llum, parlant-nos sobre aspectes que ja es troben en el nostre interior per a poder donar els passos definitius vers la materialització del nostre procés i el del planeta on ens trobem. Els temps que vivim necessiten la nostra presència per a crear la nova vida amb la Nova Energia. Que el dia us acompanyi. 

 

 

 

Tot és Llum

 

Les paraules que llegireu a continuació procedeixen del llibre “DIOS ME HABLÓ”, editat en 1999. Elles varen ser expressades en el seu moment, com si fos el nostre present, perquè ens trobem en temps de grans canvis, i el que se’ns diu és com si fos per ara, en aquest any que ens trobem. La Llum no habita en el temps, sempre en el Present. Que tingueu un feliç dia.
 

Quan el voler no es materialitza a la teva vida

 

L’interior de cadascú és una font constant de creació per a portar a terme allò que un sent dins d’ell.

Al llarg de la vida, el ser pot viure diferents situacions que venen a ser com negacions que se li fan per a aconseguir allò que pretén obtenir. No hi ha una porta tancada per sortir-se’n d’aquests moments, sinó que sempre es pot superar aquestes mancances o suposades adversitats presentades en el seu entorn on un es troba inclòs o influenciat. Sempre, si un està preparat interiorment, pot arribar a sortir-se’n d’aquests moments que viu. Al final, si un està obert de cor, comporta un aprenentatge del viscut per a adonar-se del què representa el no aconseguir, no tenir o no poder fer allò que sent intensament dins teu.

Quan és així, és una benedicció del univers vers el teu ser, on la teva ànima es disposa a donar-li sentit a tot el que un pot viure, en un sentit o altre.

Un pot no seguir un camí volgut, però en canvi, troba altres adreces que li permeten arribar allà on vol arribar. D’altres, en mig d’aquest únic camí que ha trobat, s’adona que no hi ha un altre que el pugui portar vers allò que sent en aquells moments dins seu. No troba cap altre sortida a agafar, cap altre opció, només la que viu i no és el que un voldria inicialment.

Es viu en un sistema de vida on tot ha de ser segons un vol: jo vull això, jo vull portar a terme allò altre, jo no vull seguir així, sinó d’una altra manera, etc... Tot és un voler i voler segons un vol mentalment. El raciocini fa que el ser porti a terme, en tot moment, allò que està establert en el seu entorn, digueu-li família, societat, tradicions, religions, polítiques o socials, entre d’altres. Tot voler comporta unes idees establertes i uns hàbits a seguir segon lo inculcat des de la infantesa que un pot arribar a viure. La majoria d’elles estan basades en les creences d’aquells qui estableixen el què fer i el com fer-ho.

El voler en aquest món procedeix del raciocini, de la part mental. Això els fa donar passos per a mantenir una imatge i per a potenciar les pors en ells al llarg de les seves vides. Quan hom no vol, el seu entorn el pot assenyalar com algú que viu en un món fictici, irreal i imaginari. Representa que no viu en un món real, on el que s’ha de fer per a viure és tot allò que hi ha establert, quan tota la normativa, lleis i reglamentacions, es basen en la part mental i no en la veritable essència de l’individu. No està basat pel major bé de tots, la igualtat i el respecte per a tots.

Quan algú ja és conscient d’aquest fet i ha començat a viure des del seu interior, des del que el seu cor li diu i li fa sentir per a poder actuar, s’adona que la seva veu interior no coincideix amb el com es viu o està establert. Amb el temps, un aprèn a viure segons el seu interior i no segons l’exterior que l’envolta. Això fa que, a vegades, siguis un marginat perquè ningú et té en compte i rebutgen i et neguen allò que et pertany per naturalesa, degut que no has fet, o estàs fent, allò que tothom fa. Un arriba a tenir experiències d’aquest tipus i, amb el temps, la seva presència no sempre encaixa dins del món “no real” que s’està vivint en aquest planeta d’una sola lluna.

El voler no és el camí a seguir. Llavors algú pot preguntar-se:

-         I quin és el camí a seguir, doncs?

-         El del Sentir.

Tots naixem dins d’un cos. Venim encarnats per a viure tota una sèrie d’experiències per a evolucionar el nostre ser. Quan alguna cosa no coincideix amb el que un viu, llavors, el porta a reflexionar i a obtenir un aprenentatge que s’obra al sentit pel qual ha viscut allò. Sovint, malauradament, gran part dels qui viuen unes experiències no volgudes, es desentenen d’allò creant una energia de victimisme, patiment i d’incapacitat per a obtenir allò que vol a la vida. L’únic que comportarà a aquells que prenguin aquestes actituds davant el viscut, és l’estancament, la crítica, el jutjar i a les pors intensificades que comporta el no ser un mateix. No tot el que es viu no volgut, representa el sentit a la nostra vida. Tots, absolutament tots, atraiem al nostre procés, allò segons l’energia que portem dins activada. Quan més creences tinguem, més ens allunyarem de nosaltres mateixos, i més incapaços estarem per a sortir-nos de la situació viscuda.

Un dels canvis de la nova vida, es el no voler, i activar més el sentir en un mateix. Quan més facis segons el que sents, més arribaràs a ser tu mateix, i atrauràs allò que necessites realment, adonant-te que et fa sentir bé. Quan el que atraus no et fa sentir bé, és que estàs intentant aconseguir allò que vols. Sent així, voldrà dir que les teves creences estan predominant al llarg de la teva vida actual, i aquest no és el camí a seguir. Tingues present aquell qui tu ets. Escolta’t, i llavors sentiràs quins passos donar a la teva vida, sense voler aconseguir, senzillament materialitzar allò que has vingut a fer en aquesta existència de vida actual.

Els grans mestres espirituals, no desitjaven res material a la vida, només sentien el què fer i de quina manera portar a terme allò pel qual van encarnar. Quan un actua així davant la vida, tot el que necessita se li és donat. Per això hem de ser conscients de qui som realment. No som qui ens diuen que som. Només un és capaç de saber i sentir aquell qui realment és. Llavors, tot és possible segons el què ha vingut a fer en aquesta vida.

Aquest és un dels aspectes a aplicar i tenir en compte en els temps que estem vivint actualment. El món celestial, els sers de la Llum, ens estan anunciant cada vegada més, el fet de no pensar o tenir creences, sinó el fet de sentir el teu interior per a saber què fer en tot moment, en el teu procés evolutiu actual.

El voler, pertany a una energia de viure del passat, on la vida existent  era de baixa vibració. Se’ns estan obrint unes portes per a crear una nova vida més en acord amb qui som realment. El voler no entra en joc en aquests nous temps, sinó el Sentir.

Quan un sent, sap,.....i obté.

Quan un vol, és perquè es troba perdut i té por de no tenir res i no poder viure. Llavors és quan apareix l’esforç i la lluita constant per a obtenir.

Tots, absolutament tots, tenim el que necessitem. I aquest necessitar, no és físic, material, sinó espiritual. Lo físic et vindrà per sí sol. Quan aconseguim activar la nostra espiritualitat, la nostra essència innata, llavors anirem atraient a la nostra vida tot allò que puguem arribar a necessitar per a materialitzar allò que hem vingut a fer, que ha estat acordat, voluntàriament, per nosaltres mateixos, acceptant tot el que viuríem en aquest món on ara ens trobem.

Aprendre a Sentir, ens allibera de tota limitació que en aquest món pot haver. Permet, també, poder-se expressar segons un és en veritat, perdent tota por i activant tot el seu potencial espiritual, contingut en el seu ADN, per a poder portar el Cel aquí a la Terra, i realitzar completament la Voluntat Divina que li correspon segons el seu procés evolutiu.

Tot és i serà.

El voler és una imposició que no depèn de tu, sinó de la teva ment racional del teu entorn.

El Sentir és obrir la porta de la teva plena realització en aquest món, el qual és un aliat del teu procés. Sent la veu del teu Cor, d’aquell qui en veritat tu ets.

 

Que l’Amor i la Pau siguin en  tu.