M’agradaria, avui, regalar-vos un exemple clar d’una experiència de superació personal d’una persona de nom Mercè que cert dia va venir al programa de ràdio que tinc a ràdio Premià de Mar a explicar com va mirar a la vida cara a cara quan aquesta semblava donar-li l’esquena i no li permetia ser feliç aconseguint vèncer la situació que vivia en aquells moments i el passat que la perseguia. Aquí la teniu:
“Bé, doncs temps enrere jo tenia la creença de que perquè les persones m'estimessin havia de creure'ls i fer-los contents. Resumint, per mi eren mes importants les necessitats dels altres que les meves, i així, jo mai actuava en funció dels meus desitjos si no dels altres.
Per què era així? La meva mare va ser una dona dominant que em va fer responsable dels 5 germans que varen anar naixent darrera meu, i altres responsabilitats de la casa que vaig adquirir, ja que ella sempre es trobava malament i jo em sentia obligada, fins que vaig assolir aquesta situació com una obligació. Així doncs el primer noi que em va demanar per ser “novios” li vaig dir que si. Tot i que jo era molt jove per saber el què volia, però en canvi si que sabia quines eren les meves obligacions com a esposa. La meva mare sempre m'ho deia: quant et casis seràs una dona preparada per a portar una casa i mai tindràs problemes amb el teu matrimoni. Em vaig casar feliç, veient el matrimoni com una mena d'alliberament de les moltes obligacions que tenia a casa meva. Però no havia aprés la lliçó mes important: saber-me estimar, valorar i ser jo mateixa.
Al cap d'un curt espai de temps em trobava sota el domini absolut del segon Mestre que la vida em donava per seguir ensenyant-me com m'havia de comportar amb mi mateixa. Admeto que he estat prou dura per aprendre, però que hi farem....!
Evidentment, no vaig ser feliç, en el matrimoni. Quant mes temps passava em revelava més amb la meva situació, i entre disgustos i plors clamava el cel la resposta de per què les coses m'anaven d'aquella manera, més no podia trobar-la per que jo no la veia.
La “traca” final va començar l'any 2000, quan el meu marit va tenir un infart cerebral que el va deixar com si fos un nadó de 90 kg. Doncs bé, un altre cop em vaig sentir obligada a posar-me a l'esquena una càrrega que ja no podia suportar. El setembre del 2005 vaig agafar el càncer de pit. Els metges van dir-me que era una mica gran, mesurava més de 3 cm. i que segurament m'haurien de fer la mastectomia complerta (extirpar-me el pit). Aquell dia anava acompanyada de la meva germana petita (la Fani). Les dues ens varem mirar i no varem poder dir res. Quan érem al carrer em va dir:
- Què, penses continuar sent una víctima, o potser ara decidiràs canviar la teva vida, començant a estimar-te una miqueta?
Aquella pregunta només tenia dues respostes i l'hi vaig dir: “sé que tu m'ajudaràs, però el que et dic és que avui, per a mi, comença una nova vida en la que penso fer el que m’he passat tota la vida esperant que fessin els altres, estimar-me”. Nomes puc dir que després d'aquella afirmació ja vaig sentir que aquell procés no seria greu i que el meu pit no l'arrancarien.
El primer pas va ser portar el meu marit a una residencia i vaig quedar-me sola a casa.
Cada dia que passava em sentia més feliç, en aquella situació de llibertat, nova per mi.
Les meves germanes petites, a qui porto 20 anys, es van abocar a mi com dolls d'aigua beneïda, que no paraven de donar-me força. Els meus fills, (tinc dos nois) he de dir, van fer tot el que van poder per mi. Però elles en aquella etapa no treballaven i podia contar-hi.
Com que sóc naturòpata holística, vaig pensar que a més de la ment, també havia de cuidar el cos i des de aleshores,vaig fer una dieta absolutament vegetal i depurativa. Així el meu sistema anímic i físic va resistir les sessions de “quimio” que me les van fer abans de operar-me, per tal de reduir una mica aquell tumor.
Durant tot aquest procés la Fani m'aportava la lectura que millor m'anava per ajudar-me en el meu canvi personal: Annie Marquier, Wayne Dyer, Deepak Chopra, etc.... fins que el 15 de març del 2006 m'operaven. Tal com ja us havia dit a l'hora de la operació els metges només varen trobar una petita boleta que media 9m.m, així doncs, no va ser necessari extirpar el pit, tot i que van treure el gangli. Als 15 dies, van començar amb la radioteràpia, 25 sessions i el juny del 2006 el meu calvari de tractaments, es va acabar. El meu cabell ja havia començat a créixer i tot i que el meu canvi físic havia estat substancial. Jo cada dia tenia mes força, (la força que sortia de dins meu i que em feia repetir-me a totes hores que mai més deixaria d'estimar-me).
Aquell estiu va ser per mi com una resurrecció. Una amiga em va convidar uns dies a la seva casa de Calonge (Girona), tenia una barqueta al port de Pálamos. El primer dia que varem sortir a navegar i els meus ulls van començar a veure aquesta Costa Brava, tan preciosa que tenim, ploraven com dues fonts, ja que per mi era com si allò que havia vist tantes vegades fora la primera vegada que m'ho mirava i vaig sentir com si hagués revifat d'una trista mort per sorgir a una nova vida mes rica i plena que la que abans tenia. Quant penso en aquell estiu encara m'emociono.
Es clar que això no era el final d'una pel·lícula feliç i el setembre el meu marit, va dir que jo estava bé i que ell tornava a casa. La veritat es que jo dins meu sentia que no podria tornar a suportar aquella situació, més la seva tossudesa, les pressions d'alguns familiars i la llàstima que a mi m'inspirava em van afeblir i altre cop la Mercè sota el
domini, i mai millor dit, doncs enseguida em vaig adonar de l'error, però ja estava fet i m'ho combinava com podia amb una noia que vaig agafar per que ella fes la força que jo no podia fer.
El mes d'octubre la Fani m'anuncia que ella i la Mireia (una altra germana meva) s'han apuntat a fer “Un curs de Miracles”. Com era natural jo ja no m’hi podia apuntar perquè la situació em mantenia lligada a casa pendent de les necessitats del meu marit i ell no volia que jo sortís. Els vaig demanar que me'l gravessin per poder escoltar-lo a casa. Al sentir aquelles paraules em vaig adonar que altre cop m'havia equivocat i m'havia oblidat de mi mateixa, posant-me al servei d'una persona que no m'estimava ni em respectava, però ja estava fet i no tenia la manera de sortir-me’n. A primers de desembre vaig aconseguir apuntar-me al curs de Biodescodificació i vaig començar a entendre com es podien curar les malalties, doncs jo ja sabia per la meva professió que gairebé totes eren d'origen psico-somàtic, però el que no sabia era que malalties tan greus es poguessin descodificar.
La meva vida era plena d'oportunitats per poder-me’n sortir de la pròpia ignorància envers la realitat de l'ésser humà. El gener de 2007 en una anàlisis troben que torno a tenir cèl·lules cancerígenes. Apa! Mercè... tornem-hi que no ha estat res!
Aleshores em començo a prendre les coses d'una altra manera. Em descodifico i a finals de febrer les cèl·lules semblen que ja no hi són. Bé, ja estic mes tranquil·la, però la meva situació personal no ha canviat i segueixo patint les inclemències del malalt. En el mes de juliol torna a sortir l’anàlisi alterat. Bé ara ja ho tinc clar, si jo no prenc la decisió ningú ho farà per mi. Així doncs, em reuneixo amb els meus fills i els dic: “ho sento molt, però el pare ha d'ingressar en un centre on puguin fer-se càrrec d'ell, jo ja no puc mes”. Els fills ho entenen i em diuen que ells li parlaran. La resposta d'ell va ser: “no vull sortir de casa meva”. Al que jo responc fredament: “doncs si ni tu no vols sortir ho faré jo i ja t'espavilaràs”. Tots sabíem, i ell també, que sense mi no podia estar a casa, ja que tot el pes de la situació el portava jo. Malauradament aquest procés va ser molt dur, doncs ell i els seus germans van iniciar una campanya difamadora contra mi, que fins i tot va comportar una denuncia a la advocada de la AAVV I a l'assistent social de la llei de dependència. En aquest cas la resposta positiva la van donar els meus fills i ells van acabar amb aquella situació tan agressiva contra mi.
L’estiu va ser molt dur, doncs no varem trobar plaça a cap centre. L’1 d'octubre va ingressar en una residència que es troba a prop de casa i es un centre de luxe en el que esta molt bé atès.
Sobre la meva malaltia..... els metges volen aclarir el què passa amb els anàlisis i es passen dos mesos fent-me tota mena de proves. El dia 28 de novembre em treuen sang i el 2 de desembre vaig a visita. El metge em diu: “no sé què has fet, però en aquests moments, totes les probes són negatives, i l’anàlisi perfecte. Estàs molt bé, neta. No tens res”.
La meva resposta va ser... Ja he après a estimar-me”
