Hola família! La nostra vida s’il·lumina segons el que el nostre interior ens va transmetent constantment. Quan s’accepta lo viscut i un aprèn del que li està aportant a nivell de saviesa i enteniment sobre la seva vida, llavors, és quan establim i seguim el veritable camí que un ha de seguir en la vida d’aquest dimensió a la qual es troba. Que l’Amor i la Pau siguin en cadascú de vosaltres. A tots, una bona abraçada.
Hola família! No hi ha instants que no haguem acordat per a la nostra encarnació. Cadascú d’ells us portarà al sentit de la vostra existència actual. A tots, una bona abraçada.
Una vegada una nena li preguntà a la seva mare:
- Mare, qui sóc jo?
- Tu ets la meva filla estimada. Ets una nena que és capaç de fer grans coses. Tu pots aconseguir tot allò que sentis en tu.
- Mare, jo ja sé que sóc la teva filla, però, qui sóc jo? Tot el que veig no és com ho sento. No veig que es facin les coses bé.
- Tu ets un ser que va voler venir a aquest món on ara jo també estic- li digué la seva mare. Tu vas néixer aquí amb mi i el pare, però tu procedeixes d’una altre lloc. Tots procedim d’un altre lloc, però per a venir a aquí on ara estem, hem necessitat un pare i una mare, per això som els teus pare, i tu la nostra filla.
- D’on vinc, doncs?
La mare acompanyà a la seva filla al balcó i li senyalà el cel.
- Tots venim del cel. Allà és on naixem per a venir a aquí on ara estem. Quan ens morim, tornem al cel. Tot el que estàs veient que no t’agrada, és perquè estàs aprenent a voler estar bé, contenta i alegre. Per això sents tot el que no t’agrada, perquè no segueixis amb allò.
- Però per què els altres fan coses que no et fan sentir bé?
- Per què tu aprenguis i triïs tot allò que et faci sentir bé. Tot el que no t’agradi, és perquè tu decideixis no estar amb aquella gent, o aprendre alguna cosa que has d’aprendre. Això depèn de cadascú, de cada persona. Jo també veig coses que no m’agraden i decideixo no fer all`que no et fa sentir bé. Quan estàs amb algú que sí que et fa sentir bé, llavors estigues amb aquesta persona perquè us sentireu bé els dos junts. Tu estàs bé amb algú? – li preguntà la mare a la seva filla.
- Sí, amb la Silvia, Marisa i la Jana (companyes de classe). Elles són les meves amigues i juguem juntes.
- Doncs procura sempre estar amb persones que et facin sentir bé.
- Llavors, qui sóc jo? – tornà a preguntar la nena.
- Algú que estima molt i sap viure. ets algú que sap fer allò que li agrada i li fa sentir bé. Ets una gran persona, una nena molt afectuosa que ens fa sentir bé a nosaltres, al pare i a mi. Tu tens un gran Amor per ajudar a aquells que ho necessitin. Aquesta ets tu – li digué la mare.
- I tu també ets així? – li preguntà la nena.
- Tots som així, però no tots saben que són així. Tu sí que ho saps, filla, perqujè sents dintre teu tot allò que no et fa sentir bé o que algú fa alguna cosa que no fa sentir bé a un altre. Quan sentim el que ens fa sentir bé i el que no, llavors, ja estem preparats pe a arribar a sentir-nos bé i viure sent feliços. El pare i jo som feliços quan estem amb tu. És perquè t’estimem i volem que tu et sentis bé amb nosaltres.
Dit això, la mare i la filla s’abraçaren i sentiren que mai estan ni estaran soles. Es tenen a elles i al pare, al seu marit.
La nena, llavors, marxà a la seva habitació a jugar.
No importa les pors que puguis arribar a tenir. No importa quines pors tens i la seva intensitat. Tota por és fruit de la no comprensió i coneixement del desconegut o del resultat a obtenir. La por només és fruit del passat, pertanyent a la ment, no del present.
El cor protegeix el teu ser a l’escoltar-lo i sentir-lo. Quan posem l’atenció a la veu del nostre interior, al nostre cor, res hem de témer, perquè el que puguis arribar a percebre “veure o sentir” pertany al present, i aquest no anticipa les possibles “irregularitats o anomalies possibles” que poden arribar a succeir. La teva ment sí.
Les pors pertanyen a un passat viscut des de la manca d’aplicació del teu apoderament. Quan arribes al present, portes amb tu el llastra del teu passat, i aquest, et pronostica el que “segurament” et succeirà, tenint en compte el viscut en el seu temps. Tu erets d’una manera i les circumstàncies unes altres. La teva ment vol fer-te veure que sempre és el mateix i així serà, sense tenir en compte que l’individu va canviant i les circumstàncies, com el planeta, també. Ara no és l’ahir. L’ahir no serà el futur. Tu ets present, i el que va ser en el seu moment ja no té cabuda en el l’ara.
Les pors adquirides varen ser el fruit d’un on coneixement com a ser.
La por desapareix amb la comprensió espiritual.
El no conèixer-se implica una actitud de víctima, degut que l’aprenentatge de generacions rere generacions sobre “les limitacions” del ser humà varen deixar empremta en el nostre ADN. Realment érem sers limitats en el moment d’adquirir la por? Hagués servit d’alguna cosa el tenir el coneixement sobre un mateix al trobar-se amb la situació? Hagués servit d’alguna cosa?
El ser humà està canviant degut a la presa de consciència espiritual que va adquirint part d ela humanitat. Aquest canvi de consciència fa canviar (enlairar) les energies de cadascú i el planeta. És com un bàlsam d’apoderament per a tot aquell que es predisposi a obrir el seu cor i endinsar-se en el seu interior per a connectar amb la seva veritable essència i el veritable món al qual pertany.
En el present, totes les pors són fictícies, il·lusòries, degut a la aprehensió sobre un possible resultat a obtenir no desitjat. És aquesta la millor actitud a mostrar pel nostre ser? On es troba l’Amor davant una predisposició d’aquest tipus? Senzillament no existeix. Quan deixem que la fictícia por en el nostre present es manifesti, estem delegant la nostra essència amorosa al cubell de l’oblit. Quan hi ha temor a la nostra vida, no hi ha amor, i si deixem que l’amor es manifesti, llavors no hi ha temor.
Les pors són una manca d’amor vers nosaltres mateixos. A més pors, més desconeixement hi ha del nostre ser. el nostre potencial espiritual està enterrat per decisió pròpia amb els ciments d’un passat inexistent en el present, però que insistim que prevalgui. És una actitud coneguda, encara que dolorosa, i per tant, “familiar”. Lo familiar ho acceptem, encara que no sigui el correcte i amorós. On es troba la teva responsabilitat davant la vida en situacions com aquestes? Senzillament, amagada en algun armari del passat.
El no saber d’un, ens confon a vegades.
El no saber ens limita.
Quan sabem, llavors bé la comprensió i l’apoderament.
Les pors desapareixen amb la comprensió espiritual.
Sabent qui ets tu, obriràs les portes de la teva realització i la manifestació Divina que hi ha en tu.
La teva divinitat truca a la teva porta per a ser mostrada i expressada a la teva vida.
Ha arribat l’hora que els deus humans compleixin amb el Gran Pla Superior establert per a aquest racó de l’univers de nom Terra.
L’alliberament de les pors permetrà enlairar les ànimes dels sers humans que estan vivint una experiència en la matèria.
Despertem la nostra consciència i deixem que la divinitat que som es manifesti majestuosament al mon.
Res hem de témer, perquè res pot amb la nostra divinitat. Som Déu en la forma.
A major comprensió espiritual major grau d’evolució de la nostra ànima.
Allò que va ser, jua no té perquè ser ni serà, perquè la teva capacitat de decisió en el present pot obrir el teu cor, escoltar-lo i adonar-te que res has de témer.
Només existeix l’Amor. Només existeixes tu amb la teva Divinitat. Deixa que es manifesti i obra’t a la vida, a tot, a tots, a la Llar de la qual pertanys, que sempre ha estat al teu costat, encara que ho hagis oblidat i no haver escoltat la seva guia.
El teu veritable ser espera el moment per a tornar-se a manifestar com quan encara no et trobaves en la forma.
L’Amor permet que la Llum s’imposi i la foscor desaparegui per a sempre del ser humà. La por és la foscor de la ignorància.
Tu ets Amor i Llum.
Deixa que el teu cor et guiï.
Tot va bé. Tot està bé.
Et beneeixo, estimada divinitat, amb el meu Amor.
Que l’Amor i la Pau siguin en tu.
L’anar obrint les portes de l’interior d’un mateix, porta a poder sortir de tota situació que pugui arribar a trobar-se. Sempre arriba a trobar la llum que li permetrà sortir dels moments que un pot arribar a viure i no sempre poden arribar a ser desitjats.
Arriba un moment a la seva vida actual que el seu fluir el porta per sí sol als moments acordats abans de la seva vinguda. Llavors és quan ja comença a sentir l’Amor dins d’ell, aquest Amor que és innat en cadascú i sempre un l’ha portat en el seu interior.
Aquest Amor farà que tots aquells que se li apropin i el coneguin s’adonin que aquest ser, manifestant el seu amor innat, mai els reprimeix, ni s’enfada, ni els vol convèncer conforme ell té raó. Hi haurà un respecte total vers ells amb una actitud d’acceptació, fe, pau, serenitat, vivint el seu present en tot moment i obrint els braços per l’abraçada desitjada per tots aquells que ho necessitin.
Aquests sers veuen el distanciament exterior amb el ser interior i el com avançar en aquest camí que es troben actualment per a ajudar i enlairar les vibracions d’aquest mon terrenal.
Són sers que viuen plenament des de la seva essència innata, respectant a tots aquells que els envolten, i com ja he comentat, sense imposar, reprimir, enfadar-se, acceptant el com és cadascú, respectant-lo, veient el camí que haurien de seguir.
L’Amor encarnat no es vanagloria, ni manifesta un ego, ni una supèrbia. No manifesta que tots facin el que ell vol, perquè l’Amor no vol, només sent i manifesta aquesta sentir. Al no viure des del seu exterior, deixa de voler. La seva manifestació és fruit del seu interior, i aquest procedeix de la Llum del seu sentir.
Quan s’arriba a manifestar aquest Amor en aquesta dimensió que un es troba, ja no es vol per voler, sinó que es té la Fe conforme tot està anant com un va acordà abans de néixer.
Són sers que ja estan creuant la cinquena dimensió en aquesta vida que es troben. Creuen les portes de la seva materialització irradiant l’Amor vers tots aquells que l’envolten i d’aquest planeta, per a poder enlairar la seva vibració i seguir el seu procés d’ascensió, motiu pel qual va ser creat, podent venir a ell tots els que ara aquí ens trobem.
El ser ascendit no té por, no s’enutja, no imposa, no es vanagloria. El seu ego ha estat alliberat, manifestant-se segons la seva essència innata, el seu Amor.
Són sers, molt propers, càlids, comprensius, alegres, serens, amb una gran pau interior, amb una gran saviesa interior sobre la veritable vida, fent que tot aquell que se li apropi, obri el seu cor i pugui arribar a veure’s aquell qui en veritat és al veure’s reflectit davant la presència del ser de Llum i Amor.
Ells són el camí a seguir en aquesta vida que un arriba a trobar-se. La seva senzillesa i humilitat, els permet transmetre el camí a seguir davant aquesta experiència que un pot arribar a viure en aquests moments. Les seves presències estableixen la serenor, la pau, l’amor, la saviesa i el sentir que mai s’ha estat sol, perquè des de la seva existència sempre ha tingut a la seva veritable família celestial.
L’Amor sentit i manifestat il·luminarà el vostre camí vers el sentit de la vostra presència en aquesta vida.
Tots sou grans sers amorosos.
L’Univers sempre ha estat amb vosaltres.
