Les ulleres que ens permeten veure més enllà

              

Com cada matí, la Paula es dirigia a la seva activitat quotidiana creuant el turó per a arribar a la població més propera d’on vivia amb la seva família. Eren uns trenta-cinc minuts on els seus peus la portaven al lloc conegut i habitual per a poder ajudar a la seva família, però ella estava en el seu interior sentint aquell paisatge que li permetia sentir-se Una amb tota la natura i la vida que veia i percebia en els seus desplaçaments.

El seu món interior li feia viatjar vers l’univers de la seva existència i la glòria de ser i estar en el seu present. El seu ara li permetia anar més enllà del seu entorn i sentir la compassió i la saviesa de l’existència.

Cada dia feia el mateix trajecte, amb les mateixes pedres, matolls i polseguera en els temps més calorosos.

Un matí es llevà per a disposar-se a acceptar la seva nova jornada. Va sortir de casa seva  i va emprendre el camí fers el seu lloc habitual. En un giravolt del sender va veure unes ulleres en el terra com si a algú se li haguessin caigut. Es dirigí a elles. Les va agafar i va voler provar-se-les per a veure si veia bé. Ràpidament que se les va posar, se les va treure. Va quedar com consternada pel que semblava que havia vist, o al menys, així semblava. Paula va tornar a observar aquelles ulleres, els seus vidres per si eren diferents a alguna de les ulleres que ella ja havia vist, però tot semblava normal.   Va tornar a posar-se-les i va quedà com sorpresa, al posar-se a plorar pel que veia. Estava quieta a un cantó del camí que realitzava cada dia. Va girar el cap a un cantó amb les ulleres posades i després cap a l’altre. Semblava veure alguna cosa inusual que li impressionava gratament. Les seves llàgrimes eren de sorpresa i alegria alhora.

Havia vist als seus acompanyants invisibles i la seva vida a partir d’aquell moment! Amb aquelles ulleres podia veure més enllà del seu present i a tot el seguici celestial que sempre l’acompanyaven i la protegien en els seus desplaçaments, tant pel matí, com per la tarda. Llavors se les va treure i les guardà en una mena de borsa que portava creuada en el pit.

Aquell matí va veure a una amiga seva. Es varen saludar i Paula l’escoltava mentre se li deia que la seva mare estava molt malalta i els metges li digueren que no li quedava molt de temps. En aquell moment es va recordà de les seves ulleres. Se les va posar i va veure tot el procés de la seva mare i el remei per a sortir endavant. Sense saber com es va atrevir , li va dir a la seva amiga els motius pels quals la seva mare va arribar a l’estat actual i com ajudar-la en la seva recuperació encara que els metges diagnostiquessin la poca vida que li quedava. L’amiga se’n va anar per a posar en pràctica el que la seva amiga li havia dit. Al final, la seva mare es va recuperar.

A mig matí una companya de feina se li va apropar i li comentà que es trobava molt malament i amb un gran malestar emocional que sentia en el seu interior. Paula va recordar la trobava amb la seva amiga i el que li havia dit, i es disposà a posar-se novament les ulleres. El que va veure v ser una gran frustració a la seva vida, però que se’n sortiria  d’aquesta situació si s’autovalorés ella mateixa. Fins i tot va veure què havia de fer perquè així fos. Aquella companya se’n va anar molt més tranquil·la  i esperançada per a poder sortir de l’estat interior que es trobava.

Al llarg d’aquell dia va fer més usos d’aquelles ulleres que es va trobar en el camí de casa seva al poble. Laura podia veure els camins per a arribar a l’harmonia i la sanació de cada ser que li consultaven. Semblava com si tots sabessin que l’estimada Laura a partir d’aquell dia pogués ajudar-los en les seves vides.  

Tornant cap a casa seva, va voler posar-se les ulleres i centrar-se en la seva vida a partir d’aquell moment. En aquell instant va sentir una veu que li deia:

-         No són les ulleres, sinó el teu cor qui guia els teus passos ii pot ajudar a  qui ho necessita.

-         Sí, - va dir la Laura- però al posar-me les ulleres ho veig tot més clar i amb més perspectiva. Lo veig tot tal com és i hauria de ser amb plena certesa del que sento al veure-ho.  (Pausa). Llavors, per què amb les ulleres ho veig tot molt clar i més enllà del present?

-         Estàs preparada perquè el teu món interior pugui ser manifestat als altres. El silenci ha de donar pas a la teva manifestació tal com ets. La teva presència ha de ser el mirall per a tots aquells que fins ara han ignorat els seus cors. Demà ja no necessitaràs aquestes ulleres, perquè el que sents i perceps es troba en tu, no en les ulleres.

Al dia següent Laura es va despertà i cercar les ulleres al costat del seu llit, però no les va trobar. Havien desaparegut. Va veure a la seva germana i a la seva mare. Quan se les va trobar va sentir tota les seves vides actuals i el camí a realitzar per a cadascuna d’elles. Cada persona que se li apropava, podia discernir el tipus de sentiment que arrecerava en el seu interior i com sanar-lo si li produïa dolor o malestar.

D’això ja fa bastant de temps. Actualment es dedica a ajudar a tots aquells que ho necessiten, escoltant el seu cor, sense més. Cada paraula emesa és l’adequada per a poder continuar el seu procés aquell ser que li ha anat a consultar alguna cosa.

Laura te un petit local on atén a tots els que s’apropen a aquella població, o als mateixos habitants per a poder arribar a ells mateixos.

A vegades necessitem un estímul per a donar el següent pas, però aquest estímul no és un suport constant, sinó només una empenta per a donar el següent pas nosaltres mateixos i poder continuar el nostre procés d’ascensió per a sentir la nostra veritable essència.

Podem necessitar un recolzament, una orientació per a activar la nostra capacitat d’adonar-nos que hi ha alguna cosa més que el nostre entorn tal com ens l’han fet creure. Una vegada hem rebut aquesta orientació, hem de ser nosaltres qui donem els passos per a arribar a nosaltres mateixos. Per a això és important escoltar el nostre cor, perquè els seus xiuxiueigs ens orientaran què fer a cada instant i el com fer-ho.

Laura va viure el seu món fins a trobar les ulleres, sense compartir-lo massa amb els altres per no ser entesa ni compresa. Va necessità d’aquelles ulleres per a adonar-se que tot el que veia i sentia no era alguna cosa externa a ella, sinó part del seu potencial innat. Quan va aprendre a connectar amb ell, llavors, va deixar de necessitar les ulleres que permetien veure més enllà, així com entendre el present de cadascú. Tot consistia en SENTIR el que el seu cor li xiuxiuejava.

Tota la saviesa existencial es troba en el nostra interior.

El que un pot arribar a necessitar es troba dins d’ell. Anem al nostre interior i deixem d’assistir, com potser ho portem fent durant uns anys, a suposats estímuls, els quals ens fan, sense ser conscients, ser dependents del nostre entorn.

Arriba un moment que cadascú ha de posar a la pràctica tot allò que sent des del seu cor. Quan tots els sers encarnats així ho fem, llavors, el món canviarà acceleradament, podent veure la nova Terra i Humanitat, sent UNA amb la Llar i l’Univers.

Només l’Amor pot canviar la nostra vida vers un estat de ple benestar. Les sanacions i els miracles emanen d’un mateix. L’alliberament dels obstacles, segons la nostra ment, es produeix a l’escoltar el nostre cor i tenir l’actitud que ell ens fa sentir des de la pau i l’harmonia interior, sent estats de la nostra veritable essència.

Les ulleres que ens permeten veure amb claredat es troben en el nostre SENTIR interior. Sentim la nostra essència i tornarem al nostre estat pristi manifestat en aquesta dimensió en procés d’ascensió. La nostra Divinitat demana pas per a ser expressada.

Que l’Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres.

Diàleg d'una nena amb sa mare

Una vegada, una nena de cinc anys va preguntà a la seva mare:

-        Mare, per què els pares no jugueu com nosaltres?

-        Per què ho dius, filla?

-        Perquè jugar és divertit i ric molt quan ho faig.

-        Ah, sí? – va dir la mare.

-        Vosaltres no jugueu com nosaltres. (Després d’un petit silenci, va continuar dient:) Puc ser sempre una nena, i no créixer? – preguntà.

-        No. Tots creixem.. el nostre cos comença sent petit però després va creixent. Necessita créixer per a poder fer més coses.

La nena es va quedà pensativa, i després d’un silencia reflexiu, va dir:

-        Mare, jo quan sigui gran vull divertir-me com ara. No vull ser avorrida. M’agrada riure – va dir convençuda mentre feia un somrís a la seva mare. Vull aprendre moltes coses i tenir molts amics.

-        Això està bé, filla. Tu creus que sóc avorrida i no em diverteixo?

La nena va mirà fixament als ulls de qui li havia portat a aquest món, i digué:

-        No sempre tens ganes de jugar. El pare quasi mai juga, i a mi m’agradaria jugar a vegades amb vosaltres.

-        Digues-nos-ho quan tinguis ganes – va afegir sa mare.

-        És que no és el mateix – va respondre la nena.. A tu, els iaios no jugaven amb tu?

-        Ells estaven molt ocupats i no sempre podien.

-        Llavors no jugaven amb tu?

-        Dona, algun cop! – va respondre aquella dona.

-        Jo t’estimo molt, i al pare també; i vull que esteu contents per a jugar. Jo em diverteixo molt i vull que vosaltres també.

-        I nosaltres volem que tu siguis feliç. Ho ets, oi?

-        Si!! – va dir mentre assentia amb el cap.

-        Per què m’has preguntat si els pares jugàvem?

-        Perquè veig que no sempre aneu al parc, ni en bici i a mi m’agrada molt quan m’acompanyes al parc amb els altres nens, o quan el pare em pregunta si vull anar amb ell amb bicicleta.

-        Ho veus, filla, com si juguem també a vegades?

-        Mare – va dir la nena després d’una silenci -, t’estimo.

-        Jo també – va dir mentre abraçava a la seva filla. El pare i jo t’estimem. Ets un àngel per a nosaltres.

-        Ells es posaran contents – va dir la nena a continuació.

-        Ells? – preguntà la mare. A qui et refereixes?

-        A ells! Quan em poso al llit i estic sola, sempre estan amb mi.

-        Els àngels, vols dir?

-        Si! Sempre estan amb mi i em parlen.

-        I què et diuen – preguntà la mare.   

-        Que no em preocupi perquè tu i el pare m’estimeu molt. També em diuen que jugui perquè m’ho passaré molt bé.

-        I ho fas?

-        Si.

-        Això està molt bé ells sempre estan i estaran amb tu, filla. Els àngels també ens estimen i ens ajuden moltes vegades.

-        Sí! – va interrompre la nena. Una vegada vaig perdre el llapis i ells em van dir on era.

-        I el vas trobar?

-        Sí! Estava sota de la taula.

-        Mira – va dir la seva mare -, si alguna vegada vols parlar sobre ells o sobre alguna cosa que no entenguis ens ho pots preguntar, d’acord?

-        Sí – va respondre.

A continuació es va dirigí on estava el seu gos disposat sempre a jugar.

Paraules sobre l'Ànima

Aquí us presento unes paraules a través de vídeo, transmetent sobre l'Ànima.
A tots, una abraçada.

La nostra ànima

Estimada ànima, com puc parlar de tu, si no ets una cosa externa a mi? 
Només sentint sabré de tu.

Durant segles, la nostra humanitat, per a poder entendre o explicar alguna cosa no física, va haver de crear uns símbols, uns objectes per a identificar i fer-nos veure i creure que allò invisible als nostres ulls físics, poguessin arribar a tots aquells que estiguessin interessats en el que es coneix com a ànima.

Realment existeix l’ànima? És alguna cosa aliena a la nostra essència per a dir que és una part de nosaltres? Amb forma inclosa?

Quantes vegades hem escoltat expressions del tipus: l’ànima d’un arbre, els animals també tenen la seva ànima, o tots els sers vius tenen una ànima!

Tots, tenen ànima perquè tots som Amor. Procedim del Tot i complementem el Tot, com a part d’ell que som. Cada ser és el Tot perquè té una ànima, sent aquesta, l’essència de l’univers, de la Llar de la qual procedim. Tots som energia, essència de Vida. Tots som Amor.

Hi ha alguna cosa bàsica, innata en el nostre ADN, i és el fet de tenir el coneixement del que és i representa el que es coneix com a ànima.

Segurament heu escoltat moltes vegades que l’ànima és una part de la nostra existència. Les paraules, amb el temps i així s’ha pogut veure, han estat malinterpretades o distorsionades segons les creences de qui les ha transmeses. El concepte que s’ha anat transmetent està basat en unes arrels religioses que ens han portat a entendre el que s’entén con a ànima, como alguna cosa aliena a nosaltres.

Per a tots aquells que ja porteu temps en el camí del despertar, és probable que els vostres oïdes hagin rebut paraules com: estem en aquest projecte de vida per a enlairar la nostra ànima i evolucionar-la.

Amb els anys, obrint les portes de la connexió amb la Llar i els nostres germans de la Llum, vaig arribar a sentir la saviesa en mi, guiat pels meus acompanyants celestials que em varen portar a adonar-me del veritable significat del que és i representa l’ànima a les nostres encarnacions.

L’ànima no evoluciona perquè és la part divina de cadascú. És l’essència de Déu en cadascú. Som part d’ell. A l’encarnar, portem a aquest món l’essència divina de l’univers. L’ànima sempre ha estat completa, és i serà resplendent, lluminosa, amb l’energia de l’amor amb tota la seva majestuositat. L’ànima no té que evolucionar. El que entenem com a evolució és el fet d’apropar-nos a ella i acceptar-la a la nostra vida deixant que la seva essència s’expressi a través nostre. És la nostra relació amb ella el procés d’evolució a la nostra vida. L’evolució de l’ànima no és tal, sinó l’apropament del nostre ser a ella, a la nostra essència divina, que sempre ha estat amb nosaltres i estarà. La nostra ànima no necessita evolucionar perquè ja està evolucionada, podríem dir, degut que sempre hem estat divins i pertànyer a l’Amor Universal, a l’energia de més alta vibració existent en el firmament. Nosaltres no hem d’evolucionar, sinó d’apropar-nos cada vegada més a la nostra veritable essència i deixar-la manifestar. El que s’entén com a evolució és el recordar qui som realment i alliberar del nostre ser tots els condicionaments, creences i passat basat en les limitacions, victimismes i pautes de distanciament amb nosaltres mateixos degut a les creences inculcades basades en certes religions. Tot es basava en controlar als sers humans i dominar-los per a poder portar a terme els interessos de certa visió de la vida basada en lo terrenal.

No estem en aquesta vida per a fer evolucionar la nostra ànima, sinó en abatre els murs que ens varen inculcar i acceptàrem en el seu moment per a connectar amb la nostra essència i sentir el Déu que cadascú de nosaltres és.

L’ànima, és senzillament la nostra essència divina, l’energia de més alta vibració existent a l’univers: l’Amor en el seu màxim resplendor, pur i incondicional, creador de tota vida i harmonitzador natural de tot allò que la ment pugui arribar a alterar. 

Aquest apropament a la nostra essència amorosa és el procés d’evolució de ada ser en les encarnacions viscudes.

L’ànima no és una cosa externa en nosaltres i que depèn d’alguna cosa superior, sinó que tu, ets part de la major energia d’alta vibració existent al llarg dels universos. Tu ets la divinitat superior encarnada per a enlairar aquest planeta i ajudar a la humanitat a recordar qui és, per a arribar a la plena Unicitat.

És el Déu que som a les portes del poder-lo arribar a acceptar i manifestar-lo.

El que entenem com a ànima, no és una part de nosaltres, a nivell espiritual. La nostra ànima és la nostra essència divina, innata, la nostra essència espiritual esperant que el ser que ets vagi apropant-se a ella a través de recordar qui som i poder-lo manifestar amb tot el seu resplendor. Dit d’una altra manera, poder-te expressar amb tota la teva majestuositat segons l’essència que ets. No hi ha que evolucionar l’ànima, perquè en qualsevol moment pot expressar-se amb tota la seva irradiació. Depèn de nosaltres.

Ets Amor. Ets Déu, i no hi ha una ànima esperant ser evolucionada, sinó un ser en procés d’acceptar i apropar-se a aquell qui en veritat és i mostrar-se tal com és segons.

La teva ànima és Déu en tu. Tu ets Déu.

Actualment, en els temps que ens trobem, hi ha grans inquietuds per a anar al nostre interior, i serà a través d’anar al nostre interior que arribarem a trobar-nos amb la nostra essència innata divina. Això és el procés de l’evolució que tant es parla en els temps que vivim.

L’ànima no és una part de nosaltres. Nosaltres som l’ànima innata de l’univers i de tota vida. Som el TOT encarnat , mostrant la nostra bellesa i el nostre potencial segons la nostra essència. Som fonts de Vida i Amor. Som el Cel aquí a la Terra.

No veieu l’ànima com una part de vosaltres, perquè no esteu fragmentats. Sou un Tot lluminós que il·lumina el camí vers l’alliberament i transmutació de la foscor.

Ànima. Déu. Divinitat. Energia Superior. El Gran Esperit. Jo Superior. Diferents paraules per a definir el mateix, que poden arribar a confondre a l’humà en procés d’apropament a la seva essència.

Les portes del coneixement superior, de la saviesa existencial es troba a l’abast de cadascú dels sers en procés d’ascensió. Aquesta ascensió representa alliberar uns  coneixements transmesos al llarg dels segles, per a arribar a la informació, sensació i sentiments rebuts des del Cor.

Ens trobem en temps on ja es comença a adonar-se que des de la ment continuarem estant atrapats en el temps, i que la manera d’anar a l’essència, a la Veritat de l’existència és començar a viure des del Cor. Començar a endinsar-nos al nostre interior per a entendre l’exterior, i així poder percebre la bellesa i l’abundància que ens envolta i se’ns concedeix.

Quan algú sent la seva essència, la seva ànima, la seva vida canvia i la visió d’aquest deixa de basar-se des de l’humà per a percebre i sentir des del cor. Llavors tot té sentit i la vida pren una altra senda vers la plenitud. No importa el que faci, perquè la teva visió i els resultats obtinguts et faran sentir la gratitud i l’amor que tota la teva vivència comporta.

El teu cor et guiarà. La teva essència et protegirà, perquè és l’Amor qui et protegirà. No hi ha una altra protecció que sentir l’Amor en tu.

No estem aquí per a evolucionar la nostra ànima, sinó per a poder-nos apropar a aquell qui som. La nostra ànima no necessita evolucionar perquè ja és complerta i absoluta. Només és qüestió que cadascú s’adoni d’aquest fet. Qui evoluciona és el ser humà vers la seva divinitat, no la nostra ànima, perquè nosaltres ja som Déu manifestat. Que no te’n recordes?

Que l’Amor i la Pau siguin en tu.

I així va ser....

I així va ser com les ànimes, fins ara guerreres, es varen convertir en servents del firmament en el seu món aïllat de tota existència de dues llunes.

La brisa del canvi va aparèixer en la seva dimensió per a poder enlairar l’energia de les seves existències.

Es va parlar durant molt de temps, i al final, en mig d’un procés d’Ascensió, amb la voluntat de les pròpies ànimes, aquell planeta es va enlairar, obrint les portes de la Llar Celestial en cadascun dels presents.

Durant segles tot es va anar preparant per a donar el gran salt, i ara, els temps que vivim, són els anunciats per la nostra Germanor de la Llum. Ara és el moment esperat per a la realització del sentit de la vida que cada ànima va acordà en els seus preludis d’encarnació.

Tot es va confabular per a donar vida a un procés que portaria als sers humans a deixar la seva humanitat per a mostrar la Divinitat que cadascú d’ells en el fons era. En el més profund de les seves entranyes, arrecerat en els seus ADN, esperaven cada aspecte del ser poder ser activats i mostrar-se per a arribar al ser multidimensional que en el fons eren.

Els temps anunciats és el nostre present per a anar més enllà del nostre passat. L’alliberament de qui vàrem ser ens permetrà arribar al cim de la nostra màxima presència encarnada. La nostra matèria arribarà a mostrar la seva més subtil essència, podent mostrar al veritable ser que cada ànima és en mig de l’experiència terrenal.

Res haurà estat en va. Durant segles tot es va preparar minuciosament per a donar cabuda al resplendor de l’essència de cadascú.

Molts us adonareu dels resultats que anireu obtenint al llarg dels propers set anys. Hi haurà una resurrecció en cada ser alliberat de la seva ment on la llum dels seus cors els portaran a la materialització del que hauran vingut a fer. Seran canvis radicals en molts d’ells, degut a la transmutació de les seves vides. Els seus cors els parlaran clar i alt.

Seran sers protegits pel seu propi amor i guiats pel seu propi cor. Les ànimes s’enlairaran fins a arribar a la plena Unicitat amb la Llar de la qual tots procedeixen, així com sentir la plenitud i les presències de tots els ers que vetllen i tutelen aquest món que viviu i a tota la humanitat.

Grans canvis es produiran i un gran despertar de consciència hi haurà al llarg de tot el planeta.

Alegreu-vos pel temps que viviu!

Escolteu el vostre cor que serà el xiuxiueig del vostre camí en mig del procés universal!

No dubteu i no defalliu, perquè els temps anunciats i esperats per tots vosaltres, ha arribat!

Revisa la teva vida, i t’adonaràs cóm ha anat canviant en pocs anys. Recorda el que sents ara i el que senties temps enrere. Això és un símptoma dels grans avanços que tots vosaltres heu creat per a una Terra plena d’Amor, Paz i Unicitat.

Amor. Pau. Unicitat.

La vostra vida cada vegada us pertany menys, perquè la vostra dedicació a la Gran Voluntat Superior, farà que aquesta sigui qui us guiï i es manifesti a través vostre.

No temeu! Tot va bé.

Sentiu l’assossegament i l’harmonia en vostre interior.

Sentiu l’Amor, la vostra essència innata. Llavors, tot serà i les portes de la Llar s’obriran de bat a bat per a ja no tancar-se més.

Gràcies per ser i estar.

Que l’Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres.

"Abraçant el cor"

Abans que res, gràcies per l'estima que rebo de tots vosaltres, estimada familia de Mallorca, cada vegada que em convideu a venir. Els moments d'Amor i Llum que vivim són inexplicables amb les paraules humanes, i el nostre cor sempre s'ha expandit sentint la Unicitat entre tots aquells que cada vegada hem estat en els esdeveniments creats. A tots, gràcies.
Avui em complau anunciar-vos la nova trobada que es farà a Mallorca a principis de juliol, al llarg d'una setmana amb tota una sèrie de esdeveniments relacionats amb el nostre procés per a poder sentir la  nostra essència i poder gaudir d'uns dies de tranquil·litat, descans i contacte amb l'entorn, la natura.
Són moments importants del nostre procés, i aquestes jornades ens ajudaran a donar nous passos en el nostre camí. Només em cal convidar-vos, i a tots aquells que vingueu compartirem uns dies d'amor, aclariment i llum.
Per a assistir-hi, no cal inscriure's a totes elles, només a aquelles que el vostre cor així ho senti. La xerrada inicial i presentació de la setmana, així com la trobada final, del diumenge 9, són d'assistència gratuita, podent assistir encara que no hagiu assistit a cap activitat al llarg de la setmana.

Fins llavors, una abraçada.

No hi ha pla B

-         Mestre – va dir un dia un deixeble davant el seu mentor, porto anys al seu costat i sento que ja no sóc el mateix del primer dia que el vaig conèixer. Hi ha alguna cosa que vull preguntar-li en relació al que ens succeeix en el nostre sender individual.

El mestre es va quedar quiet observant-lo esperant la pregunta del jove que tenia davant seu.

-         Espiritualment, quan alguna cosa no surt com hauria de sortir, hi ha un pla B, una segona opció a realitzar?

Els ulls del tutor no deixaren de mirar als del seu deixeble, fent un somrís i tenint un respecte per la pregunta realitzada. De sobte, els seus llavis es disposaren a parlar, dient-li:

-         Estimada ànima, no hi ha segones opcions en el camí espiritual. No hi ha errors en l’adjudicació dels fets a viure per part d’algú. L’univers, assenyalant cap a amunt amb el seu dit índex dret, no envia a l’atzar les benediccions pels qui vivim encarnats en aquesta vida. No hi ha equivocació en es designis celestials. Tot té el seu sentit  des de la Font de la qual procedim. (Després d’una pausa, va prosseguí dient:) Allò que vivim en aquest pla, així ha de ser. No sempre el ser humà entén el viscut, degut a la forma en que viu. Allò que ens és designat, és l’adequat per a la nostra ànima. No hi ha res erroni en el nostre procés. Tot segueix un flux pel nostre major bé i el de tots. El que pots arribar a experimentar influeix a tots aquells que t’envolten. No és en va ni superflu el que de la vida reps. No existeix una segona opció per si la primera no és l’adequada. Tota opció és l’adequada pel nostre camí. Hi ha diferents oportunitats depèn de la reacció del deixeble que tots portem dins, però la benedicció rebuda com a primera opció és l’adequada.

Després d’una pausa, el mestre va continuà:

-         Tota la nostra vida té un sentit major a les nostres creences. Els nostres pensaments, a vegades porten cap a nosaltres una explicació segons el moment que ens trobem, no des de l’enlairament de l’ànima.

Llavors el deixeble intervingué dient:

-         Però no sempre el que vivim ens fa sentir bé.

-         A l’igual que una llavor en el seu procés de brotar i enlairar-se necessita l’aigua per a créixer, així l’ànima necessita de la seva essència per a enlairar-se. La llavor pot passar per períodes de sequia, però la humitat existeix a l’interior de la terra, per més profunda que estigui. L’humà, en els períodes de sequia necessita, també, anar al més profund del seu interior per a reconnectar amb la seva essència que li permetrà sentir aquell qui és i el seu sentit en aquesta vida. Aquest fet d’anar al seu interior, permetrà que l’exterior no influeixi en l’interior, i que l’interior, faci canviar l’entorn d’un mateix. Entens les meves paraules, estimat ser? – va dir el mentor al jove.

-         Si, mestre – va respondre. No hi ha res que visquem que no tingui un sentit per a la nostra ànima, i així poder seguir el nostre procés vers aquell qui som.

-         Així és – va dir el mestre, assentint amb el cap.

-         I tenint present això – va continuà el jove, tot el que rebem i l’univers ens dóna és per a avançar o rectificar alguna cosa que nosaltres no som conscients o no ens adonem en aquells moments.

-         Així és – va dir el mestre, assentint amb el cap.

Qui l’escoltava va fer un moviment afirmatiu amb el cap. Després, afegí:

-         Quan aprenem, deixem el dolor i el malestar a un costat del camí, perquè ja no ens pertany.

-         Fins quan aquest procés, estimat mestre?

-         Fins que ja no et qüestionis més la vida. Només la sentiràs i sabràs què fer. Serà llavors, quan sentiràs aquell qui ets i sabràs què fer en tot moment. La pau i la serenitat seran en tu. Sentiràs l’amor intensament i només voldràs transmetre’l segons les teves qualitats. Llavors, tots es beneficiaran perquè seràs el mirall de cada una de les ànimes que se t’aproparan.

Es va fer una pausa, i en uns instants el deixeble va dir:

-         Gràcies mestre. Ara entenc el teu silenci i la teva presència.

Els dos es varen saludar fent una suau reverència i el mestre, girant-se, se’n va anar.

El deixeble es quedà allà quiet, en el lloc on s’havia produït la trobada entre una visió terrenal i l’espiritual.

Va fer una respiració profunda i es va disposar a anar-se’n, sentint un gran agraïment pel rebut.

Havia donat un pas important vers la seva mestria.

A la meva vida

Els temps de la meva baixa estatura sent un nen, queden ja llunyans.

Tota una vida per a poder arribar a entendre-la i moure’m per ella segons el sentint de la meva presència en ella.

Sento un profund agraïment pel viscut i per tot el que la meva vida m’ha anat oferint a cada passa donada segons el meu present.

He rebut tant!, encara que no sempre aquest “tant” fos tal com m’hagués agradat a tenint present el meu parer en aquells temps.

He viscut moments d’entusiasme per tot el que succeïa a cada instant.

He sentit en el meu interior el fet de poder materialitzar el que volia en aquell precís instant i desitjava.

He estat en el cim del benestar material, coneixent també, les àrides èpoques de subsistència i mancança.

He pogut viure a prop del mar i en mig de la muntanya, així com en una gran capital, com en poblacions properes a ella.

La meva vida no ha estat estable, anant d’aquí cap a enllà, segons els esdeveniments que la meva existència em deparava.

Vaig arribar a pensar que jo no podia fer res per a sortir-me de les situacions que em trobava; a adonar-me amb els anys, que era jo qui les creava amb una finalitat superior.

Ara, en l’assossegament de la saviesa puc fullejar la meva vida i veure el procés que ha anat seguint fins el meu present. Torno a dir, que només agraïment puc sentir en mi per totes les situacions viscudes al llarg dels temps.

Vaig voler conèixer a Déu, i vaig arribar a trobar-me davant d’ell i sentir-lo en el meu interior.

Vaig voler viatjar, i la vida no em va deixar estar més de dos anys, com a molt, en un mateix lloc, fins que vaig arribar a estar en contacte amb el mar, durant dinou anys, que em va fer adonar-me de les meves emocions i aprendre amb ell, a plorar novament, després de temps practicant sense cap resultat. Al final les meves llàgrimes van aconseguir acaronar les meves galtes, contentes, fins a sentir l’exaltació conforme havia aconseguit activar els meus ulls perquè s’expressessin lliurement. Va ser un gran alliberament i un triomf alhora, al trobar aquesta porta on les meves emocions poguessin sortir i fer-me adonar que la presència de les meves llàgrimes tenien una finalitat superior i no només per a expressar el que estava reprimit.

Vaig aprendre a plorar, després de molts anys no fent-ho. Va ser amb la pràctica que vaig aconseguí obrir la porta bloquejada de les meves emocions. Ara, amb el plor en el meu interior, ara puc dir que és part del nostre potencial com a humans en fase de divinitat que tots som. Més enllà de lo estàndard es troba el veritable sentit de tota presència que en nosaltres hi ha.

Sento un profund agraïment per tot el viscut, perquè els passos donats, i el sentit a cada situació de la meva vida, la majoria d’elles no volgudes, ara puc veure’m reflectit en el firmament reconeixent la meva essència i la meva presència en aquest món experimental que em trobo. 

Vaig aprendre a alliberar la densitat que havia en mi.

Vaig aprendre a estimar incondicionalment, perquè l’amor que s’aplica en el món on vaig néixer no es correspon amb l’amor espiritual que és el que sentia en el meu interior. Ara puc estimar segons sento, d’una manera pura i incondicional. Vaig aprendre a estimar des del meu cor.

Al llarg del meu procés de passar de la inconsciència, això pensava jo, a la consciència, em va portar, no tan sols a aprendre a plorar, sinó també a obrir el meu cor. Quin allegeurament! Quina sensació de llibertat sentida en el meu ser! Vaig haver de canviar la meva visió de la vida i adonar-me que jo podia responsabilitzar-me d’ella. Al final així va ser, sentint la plenitud del meu interior, amb tota la seva obertura i irradiant l’energia de la meva essència d’una manera lliure i plena. Quanta majestuositat quan ens obrim del tot i ens apropem al nostre món, sabent qui ets!

Tot el viscut, cada passa donada, cada experiència i suposades adversitats i denominats reptes, van alleugerar el meu camí, amb la meva predisposició de l’aprenentatge que allò que viviu us aporti. Cada presa de consciència, és a dir, cada aprenentatge integrat, us farà alliberar del pes que porteu des de la vostra infantesa i d’altres temps encarnats, que us permetran avançar en el vostre procés vers aquell qui en veritat sou.

Em trobo en uns moments de la meva vida, on m’esperen grans canvis. Estic preparat per a ells i disposat a endinsar-me en ells. Sento com la meva creativitat i el meu amor volen expandir-se per a arribar més enllà d’on ara sóc. La meva il·lusió és gran, amb una gran alegria en tot el meu ser, disposat a creuar aquestes portes que el procés de la humanitat i la meva estimada Terra ens deparen.

Sóc part de cadascú de vosaltres, i tots porteu part de mi en el vostre interior. Sento la força i la fermesa de la Unicitat amb la Llar de la qual tots procedim.

Amb els anys vaig anar obrint portes, i cadascuna que aconseguia obrir i creuar-la sentia com m’enlairava i anava, en un principi percebent, i després amb el temps, adonant-me, el fet de sentir i veient el paradís del qual tots procedim. No estem sols i els nostres germans de la Llum estan aquí, en el nostre pla dimensional per a donar-nos una mà en els moments que convinguin per a poder pujar nous esglaons vers la nostra plena manifestació.

La Divinitat Superior, així com diferents comunicacions amb la Germanor Celestial m’han fet veure i saber el nou procés que a la meva presència li depara.

Aquí em trobo per a iniciar una nova vida més en acord a com és la meva vibració. M’alegra que tot tingui els seus fruits quan actuem i vivim des del cor. L’amor ens acompanya al llarg del nostre camí. No hi ha de millors ni de pitjors. Només existeix l’adequat segons cadascú. Així ho vaig aprendre al llarg del meu procés, com d’altres aspectes relacionats amb la nostra existència i el viure el dia a dia en aquest pla terrenal.

Us estimo.

El meu cor us acull a cadascú de vosaltres. Em sento part de tots i del Tot. No estem aïllats ni sols, només distanciats i tancats en nosaltres mateixos. Quan aprenem a obrir-nos, llavors és quan la vida comença a canviar segons les pautes del nostre veritable ser, de la nostra essència. Quan l’amor fa presència a la vida d’un, és quan aquesta comença a tenir sentit, rebent només el millor per a un mateix.

El meu amor està en cadascú de vosaltres i els meus passos acceptant el meu present i disposat a crear una nova vida després de tota una preparació i obertura de tot el meu ser. Vaig aprendre a sentir, i sentint, em vaig apropar a la meva naturalesa i a la veritat de tot el que ens succeeix. Vaig aprendre a saber de mi, i desitjo que cada ànima, cada cor pugui obrir-se per a poder sentir la majestuositat d’on procedim i el gran ser que som més enllà del terrenal.

Dono gràcies per tot, per tots i per mi.

Com deia la cançó d’Armando Manzanero “Contigo aprendí”:

“Contigo aprendí

que tu presencia no la cambio por ninguna  (estimada vida)

……

Que puedo irme mañana mismo de este mundo

las cosas buenas ya contigo las viví

y contigo aprendí    (estimada vida)

que yo nací el día en que te conocí”    (estimada Divinitat)

Que l’Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres.