Com un llibre ple d’històries meravelloses i saviesa continguda al néixer, posat en un prestatge de l’aparador principal d’una gran i famosa llibreria anomenada VIDA, el cas que ara presentaré és d’un ser humà estimat per la meva persona.
Imagineu-vos aquest llibre lluent, nou i amb un gran potencial de ser best seller dins de la seva categoria, que se li treuen totes les paraules impreses, quedant només la forma, els fulls i les tapes, deixant-hi la portada perquè la gent sabés de qui estem parlant.
Imagineu-vos que aquesta persona, degut a l’acord amb la seva ànima, se li amaguessin totes les eines per a manifestar el seu potencial, la seva força i manifestació. Què quedaria? Un ser buit on qualsevol, qui l’agafés, podria escriure el que volgués, però el que quedaria imprès no seria de l’essència original prevista. Aquest llibre ja no seria la idea inicial, sinó segons qui el posseís. Així va ser de la persona que avui us vull fer conèixer. Tot el que podia arribar a ser, va desaparèixer degut a l’ambient triat per a la seva evolució. A la papallona que podria haver arribat a ser, li van treure les ales, i va quedar-se en larva. No va poder volar. Va arrossegar-se segons li havien ensenyat, i amb el temps, el seu cos es va ressentir per a poder portar a terme el camí previst per a tota eruga que es converteix en papallona. D’alguna manera, el seu estat latent d’eruga encara hi és dins d’ella.
Va aprendre a obeir, degut a un pare molt rígid, dominant i aferrat a la dualitat degut als temps que va viure. I la seva mare? Va fer el perfecte paper perquè la seva filla s’adonés de l’exemple que li estava transmetent a través del silenci i l’anulació, al no intervenir en cap decisió de la seva parella.
Fins a quin punt pot arribar algú amb manca d’amor, plena de pors, inseguretats, dubtes no resolts, gens d’autoestima i havent tingut un aprenentatge des de la seva infantesa de servir a “l’home”?
Quan aprenem a no ser nosaltres, el teu món interior es rebel•la. Aquesta rebel•lia la prens a no manifestar-la perquè tems que el teu pare doni un cop de puny a la taula, cridi o et faci callar, o fins i tot t’ignori, degut que ell tampoc ha après a expressar el que sentia i aquest aspecte és nou per a ell; per tant, la única manera de encarar-se amb alguna cosa que desconeix i no sap si sabrà fer-li front, és tallant-la de soca-rel: no deixant que la teva família ho expressi per por que ell no perdi el control de la família i deixi de tenir autoritat.
De la persona que us estic parlant va aprendre a “no comptar per ningú”, sent una més de la colla que sortia, sent una més per la seva família, sent una més per la parella que “la va triar”, encara que d’un bon principi, la va ignorar, al conèixer-la. Va aprendre a adaptar-se als altres sense que ella pogués dir la seva per a fer el que creia. Ella acceptava, s’adaptava i la bola del ressentiment es va anar fent més gran cada vegada. Va deixar de prendre decisions. Tot el que feia era perquè els altres decidien per ella. Ho acceptava perquè era el que li havien ensenyat a fer. Aquest aprenentatge se’l va fer seu, i a mesura que va anar creixent, aquell ser es va anar transfigurant en una joguina a les mans dels altres. Va deixar de tenir opinió, decisió, i el que repercutia en les seves relacions o com a mare, va deixar que els altres o la seva parella decidís per ella. Ha estat una ombra amb ganes d’estimar als seus fills.
Tenia un gran ressentiment vers els “homes”. Per a ella, “tots els homes eren iguals”. Ells li havien fet molt de mal a la seva vida, però era incapaç de fer alguna cosa, perquè li havien dit que no podia volar i no havia de ser ella.
Va tenir fills, i era l’únic que estimava. Qui era el seu “marit”, va aprendre a acceptar-lo, però dins d’ella portava el foc de la impotència per a trencar “el conjuri” que li “van fer” de petita amb l’educació rebuda. De gran no va saber com volar. Pesava massa. Li faltaven les ales del coratge i la fortalesa per a dir prou i començar una nova vida sent ella. En el present era una senzilla ombra de qui va voler casar-se amb ella. Després de tenir bastants fills, encara ha de donar una resposta a la “petició de mà”, per part de qui és el seu marit. Mai ha pres una decisió. No va saber què dir, perquè li havien ensenyat a no ser ella i fer el que els altres diguessin, i en el dia de demanda de ser esposada, no va saber què respondre-li. Sempre ha anat a remolc, anul•lant del tot, el seu ser.
Amb els anys vaig tenir oportunitat de ser a prop d’ella, en el dia a dia. Vaig adonar-me de tot el que havia deixat enrere i en què s’havia convertit.
Si la veiéssiu pel carrer, és una iaia, d’alguna manera elegant, però senzilla alhora, amb una expressió amb certa duresa i uns ulls que mostren un profund dolor silenciós al llarg de la seva vida. Camina reservada i desconfiada de tothom.
Va perdre el sentit de l’humor. No reia, no somreia. Quan es feia una broma, ella callava i feia un gest com volent dir: “no sé perquè rieu, perquè això no fa gens de gràcia”.
Té el seu cor adolorit, i no tan sols el cor, sinó tot el seu cos. Ha anat perdent mobilitat al llarg dels anys. Ara camina poca estona, perquè la seva columna vertebral, el seu pilar de vida ha perdut tot empoderament. Res és. Ha perdut la seva identitat, i quan he parlat amb ella, repeteix allò que el seu marit diu una i una altra vegada, amb les seves mateixes paraules. Es fa seves, paraules que mai ha dit. Aquesta és la degradació del ser humà a nivells absoluts: deixar de ser un mateix per a adaptar-se i ser part d’aquell que es va casar amb ella.
Ja no se’n recorda de prendre decisions. Quan li dius que en pensa, no sap què dir, o com a molt, “que el món està molt malament. No sé on anirem a parar”. Quan se li pregunta si vol anar a tal lloc, el que diu és que li pregunti al seu marit. Quan no sap què fer per a dinar i li pregunto què li agradaria a ella, em respon que “a ella tan li fa, que li preguntarà al seu marit”. Quan li dic quin programa de televisió vol veure, et respon que “a ella tan li fa, que ell (el seu marit) posi el que vulgui”. Quan una vegada li vaig dir què volia per postres, no va saber què respondre’m. Li vaig dir doncs, que jo no portava cap tipus de fruita a la taula. Llavors es va atabalar i empipar perquè la feia decidir una cosa que ella mai havia fet. Vaig deixar que fes el que ella cregués. Com sempre fa amb el seu marit, seguí la rutina i menjarem la fruita que cada dia mengen, havent d’altres.
No li agraden les novetats, les sorpreses. Només segueix rutines i rituals quotidians. Aquest ser es creà el seu món interior i es va tancar en ell. Les coses importants les decideix la persona amb la qual es va casar. Quan està davant el televisor, mira però no veu, perquè després li preguntes alguna cosa que acaben de fer, i no sap què era. Et respon que no estava atenta. Sent però no escolta. Acabat de dir una cosa, i preguntar-li què havia dit, i no saber-ho. Et respon que estava per altres coses. Quan deixa una cosa en un lloc concret, allò sempre ha d’estar allà i si tu li poses en un altre, s’atabala i no se sent còmode. Les coses han d’estar allà on sempre ella les ha deixades. S’ha tancat tant que ha desconnectat amb el món exterior. Ha decidit convertir-se en una autista voluntària.
Amb els anys, degut a l’absoluta negació del seu ser, els metges, ja d’àvia, li van diagnosticar inicis d’alzheimer. Actualment va perdent memòria cada vegada més, i encara que adonant-se que ella s’ha anul•lat, va perdent les forces per a canviar el com ha estat durant tants anys. No vol canviar. No s’adona dels seus estats interiors. Està tan acostumada a no pensar ni sentir per ella, que a vegades, no és conscient quan està contenta a quan no. Diu que la seva vida sempre ha estat igual.
Li van ensenyar que ella era una inútil, que no servia per a res, que era una dona i les dones han de servir als homes, que el que ella pensés no importava, que sempre havia de fer cas als altres, i que havia de quedar bé i no contradir als homes i al marit que pogués arribar a “tenir”. Va complir, amb escreixos, perfectament el que li havien ensenyat. S’ho va creure i s’ho va fer com si aquestes pautes ensenyades fossin d’ella. Va pensar que el món era així, encara que sentia diferent. Va ser la única decisió que va prendre. El dolor li ha anat corroent per dins durant tota la seva vida.
El no estimar-se i ser un mateix porta a l’anul•lació del ser perfecte i complert que som. Quan més ens allunyem de la nostra essència, més dolor creem a la nostra vida, i menys sentit té aquesta per a nosaltres. La distorsionem i ens pensem que la visió obtinguda des dels nostres filtres és la certa i, llavors ho generalitzem, dient que tots són iguals, o que la gent és molt dolenta, o que el món està molt malament, o és així. Es posen en el centre d’un núvol de negativitat, que quan més l’integres en tu, més allunyat de la realitat s’està, però ells això no ho veuen.
La manca d’autoestima no permet gaudir de la vida i sentir la felicitat en tu. No et deixa gaudir dels moments més innocents del dia. Ens agafem obligacions innecessàries i responsabilitats que no ens corresponen. Un deixa de ser un i la alegria desapareix de la teva vida. El cos es ressenteix, la memòria es bloqueja perquè no vols recordar el passat viscut i tot el que t’han fet, i el món no té res a veure amb tu. Mires, sents, però no saps el que està passant. No recordes, amb el temps, allò que vols recordar, perquè s’ha tancat els registres de la memòria per a no patir i encarar-se amb la realitat que es viu, perquè mai ho ha fet i li van ensenyar que “havia de ser bona nena i bona esposa”.
La persona que us parlo és algú estimat per a mi. Sento compassió per ella, i al seu costat, he aconseguit fer-la riure i mostrar el sentit de l’humor, que en el fons, encara té en el seu món interior. Ara ja riu més, fins i tot em fa alguna que altre broma, de tant en tant. Ara parla més, està més oberta. La recolzo i li parlo de tu a tu, com a ànima, no com a persona.
Quan la veig caminar veig a una iaia amb un poder interior immens que ella desconeix però que en qualsevol moment, si volgués, el podria manifestar, perquè sempre ha estat amb ella, però no ha volgut reconèixer-lo. Veig a algú generós, dedicat en ple als seus fills i fent el que calgui per a ells. Veig a algú lliurat a la seva condició de dona obedient, fent allò que creu que ha de fer: servir, a la seva manera, als altres.
Sé que si vaig a ella, res em faltarà.
El meu amor és en tu.
