La nena que va perdre una cua

Hi havia una vegada una nena que vivia amb els seus pares. Com cada matí, la despertaven perquè es llevés per anar a l’escola. Aquell dia, com d’altres, la nena, després de mirar-se al mirall va dir a la seva mare :

-          Mare, avui vull que em facis cues.

Després de rentar-se la cara, la mare agafà dues gomes pel cap i li va fer les cues que la seva filla li havia dit  Va sortir de casa en direcció a l’escola acompanyada del seu pare que treballava a prop del centre.

La nena va passar tot el dia a l’escola perquè també es quedava a dinar. Al vespre, quan va ser a casa, i ja havent sopat va anar a rentar-se les dents i es va adonar que li faltava una cua, quan al matí en portava dues.

-          Mare!!! – es va sentir una veu que cridava des del lavabo.

-          Pare!!!, veniu, correu, veniu – es va sentir novament des del lavabo.

Quan els pares van arribar es van trobar a la nena buscant la seva cua pel rebedor en direcció  a la seva habitació.

-          Aïna, què et passa filla? – va preguntar la seva mare mentre la veien que buscava alguna cosa.

-          He perdut una cua i no la trobo.

Els pares la van ajudar a buscar-la, però res. Llavors van agafar a la nena i tots tres van anar a seure al menjador.

-          A veure, com pots perdre una cua i no assabentar-te, filla? – li  va dir el seu pare.

-          No ho sé. Aquest matí la portava i ara ja no la tinc.

-          Vols dir que no te l’has desfet ? – va insistí la mare.

-          Que no mare, no m’he tocat el cabell.

-          A veure, quan l’has trobada a faltar per primer cop? –va preguntar-li el pare.

-          Ara, quan m’he anat a rentar les dents.

-          I abans no? Al llarg de tot el dia no l’has trobada a faltar?

-          No – respongué la nena.

-          Has tingut gimnàstica avui? – Li preguntà la mare.

-          Sí, aquest matí – respongué .

-          Quan has acabat la gimnàstica tenies encara les dues cues? – digué el pare.

-          Sí, encara les tenia perquè se m’havia caigut un cabell a la cara i m’he pentinat una mica.

-          Què has fet després de la gimnàstica? – continuà dient el pare.

-          Hem tornat a classe.

-          I després? – insistí.

-          Hem fet una mica de relaxació abans de sortir al pati i esperar per a anar a dinar.

Després d’analitzar tot el dia van arribar a la conclusió que quan va anar a dinar ja només en portava una perquè alguna de les seves companyes la miraven una mica  com diferent.

-          Què heu fet a relaxació? – va preguntar la mare.

-          Un exercici que viatjàvem a un país on hi havia la clau de la felicitat i que per entrar-hi ens demanaven alguna cosa nostra i que si a la sortida encara no havíem endevinat quina era la clau de la felicitat no ens tornaven el que havíem deixat a la entrada, i que no ens la tornaven fins que sabéssim quina és aquesta “cosa” que ens fa ser feliços.

-          Vaja, i pel que veig, tu no la has endevinada – va dir la mare interrompent-la.

-          No. Jo li vaig deixar una de les meves cues i el guardià de la entrada la va posar en una capsa folrada per dins d’una roba de color lila. Vaig entrar i tot era tan maco! La gent estava contenta i feien molta broma entre ells. Vaig preguntar a un quina era la clau de la felicitat i em va dir que sentís el meu cor i que ell m’ho diria. Li vaig preguntar a un altre i em digué que allò que buscava es trobava dins meu assenyalant-se el pit. Jo veia que tots eren feliços i com si es coneguessin.

-          Vas escoltar el teu cor? – preguntà el pare.

-          No.

-           I per què no el vas escoltar? – continuà dient.

-          Perquè jo volia que m’ho diguessin i així poder ser la primera en sortir d’allà.

-          Que no et trobaves bé en aquell país? –  interrompí la mare.

-          Sí, molt bé! Tot era molt divertit i m’ho passava bé estant amb ells.

-          Vas jugar? – preguntà el pare,

-          Sí, et deixaven jugar amb ells i no els importava perdre perquè tot i així s’ho passaven molt bé. Jugaven per passar-s’ho bé, no per a guanyar.

-          Què va passar al final, al voler sortir? – preguntà la mare encuriosida.

-          Doncs que al voler sortir i trobar-me al guardià de la entrada em preguntà quina era la clau de la felicitat i jo li digué : passar-s’ho bé i riure. Llavors ell em va dir :

-          Sí, és cert que jugant com un nen arribes a estar bé, però aquesta no és la clau de la felicitat. Si no rius igualment pots ser feliç, per tant, encara has de trobar aquesta clau que et permetrà ser feliç sempre, estiguis on estiguis.

Quan vaig voler sortir i agafar la cua, ell em va dir:

-          No, encara no te la puc donar fins que trobis la clau que et farà ser feliç.

D’aquesta manera vaig deixar aquell país tornant del viatge amb una cua de menys. Quan em vaig despertar de la relaxació em vaig sentir estranya perquè era com si em faltés alguna cosa, com si hagués de saber alguna cosa important. Estant encara pensant amb el que havia viscut en  l’exercici de relaxació, vaig sentir una veu de fons que deia:

-          Va, i ara aneu sortint poc a poc sense xivarri. Els que us quedeu a dinar aneu al pati petit, com sempre, eh?

Era la mestra que ja havíem acabat i ja podíem sortir el matí.

-          Aïna, encara no saps quina és la clau de la felicitat? – preguntà el pare.

-          Jo pensava que era passar-s’ho bé i riure.

-          Ja saps que no tornaràs a tenir dues cues fins que trobis la resposta? – digué el pare.

-          La mare em farà una altra – digué.

-          No, em sembla que no serviria de res – digué la mare.

-          Per què? – preguntà la nena.

-          Perquè em sembla que cada vegada que et posés la goma, la cua desapareixerà.- respongué segura  la mare.

-          Que no, ja veuràs, prova-ho!

 La mare va agafar un feix de cabells, els estirà, els posà una goma i zas!, com per art d’encanteri, la cua desaparegué.

-          Ho veus, filla?. Només aconseguiràs tenir novament la altra cua quan trobis la clau de la felicitat.

-          Vosaltres la sabeu?

La mare va assentí amb el cap.

-          I tu, pare, també ho saps?

-          Sí – respongué.

-          Doncs digueu-m’ho i així jo també ho sabré i podré recuperar la cua.

-          Estimada filla, que et sents bé amb nosaltres? – preguntà el pare.

-          Sí – respongué rotundament.

-          Per què? – continuà preguntant el pare.

-          Perquè m’estimeu – continuà Aïna.

-          Nosaltres també, filla, ets un regal del cel per a nosaltres.

Llavors el pare s’apropà a ella i la besà. La mare li va fer un somrís i també li va fer un petó d’anar a dormir, alhora que li digué:

-          Au, va, ara ves a dormir.

-          Però si no m’heu contestat!

-          Ara quan et posis al llit tingues present el que t’hem dit i aquesta nit vigila els somnis, potser demà tindràs una sorpresa- continuà dient la mare.

-          Demà ja ho sabré?

-          És probable – li digué el pare.

Aïna se’n va anar a la seva habitació pensant amb el que li havien dit els seus pares i quan s’allità es va sentir molt estimada per ells. Aquella nit va tenir un somni que li va dir quina era la clau de la felicitat.

Quan es va llevar i va anar al lavabo es va adonar que tornava a tenir les dues cues. Havia trobat la resposta.

I tu, ja saps quina és la clau de la felicitat?

  

Diferents visions sobre el viscut

Tot depèn de com veiem i sentim la situació viscuda, ens permetrà tenir una qualitat de vida o una altra. Tot depèn de cadascú, i segons el seu grau de consciència, la seva visió el portarà a comentaris com els que ara llegireu. Permeteu-me que us presenti diversos punts de vista segons com pot veure’s aquests mesos del nostre procés evolutiu. Les coses i situacions són segons com cadascú les veu basant-se en el seu grau consciencial.

En quin d’ells t’identifiques?

1.       No podem baixar la guàrdia. És probable que hi hagi un rebrot de la pandèmia que estem vivint. Què malament ho estic passant, sense poder sortir de casa, havent d’estar tancat constantment, podent sortir només unes hores concretes al dia. Porto molt de temps sense sortir, sense poder fer res que no sigui estar a casa amb la meva família.

Espero que finalitzi aviat, encara que sembla ser que pot haver nous rebrots i tornar a l’inici d’un confinament. La gent no respecta les regles que ens han posat. Hi ha tanta irresponsabilitat per part d’alguns! Aquesta pandèmia ha perjudicat notablement tots els comerços, i moltes famílies han deixat de tenir ingressos arribant a no tenir diners per a poder menjar ni comprar res. És un desastre! Els polítics no só coherents amb tota aquesta situació. Tot es resenteix i alguns ho estan passant molt malament. A aquest pas, no sé si ens sortirem del tot.

2.      Quedar-nos a casa m’ha fet inquietar-me i sentir-me malament. Mai m’hagués imaginat estar confinat tants dies. Tinc tantes ganes de poder sortir i  fer alguna cosa fora de casa! No ens queda més remei que acceptar el que ens toca i aguantar-nos fins que tot acabi. La cosa no pinta res bé. Sembla que sorgeixin nous brots i pot ser que aquests ens arribin a nosaltres també, havent de tornar a tancar-nos a casa. Tot i així, sembla que lentament vagi solucionant-se i algun dia puguem tornar a la normalitat, a sortir de casa quan vulguem i fer allò que hem de fer com anar a treballar. Algun dia finalitzarà, però ja no aguanto més. Com a mínim puc començar a sortir, encara que no a treballar.

3.      Bé, ha estat dur, però sembla ser que tot es vagi normalitzant. Hem tingut que frenar tota la nostra vida, encara que en el fons, a casa no s’ha estat tan malament. Sort a la TV, perquè he pogut veure programes que fins ara no veia, i a més a més, m’he inflat a veure sèries i alguna que altre pel·lícula. He pogut amortitzar la meva butaca i el meu sofà degut a les hores que he tingut que quedar-me a casa. Sembla que poc a poc tot vagi tornant a la normalitat. Uns més que d’altres, però aviat, sembla ser que em tocarà tornar a la feina, presencialment. Ha estat dur, però bé ja sembla ser que el més dur ja ha passat i aviat, a aquest pas, podrem sortir lliurement al carrer i fer tot allò que vulguem fer. És qüestió de tenir paciència que, en algun moment,, tot arribarà. Confio que així serà.

4.      És una sort que hagi pogut tenir tant de temps per a mi. Feia molts anys que no aconseguia tenir-lo. Agraeixo aquests moments tan generosos de la vida vers el meu ser. He pogut restablir-me, recuperar la son i poder alimentar-me adequadament, i no de qualsevol manera menjant el que sigui pels horaris que comporta la meva feina. Em sento més relaxat, i més a punt per quan tot comenci de nou. He pogut arreglar aspectes del meu pis, cosa que feia temps s’hauria d’haver fet i no vaig poder fer-ho. Tinc com més ganes de viure, apreciant d’una manera més intensa el fet de tenir tot el que tinc perquè hi ha gent que no té on dormir i què menjar.  Sóc un afortunat. Ara em trobo molt millor, i com més calmat i serè. M’he pogut comunicar amb gent que feia molt de temps que no la veia ni sabia res d’ella. Ha hagut moments molt grats i valorats per mi.

5.      He viscut els moments que aquest món està vivint. Ha etat una benedicció el  fet de viure aquesta situació. Res és el que sembla. D’alguna manera, la majoria ja no és la mateixa. Grans canvis s’han produït en cadascú, a la natura i la humanitat en sí. S’ha anat adquirint unes llavors, que regades, amb el temps, arribaran a estabilitzar el nostre món i alliberar les injustícies, interessos personals, els egos, tenint present en tot moment el major bé de tots, allunyat de qualsevol creença que pugui arribar a tenir. La foscor clandestina anirà donant pas a la lluminositat de la Unicitat planetària i universal. Aquells sers ja conscients, han pogut adonar-se dels grans canvis que ha aportat aquesta situació, començant per ells mateixos. Ha valgut la pena, i ha estat necessària aquesta situació en el nostre món. La vida no és el que sembla i he pogut veure més allà de lo terrenal. Això m’ha fet veure la meva vida d’una manera més intensa i profunda. Ha estat com si la Veritat de la meva existència s’hagués presentat davant meu, d’una manera clara i nítida com no havia estat fins ara. Ara ja no tinc dubtes del meu procés.

Cinc visions d’una mateixa situació. Depèn de cadascú aií ha estat la resposta davant el mateix fet.

Tots hem viscut un esdeveniment mundial i alliberador. Els nostres fonaments s’han remodelat i aposentat d’una manera més ferma, segura i estable, on el món ha obert les seves portes a un apropament més càlid, amb un gran respecte vers les diferències entre uns i els altres, on el voler el millor per a tots ha predominat en molts aspectes davant la prioritat del bé propi. 

 Els cors s’han obert, podent-se manifestar en aquest planeta aspectes innats, reprimits  i ignorats fins ara. La solidaritat, el voluntarisme, la dedicació per ajudar a qui ho necessités, sense cap interès, només pel major bé d’aquells que ho necessitessin a cada moment. El respecte, la flexibilitat, el viure el present, el tenir temps per a un mateix degut al ritme frenètic i no innat que es portava anteriorment abans de l’inici d’aquesta situació viscuda.

L’acceptació ha estat una altra de les pautes que s’ha anat manifestant amb més intensitat. Adaptar-nos a una situació no volguda inicialment, fet que ens ha portat a valorar tot el que ja tenim, sense tenir-lo en compte quan portàvem, aparentment, un ritme normal en el nostre dia a dia.

La tolerància, la paciència i calma individual, han fet que els canvis es produïssin en cadascú.

Un altre dels aspectes més notables, i que era un dels motius pel qual hem viscut aquest confinament, ha estat el d’arribar a despertar la nostra consciència a nivells superiors en relació a quan tot va començà.

Ja no som els mateixos. El nostre interior ha obert le sportes per a connectar i acceptar la nostra veritable essència,, i no la de com ens han fet per la història que cadascú a tingut de viure en els ambients que ha viscut, incloent la seva societat.

El nostre passat ha fet certa neteja, per a uns més que als altres, però a tots se’ls ha ofert el detergent espiritual per a alliberar-lo de qui no era. La majoria l’ha acceptat sense ser conscient d’ell, i d’altres s’han adonat de com l’univers mai ens ha deixat sols.

Desitjo el millor per a cadascú de vosaltres, tenint en compte la possible visió que hagueu pogut tenir en relació a aquests temps que vivim segons el llegit.

 Tots sou estimats,...i el vostre procés continua per a poder col·laborar amb la vostra presència en l’enlairament d’aquest planeta i la creació d’una vida per a viure en la Unicitat i l’amor  amb cadascú dels membres d’aquesta humanitat. Arribarà el dia que aquesta també s’enlairarà i la Terra ho agrairà. Ja ara ens trobem davant la porta per a donar un pas més en aquesta direcció.

Els interessos personals aniran desapareixent, i els estaments oficials deixaran de ser i funcionar com fins ara ho han estat fent.

A partir d’ara, no és qüestió de tornar a la normalitat com er abans d’aquest esdeveniment. No hem de tornar a ser i actuar com érem abans. Ja no som els mateixos, i la nostra societat, cadascú la seva, ja no necessita el funcionament que portava pel major bé d’uns quants. Ara, aquests “quants”, ha de transmutar-se en “pel major bé de tots”.

Des del meu cor, que l’amor i la pau siguin en cada un de vosaltres.

Una abraçada.

La teva pròpia Font

 El que mireu, és part de vosaltres.

Allò que pots sentir no fent-te sentir bé, la font no és l’altre, sinó tu mateix, atraient del teu entorn allò que et permeti veure clar la teva situació i manera de ser.

El procés que estàs seguint, no el fas sol. Diferents sers celestials són al teu costat, ajudant-te, obrint les portes de l’atracció perquè puguis obtenir tot allò que et permeti donar una nova ocasió per a arribar a ser tu mateix.

No són els altres, sinó tu.

El mateix succeeix en el teu món. Tot allò que es viu és fruit de com són tots aquells que es troben immersos dins de la situació.

La llei de l’atracció actua constantment en el procés individual de cadascú. És un mateix qui crea el viscut, rebent tot el que rep. La qualitat d’aquestes situacions depenen del grau de connexió que tingui un amb si mateix, actuant segons el grau de connexió amb la seva essència.

No són els altres, els responsables del que vius, sinó el teu procés acordat per a la teva ànima.

Més enllà del teu present es troba la intemporalitat, a la qual pertanys. La creació del teu present depèn exclusivament de tu. La teva actitud i la teva visió de vida poden transmutar tota situació en una altra que et permeti sentir el benestar dins teu. Sentint-lo, faràs que tot el que puguis atraure a partir de llavors, et permeti ascendir en el teu procés evolutiu i fer que el teu món vagi canviant també.

Viure fora del temps (passat i futur), farà que apreciïs cada instant com l’únic existent a la teva vida. Més enllà del teu present es troba la limitació de la preocupació, les pors i els dubtes.

El present enlairarà el teu ser i farà que els altres siguin part de tu conscientment. Una vegada així és, només pots esperar el millor i l’agraïment per saber de tu i el paper de tots aquells que t’envolten i de les situacions viscudes, perquè cada una d’elles comporta un adonar-se d’algun aspecte per a arribar a ser un mateix en el teu  dia a dia.

Un enfadament no té a veure amb l’altre, sinó amb tu.

Un mal humor no és degut a alguna cosa que has viscut, sinó en no ser tu mateix.

El veure que les coses no et surten com a tu t’agrairia, no és una qüestió dels altres i del lloc on vius, sinó de la manca d’honestat amb tu mateix a algun nivell.

No hi ha res perquè sí. Tot el que es viu que no ens fa sentir bé, és una porta oberta a endinsar-nos en nosaltres mateixos i adonar-nos de quina manera no estem sent nosaltres.

Quan arriba el moment que ens adonem que tot té el seu sentit per a nosaltres, llavors, la visió de la vida canvia, adonant-nos de la benedicció de viure tot el que estem vivint, tant individual, com col·lectivament.

Al veure la vida com una aliada nostra, llavors, podem arribar a entendre el per què de tot i la responsabilitat que hem tingut al viure aquella situació o amb aquella persona els moments que hem viscut.

Tu ets l’únic responsable de tot el que et passa. No hi ha culpables ni ningú que ens vulgui fer mal.

Sigues tu i només el millor pots esperar en el teu procés. La llei de l’atracció està activada en tot moment perquè t’adonis del que t’has d’adonar i poder mostrar-te aquell qui en veritat ets. Tots estan esperant poder veure realment qui ets. Necessiten de tu i de la teva veritable essència.

Només ens envoltem dels recursos pel nostre procés evolutiu.

Sent hom mateix, podem entendre la vida i sentir l’amor, la pau i la felicitat a cada instant del nostre procés.

La vida no són els altres, sinó tu mateix. Ets tu qui crea la teva vida i la dels altres, per tant, sigues tu i sent la teva essència per a ajudar als altres i al teu planeta.

Enlairant les teves vibracions, enlairem el planeta Terra i a tota la humanitat.

Llavors, només podem esperar l’apropament i la unió entre tots.

Més enllà del que sentim i no volem, estem nosaltres per a poder-nos ajudar.

Tu ets la Font de la teva vida repercutint en la dels altres i al planeta.