Una vegada, algú va sortir de casa seva per anar a caminar i estar una estona en mig de la natura, entrant al bosc que tenia més proper. Al cap de poc, va veure a un nen assegut a prop d’un arbre observant-lo com anava apropant-se a ell.
Al veure’l sol, li va preguntà:
- Hola! Estàs sol?
Ell, sense deixar de mirar-lo li va fer un moviment de cap assentint conforme així era, i a continuació va afegir:
- Sí però no.
La seva resposta el va sorprendre. A continuació es va apropà fins a asseure’s davant d’ell en una pedra que allà hi havia.
- Que vius en aquest poble? – li preguntà.
- No – li digué movent el cap.
- Estàs perdut?
Llavors va tornar a moure el cap d’un costat a l’altre.
- Estàs bé?
- Sí – li respongué.
- Puc ajudar-te en alguna cosa? Necessites ajuda?
- Estic bé – digué mirant-lo als ulls.
Llavors mentre el caminant es llevava li digué:
- Com que estàs bé i no necessites ajuda vaig a caminar una estona. M’agrada estar amb els arbres. Adéu! – li digué.
Es vaig llevà i prosseguí el camí, encara que no sempre seguia el mateix. Es deixava portar segons com es sentia aquell dia.
Quan ja va fer uns passos i posar certa distància amb aquell nen, va girar el cap i ja no el va veure.
Va continuar caminant sentint tot el que un bosc emet, fent que el seu interior se sentís part d’ell. La sensació era molt agradable i serena.
De sobte, més endavant d’on es trobava, a un costat del camí va veure a una nena que tenia una nina en els seus braços, acaronant-la. No va veure a cap adult a prop d’ella, pel que es va apropar a ella saludant-la:
- Hola, estàs sola? – li preguntà.
- No, estic amb ella – assenyalant-li la seva nina.
- Ella està bé? – li va preguntà.
- A vegades se sent sola, però ara a l’estar amb mi, està bé –li va respondre.
- Puc ajudar-te en alguna cosa?
- Tu tens un nino? – li preguntà la nena.
- No, però a vegades també em sento sol.
- Tingues un nino, i a l’estar amb tu, et sentiràs bé.
A continuació afegí:
- Ella – assenyalant-me la nina – és com jo. Quan jo l’abraço ella se sent bé, i jo també. Vols que t’abraci?
- SÍ! – Li respongué.
Es va apropar del tot a ella i es varen abraçar.
S’ha de dir que va ser una abraçada pel caminant que li va arribar totalment a la seva part emocional, fent-lo sentir bé i estimat. Quan es varen separar la va mirar als seus ulls, i semblava com si tot el seu ser s’enlairés junt amb una gran llum que irradiava des del seu interior.
A continuació, aquell infant de llum digué:
- D’on procedeixo m’han parlat de tu – digué aquell ser lluminós. Sent el que has sentit ara i et trobaràs bé i acompanyat.
De sobte, qui ho escoltava, tancar per uns moments els ulls, i al tornar-los a obrir va veure davant seu a la nena, i a prop d’ella, al nen que es va trobar al principi de tot.
- Mai has estat sol – li digué la nena.
- I nosaltres sempre hem estat amb tu – afegí el nen.
De sobte, sentí com si algú se li apropés, sortint d’uns matolls. Era un altre caminant com ell. Després va girar el cap novament per a tornar a mirar a aquells nens, i ja no els va veure. Estava sol, i de sobte, escoltà com si del no-res se li digués:
- Deixa que el teu nen interior pugui manifestar-se. Abraça’l i et sentiràs ple d’amor i ben acompanyat. Ell, llavors, se sentirà comprès i lliure per a ser ell mateix, tu mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada